dissabte, 29 de setembre de 2007

L’EEES: un model educatiu?

L’any 1999 és l’inici d’això que es coneix com a Espai europeu d’educació superior (EEES). Avui dia, ja ens veiem immersos plenament en aquest procés que, en principi, ha d’estar enllestit el 2010. Des de febrer de 2005, amb la publicació de reials decrets de llei de grau i de postgrau, s’ha encetat el camí de les reformes i la implantació del primer i segon cicle amb les característiques de Bolonya.

Un dels canvis més importants que representa l’EEES és el canvi d’estructura dels estudis. Els nous estudis es dividiran en graus i postgraus. El grau, segons la darrera proposta del Ministeri d’educació i ciències espanyol (MEC), serà el nou títol de primer cicle, i tindrà una durada de quatre anys amb un primer any generalista (com un tercer de batxillerat a preu universitari) i un darrer any pràctic. Estarà format per uns 60 crèdits ECTS/any, és a dir, per a l’estudiant, 40 hores de treball setmanal. Això implica dedicació a jornada completa i el sistema de beques no sembla que pugui augmentar prou com per donar cobertura a tots els estudiants que ara treballen.

L’adquisició de coneixement avançats estarà reservada al postgrau, que es divideix en dues etapes: el màster i el doctorat. El doctorat és la realització d’una tesi encaminada a la formació avançada en tècniques d’investigació. En canvi, el màster cerca l’especialització acadèmica o professional amb una durada d’un o dos anys. Un màster molt particular és el de Professorat de Secundària, que serà necessari per treballar en qualsevol institut públic, és a dir, el títol de màster comporta competències professionals educatives. Quanta gent es veurà obligada a fer un màster perquè amb el grau no tindrà sortida professional? I, tenint en compte el preu elevat i els requisits d’entrada als màsters, quanta gent hi podrà accedir? Segons el MEC, només hi haurà places per a un 30 % dels graduats.

Alhora, el sistema de finançament competitiu aboca les universitats a un augment del capital privat i a la necessitat de fer rentable econòmicament la seva oferta estudiantil. De moment, el mecenatge empresarial és ja una realitat a les universitats públiques i hi incideixen sobretot en la recerca. Així doncs, s’entén l’educació superior com un negoci en si i com una eina per adaptar els futurs treballadors a les necessitats del mercat.

Un altre inconvenient que suposa l’EEES és saber quin ús es farà de la nostra llengua a les aules. L’esforç per la mobilitat dels estudiants europeus no és un fet negatiu en si mateix, però ni els governs dels estats espanyol i francès, ni els governs del país, no semblen disposats a legislar perquè el català sigui la llengua de la docència. Així, per atreure estudiants, quantes assignatures es cursaran en anglès? I en castellà? L’ús del català, si no hi ha una cobertura forta de les institucions, s’entén com un cost, ja que suposa un fre a l’arribada d’alumnat i de professorat estranger; i si, per contra, es dóna aquesta cobertura, l’ús del català a la universitat serà titllat de deficitari.

Així doncs, no crec que l'ideal de model educatiu sigui aquest que s'està creant al servei dels interessos empresarials i econòmics europeus, sinó que hem d'aspirar a una universitat lliure de totes les influències externes per poder traspassar, de manera gratuïta, el coneixement útil i necessari, independentment de les exigències interessades. I aquest objectiu no passa per l’aplicació del procés de Bolonya.

1 comentari:

Carlos ha dit...

Hola Company!

Tema interessant aquest. Ara no tenc gaire temps, però un dia d'aquest fa t'escriuré qualque comentari.

Et pressento el meu bloc: Pensament Racional Emocional