dimarts, 25 d’octubre de 2011

Homenatge



Jo també sóc un pallasso, companys:

Clown, clown, clown!
Visc a l’espectacle nocturn
visca la màgia de la nit
Close the night with the clown
Vine amb mi qualsevol nit.




dimarts, 18 d’octubre de 2011

Altaveu de la mar


Fa dos anys vaig sentir a la feina aquesta frase i me la vaig apuntar: «En aquest món tot està dit; però com que la gent no escolta, s'ha de tornar a dir.» Però a vegades, hi ha coses que no és que no s'escolti, és que no se sent. I ara vull fer servir aquest bloc de petit altaveu del que ja han dit uns altres, perquè un bloc també pot ser una font de difusió d'informació.

Darrerament m'he preocupat per la mar (i per la mala gestió que s'està fent de la crisi econòmica i pels atacs a la immersió lingüística i per altres coses que ara no vénen al cas). Tot va començar amb un retuit que em va arribar des de @Donantdades que deia: «Als oceans hi ha 11 grans illes de residus plàstics. La major, al Pacífic, és gran com la península Ibèrica http://m.safe.mn/3o6R.» Açò em va despertar la curiositat i vaig anar cercant més dades. I sí sí, el Great Pacific Garbage Patch o Pacific Trash Vortex en anglès i en català Sopa de Plàstic del Pacífic o illa de Plàstic és un corrent d'escombraries d'aproximadament set milions de tones al centre-nord de l'oceà Pacífic, situat aproximadament entre el Japó i Hawai. La porqueria s'estén sobre una superfície indeterminada, amb estimacions que van molt àmpliament depenent del grau de concentració de plàstic utilitzat per definir l'àrea afectada. Segons Greenpeace, que se sol considerar una font fiable, l'illa gran té la mida de l'estat nord-americà de Texas, que traduït a una comparació més propera per a nosaltres seria, com diu el retuit que vaig veure, més gran que la península Ibèrica. Hi ha qui parla de quantitats molt més altes depenent de la densitat de porqueria que fa que es consideri illa o aigua bruta, però es veu que es concentra sis vegades més plàstic que plàcton. Sembla que s'acumula allà perquè hi ha un remolí d'aigues que crea una espècie de zona morta on s'ajunta tota la porqueria que va a parar a la mar i que no és biodegradable; és a dir, el plàstic! I si la merda és en mig de la mar no hi ha problema perquè no s'acumula a casa de ningú, no? Idò no. Açò té unes conseqüències desastroses per al medi ambient, tant el marí com el terrestre.

Podria mirar d'explicar-vos el que he llegit i he vist en vídeos de Youtube, però en aquest cas que us deixi els enllaços dels vídeos que més m'han impactat  i els webs en què ho he trobat més ben explicat, que supòs que entendreu que ho fan fan molt millor que jo. De seguida, quan ho vaig llegir, vaig anar a cercar imatges impactants. Imaginava internet ple de muntanyes i muntanyes de plàstic surant enmig de la mar. Però no hi és. 

I bé, que si som conscients d'una problemàtica de la qual no se'n sap gaire  potser hi podrem fer qualque cosa més, perquè si arrasam el planeta ja no ens queda res, ni com a espècie ni com a poble ni com a persones.

Articles:
«The Trash Vortex», article de Greenpeace (en anglès) http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
«Illes de plàstic», articles de Donantdades.com http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
«Trash anyone?», article de gentlegreen.wordpress.com (en anglès) http://gentlegreen.wordpress.com/2010/11/28/trash-anyone/
«Great Pacific Garbage Patch», l'article de la Wikipedia (en anglès) http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Pacific_Garbage_Patch
«Sopa de plàstic del Pacífic», l'article de la Viquipèdia (en català, que és menys complet que el text anglès però ajuda a resoldre dubtes si domineu poc l'idioma, com jo) http://ca.wikipedia.org/wiki/Sopa_de_pl%C3%A0stic_del_Pac%C3%ADfic

Youtube:



dilluns, 3 d’octubre de 2011

La cosa de l'art

No sé arribar a cap conclusió intentant desxifrar què és art. L'altre dia cercar la definició d’art al DIEC: «Aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra segons principis estètics. Una obra d’art.» I em vaig sulfurar. Aquesta definició serveix per a l’art rococó i poca cosa més. L’art pot ser habilitat i no té per què ser ni gust ni estètica. Estètica remet a bellesa. I ja em direu que les Pintures Negres o Els capricis de Goya són obres belles (per cert, ara es poden veure uns quants aiguaforts de Goya a Barcelona, al Museu Diocesà). De cap manera. No obstant açò, tenen sentiment, són expressivitat, poden traspuar ràbia i en un moment concret poden ser empàtiques i crear una sinergia entre creador i consumidor de l’art. Ben pensat, bona part de les obres d’art no són guapes. Poden ser fascinants, que desperten, susciten, però no són maques. Com el Gernika, per exemple, que és un quadre molt treballat, ple de detalls, que transforma la realitat i amb molt dolor sobre la tela. L'art no és per fer maco ni plasmar la realitat; es fa amb la intenció d'estimular el pensament i les emocions.

Saturn devorant
el seu fill
, Goya.
Per altra banda, és clar que també hi ha obres espectaculars de tan polides com són, evidentment —demaneu-ho a Fragonard, que pintava molt bé—, però l’art en bona part podria ser simbologia. Tot significa, en l’art. Una mirada, un angle, un detall, una línia, una paraula, un so —sempre depenent de quin tipus d’art (deixarem per un altre dia quins són els camps de l’art, si és que són àrees de treball concretes. El cinema és un art, per exemple?)— poden tenir la capacitat de penetrar i dir-nos coses. El rococó gairebé és l'únic corrent pictòric que no significa. I no significa perquè no interessa; és a dir, que té la funció de no significar i adormir consciències. Doncs si és així ja significa, tot i que sembli una contradicció. Per açò, a més, podem fer una lectura política de l’art: la ideologia, la classe social, etc. de l’autor queden reflectides en la seva obra. Qualsevol obra representa el que sent, el que és, el que pensa l’artista. I és el que li ha tocat viure, contextualitzat en el seu temps, el seu present, el seu país. La seva realitat subjectiva. I en part, evidentment, la seva habilitat. 

Així, per exemple, Brecht parla de la funció d’«ensenyar al poble el plaer de modificar la realitat». I un teòric important com Ernst Fisher (The necessity of Art, 1963) considera que l’entreteniment i la satisfacció que produeix l’art «consisteix precisament en el fet que l’observador no s’identifica amb el que representa sinó que se n’allunya, venç la força directa de la realitat amb la seva representació deliberada i troba en l’art aquella llibertat de la qual el priven les càrregues quotidianes». I aconseguir açò no només és qüestió d'estètica i tècnica.

El gronxador, Fragonard.
Així doncs, és innegable que per fer art s’ha de tenir una habilitat especial, no n’hi ha prou amb tenir una idea, s’ha de saber plasmar. L'obra d'art no surt d'un «estat d'inspiració mística i exaltada». Gairebé tothom té l’habilitat de saber escriure. De pintar, tots en sabíem abans que de lletres, malgrat que no desenvolupem gaire aquesta habilitat (de fet, segurament si des de petits tots dediquéssim el temps que dedicam a escriure per pintar tindríem la tècnica de Rembrandt). I d'esculpir, dissenyar, etc., molts no en sabrem mai... Però el tret diferencial entre una bona obra i una altra qualsevol bàsicament és el fet creatiu i l’expressiu. Podríem definir l’art com una creació singular que expressa, genera sensacions, suscita idees i desperta l’esperit crític de l'observador? Potser...

dimarts, 2 d’agost de 2011

Lluita no armada contra el capital militar

L'economia no funciona i el mal ja està fet. Es pot canviar el sistema i provar-ne mil de nous (i fins i tot qualcun de vell), que pitjor no ens anirà i qualque cosa bona s'acabaria trobant. Però la gent és covarda i té por dels canvis i els rics són rics i ho volen continuar sent. Jo, d'economia, no en sé (entre gaire i gens), però quan hi ha coses que em semblen tan evidents i no es diuen, m'indign (com els indignats, però per lliure, de moment).

Ja fa temps que me supera el fet que la despesa militar sigui tan elevada. Em rebenta que el ministeri de Defensa espanyol sigui el que s'endú, amb diferència, més milions públics. I ja fa mesos, a l'abril, vaig llegir un article a VilaWeb sobre la despesa militar a causa que el dia 12 es va commemorar el primer Dia Mundial d'Acció sobre la Despesa Militar. I ara que encara tenia pendent aquesta entrada, he pensat que és el moment quan amb tota la història del dèficit dels Estats Units per primera vegada he sentit parlar de reduir la quantitat destinada a fer la guerra. I l'afortunat, Barack Obama, un dels premis Nobel de la pau més desencertats que hi ha hagut mai (bé, com la majoria, que no s'expliquen, començant pels Cascs Blaus de l'OTAN, que el van rebre per anar pel món fent la guerra; passant per Gorbatxov, que no fa falta dir res de la seva gestió al seu antic estat, i continuant per Desmond Tutu, més conegut per la cançó que li va escriure Kortatu que per... ¿què va fer aquest capellà negre sud-africà, que li van concedir el Nobel el 1984 quan l'Apartheid no va acabar oficialment fins al 1996?).

Bé, però tornant al que dèiem, per primera vegada s'ha tret la possibilitat de reduir la despesa militar per afrontar el deute econòmic, i açò obre una gran porta a la pau; és a dir, potser deixa de ser un tema tabú i almanco es planteja. Com cagar, que ho fa tothom i no se'n parla. No seria pau per pau, seria pau per pasta, però ja hem arribat a un punt que la indignació s'acompanya de resignació per sobreviure. Segons l'Institut Internacional d'Investigació per la Pau (SIPRI), una organització sueca i independent que des del 1966 investiga conflictes, armament i control d'armes, el 2010 l'Estat espanyol va destinar 11.596 milions d'euros a qüestions militars. SIPRI fa aquests càlculs referits a tota la despesa d'un govern en les forces militars i les seves activitats, incloent sous i beneficis, despeses de funcionament, compra d'armes i equipament, construcció militar, investigació i desenvolupament, i l'administració central de comandament i suport, ja que el concepte de despesa militar no es limita només a la despesa en armes perquè generalment només és una petita part del total. D'acord que sí que s'ha reduït la despesa i el 2007, el 2008 i el 2009 es van superar els 12.000 milions, però l'Estat espanyol ha doblat la quantitat en els darrers 20 anys i ha augmentat en 4.000 milions en els darrers deu. I tot i gastar aquests disbarats, les solucions espanyoles passen per retallar en educació, sanitat i cultura. Les espanyoles, i segurament les americanes, que sembla que la proposta per reduir deute que triomfa és la dels republicans. I amb l'extrema dreta ja se sap...

*Les dades del SIPRI sobre despesa militar a l'Estat espanyol.


Em sembla lògic, de caixó, que el ministeri de Defensa sigui el primer que rebi les conseqüències de la crisi, ja que no hi ha necessitat de mantenir un cos militar armat tan gran com hi ha. Per què mantenir l'alta despesa si no hi ha amenaces de risc de cap guerra? Però... recordeu la proposta de constitució europea que es va votar en referèndum? Allà s'incloïa un punt, l'I.41.3 (que en el seu moment me la vaig llegir tota i vaig subratllar les parts que més m'indignaven), en què es deia: «Els estats membres es comprometen a millorar progressivament les seues capacitats militars.» Partint d'aquí, què podem esperar? Idò açò, retallades en sanitat i educació! Perquè, clar, el que cal és «reforçar la base industrial i tecnològica del sector de la defensa». I a les propagandes imparcials de l'Estat ni Cruyff ni en Loquillo ni cap altre no ens llegien aquests paràgrafs, eh!

Tot i les paraules de n'Obama i aquesta miserable reducció de la despesa espanyola dels darrers tres anys, ells no s'ho repensaran gaire. Si voleu fer pressió, hi ha associacions prou interessants que defensen la desmilitarització i saben que ara amb la crisi econòmica és un bon moment. En l'àmbit internacional hi ha organitzacions que denuncien la militarització mundial com ara el SIPRI, l'International Peace Bureal i l'Institute for Policy Studies. En l'àmbit català, Justícia i Pau i la Fundació per la Pau són les que lideren aquesta lluita no armada però que sí que és dura i constant.



dimecres, 6 de juliol de 2011

La "saudade" del Madrid

De la paraula saudade, se sol dir que no té traducció. I en cas d'intentar-la traduir del portuguès, la paraula més adequada seria 'nostàlgia', o 'enyorança' o, fins i tot, 'soledat', normalment lligada a la idea de la pèrdua de l'amor. Fins fa manco d'un any, però, jo pensava que aquest mot tenia un significat més proper a 'pau interior'.

No sé exactament d'on vaig treure aquesta idea ni en quin context ho havia llegit o sentit, però n'estava totalment convençut. Un cop aclarit el dubte, o el suposat error, per què hi torn ara i no fa uns mesos quan tenia el tema més fresc? Idò, perquè avui el Madrid ha fitxat en Fábio Coentrão, del Benfica, i amb ell el Madrid ja disposa en plantilla de quatre jugadors portuguesos, a més de l'entrenador i mig cos tècnic. I açò continua sense donar sentit al perquè d'aquest post, però és que (ara sí) he llegit al Marca la frase següent* (jo sóc més de l'As, però com que avui havia de fer feina, que per açò també actualitz el bloc ara, ja me l'he mirat un fart de vegades i havia de variar i cercar notícies noves): «El Real Madrid vuelve a sentir 'saudade'. Y es que la colonia lusa crece de forma constante desde que Pepe llegara del Oporto en el verano de 2007.» I el periodista encara ho remata així parlant dels brasilers de la temporada 2006/07: «Fue el momento álgido de la 'ocupación'. De la 'saudade' brasileña.» I clar, vist així, no sembla que saudade vulgui dir 'enyorança' ni res semblant. I el fet que el Madrid pugui sentir nostàlgia de temps millors en què es guanyaven Champions i lligues a tort i a dret no té res a veure amb açò de fitxar portuguesos i brasilers a Jorge Mendes, el representant portuguès de mig Madrid.

Amb tot, he tornat a investigar què vol dir 'saudade'. Els fòrums d'internet en van plens, i no copiaré i enganxaré el que diuen, és fàcil de trobar. A més, 'saudade' apareix al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española definit com* «soledad, nostalgia, añoranza». I al diccionari castellà-català d'Enciclopèdia Catalana surt traduit com* «enyor, enyorança». Quines definicions més pobres, eh!

No puc fer gaire aportació pròpia, perquè no sé prou portuguès i els contextos en què he sentit o llegit la paraula són més bé limitats i gairebé sempre en un altre idioma (aquest gairebé vol dir excepte la cançó de Nación Reixa d'Encontro con Sarri en Nación Reixa), però cosa direm. Pel que fa a la literatura, en basc, en Joseba Sarrionandia fa servir el terme i, sobretot, la idea de manera bastant recurrent (potser d'aquí em ve la meva idea de pau que pensava: «Perquè el seu pas no és tranquil / o bé perquè és massa tranquil. / Al seu cor hi habita / per sempre un condemnat»). En català, en Ponç Pons la fa anar fins a tres vegades al seu llibre Pessoanes («La saudade ens sorprèn quan sortim de ca nostra, / juga al parc amb els nens, seu darrera als tramvies. / Tot és simple i senzill. Ser feliç deu ser fàcil / quan al mar sols es veu conhortat aigua i sorra»). Açò, de fet, me fa pensar en Pessoa, que devia ser el que va posar de moda la cosa literària (encara que Viquipèdia diu que* és anterior...) («Mai no vaig tenir saudades. No hi ha cap època de la meva vida que no recordi amb disgust. En totes vaig ser el mateix: el que va perdre el joc o va desmerèixer la victòria. Sí, vaig tenir esperances, perquè tot el que no sigui tenir esperances és mort», diu Pessoa a L'educació de l'estoic, l'únic seu que he llegit ­-cap altra recomanació?).

Així, amb aquests exemples i, sobretot, amb voluntat de reivindicar-me parcialment en 'pau interior' o entendre què vol dir el periodista del Marca, es desprèn una mica que també es podria traduir com 'esperança', 'tranquilitat', 'assossec'. Hi ha fòrums d'aquests superfiables que citen Teresa Salgueiro, la cantant d'un grup de música anomenat Madredeus* (que canta fado i una cançó que es diu O Canto da Saudade, per exemple -que només per açò ja en deu saber més que jo, del tema): «'Saudade' és un sentiment fins i tot una mica alegre, perquè permet sentir amor en l'absència, que l'amor no desapareixi. És sempre un sentiment d'esperança. Resulta una manera molt positiva perquè és una esperança creativa. No hi ha destrucció ni tristesa, sinó una manera d'acreditar que les nostres experiències del passat que han estat significatives per a nosaltres tenen vida futura perquè estan amb nosaltres.» I açò ja concorda més amb la idea de 'pau interior' que jo tenia. No al cent per cent perquè hi falta la idea de mancança, però no me sembla que sigui adequat traduir 'saudade' per 'enyorança' ni cap parauleta semblant de les que hem dit. Tanmateix, continua sense tenir sentit, i així encara en té manco, que el Madrid torni a tenir aquesta sensació de soledat, esperança, assossec, nostàlgia i tranquil·litat (tot a la vegada) que és (és?) la saudade. En Tomás Campos, aquest periodista del Marca, crec que va més perdut que jo...

dissabte, 18 de juny de 2011

dimecres, 18 de maig de 2011

S'obre un món a l'horitzó


Sortirà el sol, silenciós, sobre la mar tranquil·la i enllumenarà un dia encara per començar. Tot arrencarà de nou i es reflectirà sobre l'aigua una petja allargada.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Córrer no sempre aclareix les idees




Vaig començar a córrer a la Cursa d’El Corte Inglés del mes de maig del 2010. Vaig fer un temps d’1h10’50” sense xip (11 km). Hi anava per passar l’estona, per passar un bon matí amb amics. A més, era un bon motiu per deixar de fumar almanco una setmana. Però hi vaig tornar per la Cursa de la Maquinista del juliol, que vaig fer els 10 km en 59 minuts. M’estava agradant la cosa del córrer. Penses, repenses, et tortures. T'ho pot fer veure tot més clar, córrer. I com que no en vaig tenir prou, em vaig apuntar a la Jean Bouin, el novembre, i vaig fer un temps de 56’50” (10 km). Els temps milloraven lleugerament i el 2011 va començar amb força. Vaig provar la Mitja Marató de Barcelona. Era el primer cop (i fins ara l’únic) que anava a una cursa absolutament sol, sense ningú amb qui quedar a l’arribada. El resultat, 1h56’28” (21,097 km). I la va continuar una altra de 10 km, a Sant Boi, amb 51’35” tot i no haver-me entrenat. I la setmana passada, la Cursa de Bombers, 10 més llavors en 47’43”.

El problema és que a l’Estat espanyol hi ha detalls que a vegades no entens i fan que te puguis replantejar la idea de continuar corrents. I no es tracta del mal a un genoll, ni les agulletes, ni els marejos causats per l’esforç:

Jesús Ángel García Bragado: Campió del món en 50 km marxa (1993). Va ser regidor de Lleida i ara és alcaldable a Sant Adrià de Besòs pel PP.

Abel Antón: Campió del món de marató (1997 i 1999). Va ser regidor d’Esports de Sòria, anava el número 7 de les llistes del 2003, pel PP.

Ruth Beitia: Subcampiona del món de salt d’alçada (2010). És membre del comitè executiu regional del PP a Cantàbria.

Marta Domínguez: Campiona del món dels 3.000 metres obstacles (2009) i presumpta culpable de blanqueig de diners i de traficar amb productes dopants. Va ser regidora de Palència, anava la número 4 de les llistes del 2003, pel PP.

Manolo Martínez: Campió del món de llançament de pes en pista coberta (2003). Va ser regidor de Lleó, anava el número 6 de les llistes del 2003, pel PP.

I Fermín Cacho pel PSOE, etc. Potser ho fan en agraïment a les ajudes que els han concedit, però... i si és contagiós? Hauria de deixar de córrer o provar-ho de fer amb una mascareta aïllant com la que feia anar en Michael Jackson per si de cas? Pensava que els esports peperos per excel·lència eren el golf, el tennis, el pàdel i la vela, però resulta que els atletes són els que acaben militant i col·laborant activament amb la dreta espanyola. Són ben babaus, fàcils d’enredar i, de la seva figura pública, el partit en pretén treure un rèdit o bé són gent convençuda des del primer dia? Evidentment, amb tants casos, n’hi deu haver de tots els estils possibles. Encara que la pregunta pot ser, drogues a part, què passa en lelit de l'atletisme estatal que hi ha tanta col·laboració amb el PP.

El darrer cas, el que més m’ha indignat perquè està passant a casa nostra, és el de Jesús Ángel García Bragado, un madrileny que havia fixat la seva residència a Lleida per entrenar-se (i fer de regidor del PP, pagant la quota mensual al partit, és clar) i que ara el presenten a Sant Adrià de Besòs perquè, suposadament, hi estava cercant casa. Flipant. Sort en tenen els bascos de Martín Fiz, que, a més de ser campió del món de marató el 1995, el 2008 signava un manifest en favor de les seleccions esportives d’Euskal Herria.

dissabte, 9 d’abril de 2011



«El gran dia del Senyor s'acosta, ve molt de pressa, ja és a prop. Escolteu el clam que s'aixeca el dia del Senyor, quan fins i tot els valents cridaran amargament. Aquell dia serà d'indignació, dia de tràngol i d'angoixa, dia de destrucció i de ruïna. Serà un dia de fosca i de tenebra, un dia de negres nuvolades. Aquell dia se sentiran tocs de corn i crits de guerra contra les ciutats fortificades i les seves torres inexpugnables. "Faré caure sobre els homes un desastre, i es mouran a les palpentes com els cecs, perquè han pecat contra mi, el Senyor. La seva sang serà escampada com la pols, i les seves carronyes, com els fems." Ni el seu or ni la seva plata no els podran salvar el dia que s'indigni el Senyor. El foc del seu zel consumirà tot el país: farà un extermini terrible de tots els seus habitants.»

(Sofonies, la Bíblia)


Jo no vull açò ni aquí ni a Líbia ni enlloc.
NO A LA GUERRA NI ALS DÉUS VENJATIUS!

dimecres, 23 de març de 2011

Til·la, molta til·la


La ràbia a la gàbia
i la joia enlaire.