dimarts, 30 d’octubre de 2007

El poder de nissaga

Vegent que Alcover no us agrada gaire, faré un qüestionari, com en Josep ha fet al seu bloc. Aquest, però, va sobre: què recordeu de Nissaga de Poder? Envieu les respostes (1.a 2.b 3.c, etc., així per exemple) i diumenge penjaré les respostes. Si no us en recordeu o no ho vau veure mai, podeu posar respostes a l'atzar, com més coses digueu, més riurem. El guanyador, rebrà un reconeixement públic i podrà dir amb orgull que és un gran nissagadepoderista o que té poders de nissaga. Sort!

1. A quin poble passava la novel·la?

a. Vilafranca del Penedès
b. Santa Eulàlia del Penedès
c. Sant Narcís del Penedès

2. Quin era el segon llinatge den Raimon Montsolís?

a. Ribalta
b. Montsolís
c. Aimerich

3. Qui escrivia les novel·les de terror?

a. L'Agustina
b. El capellà
c. El fuster

4. Qui va matar el Fèlix?

a. L'Eulàlia
b. El Mateu
c. L'Eduard

5. Com li deia l'Eulalia Montsolis al seu germà Mateu quan se'l follava?

a. Capità Blood
b. Bartleby
c. General Sherman

6. On era el Marçal quan algú va matar el Fèlix?

a. El cercava
b. A Barcelona comprant cocaïna
c. A Cadaqués amb una puta

7. Com es deia el fill de l'Eduard i l'Abril?

a. Eduard
b. Roger
c. Mateu

8. Quin percentatge d'accions de les caves Montsolís va arribar a tenir l'Amadeu Cabanilles abans de morir?

a. 51 %
b. 49 %
c. 26 %

9. Qui va impedir que se suïcidés l'Elisenda Castro?

a. El Gabriel Montsolís
b. L'Eulàlia Montsolís
c. El Maurici Castro

10. A qui es va follar l'Enric Cabanes?

a. La Laia
b. L'eulàlia
c. La Laia i l'Eulàlia

I perquè us en recordeu:

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Què vol dir que som catalans?

L'altre dia parlava amb el meu company de pis momentani, que és francès, i em va demanar per l'origen etimològic del mot Catalunya i no li vaig saber dir. Una estona després, vaig posar l'ordinador i vaig mirar l'Alcover-Moll (DCVB) per posar-hi Catalunya. La conclusió és que ningú en té ni idea de l'origen del nom del nostre país (o cadascú en té una de diferent).

Així vaig pensar que millor no dir-li res sobre el tema (què podia dir? som un país d'origen etimològic incert?), però vaig fer una reflexió ràpida de l'origen incert, com el nostre futur: incert i imprevisible (reflexió bastant fàcil). Us pos a partir d'ara el que diu Alcover de l'etimologia de Catalunya:

Etim.: incerta. Els noms per Catalunya i català, o les seves variants, no apareixen documentats abans del segle XII; els historiadors i geògrafs grecs i romans (Estrabó, Plini, Mela, etc.) quan parlen de la regió nord-oriental d'Espanya anomenen diferents tribus (Ilercaons, Ausetans, Lacetans, etc.), però no en duen cap que correspongui aproximadament a l'actual nom de Catalunya; en l'alta edat mitjana el territori català és conegut amb diferents noms, com Marca Hispànica, Gòtia. En el poema escrit en llatí per Laurentius Veronensis a principis del segle XII, titulat Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus i dedicat a cantar la conquista de Mallorca pels pisans i catalans sota la direcció del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, aquest és anomenat repetidament catalanicus heros, els seus vassalls s'anomenen catalanenses i la seva terra Catalania (cfr. els versos 249, 766 i molts d'altres, en l'edició del dit poema feta per Carlo Calisse, Roma, 1904). En els altres documents escrits en llatí durant la baixa edat mitjana, apareix el nom de Catalunya amb les formes Catalaunia, Cathalaunia, Catalonia. Els primers documents escrits en català on apareix aquest nom (segle XIII), presenten ja la forma actual: Catalu(n)ya, com es veu en els exemples que hem citats en el paràgraf anterior. La carència de documentació pròpiament llatina, anterior a l'infima llatinitat, ha donat lloc a una multitud de discussions sobre l'etimologia per Catalunya i català.Una primera teoria considera Catalunya com a procedent de Gotholandia, és a dir, ‘terra dels Gots’. Realment el territori de Catalunya era anomenat Gotia en els temps carolingis; però la derivació Gotholandia > Catalunya presenta dificultats serioses, sobretot l'ensordiment de la g- en k- i la conservació de la -t- intervocàlica que normalment s'hauria d'haver sonoritzat en d. A més, seria anòmala una denominació dels habitants del país (catalans) que tingués com a element radical el -land indicador de ‘terra’, sense un sufix adequat (com l'apliquen totes les llengües al nom dels habitants d'Irlanda, per exemple: irlandès, fr. irlandais, etc.); únicament es podria explicar aquesta anomalia per una confusió estrangera de l'element -(l)andia amb el sufix -ania, en el qual cas s'hauria pogut produir per regressió un nom gotolani damunt Gotol-ania, segons aquesta proporció:Hisp-ania : hisp-ani : : Gotol-ania : gotol-ani.Les mateixes dificultats fonètiques de la hipòtesi per Gotholandia (conservació de la -t- i ensordiment de la g-), es troben també en una altra teoria que fa venir Catalunya de Gothoalania, ‘terra de Gots i d'Alans’. El distingit etimòleg Joan Coromines, a qui hem consultat el cas, ens assenyala les dificultats que hi veu, i afegeix: «Cert que una i altra dificultat fonètica pot eliminar-se suposant que el mot sigui d'origen aràbic, però no sembla pas que en els escriptors aràbics surti mai aquesta denominació». A més, la teoria per Gothoalania topa amb la dificultat de no haver-hi notícia que a Catalunya hi hagi hagut mai alans.Segons l'historiaire Pere Tomic (de la quinzena centúria), a la primeria del segle VIII hi hagué un príncep alemany, Otger Golant, que posseïa en la Guiena un castell que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat Otger Cathaló i les seves gents eren dites Catalons. Aquest príncep, acompanyat d'altres nou barons i comandant un exèrcit nombrós, tingué el propòsit de conquistar la terra dels Gots; s'establí en els Pirineus, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns de la Marca Hispànica, fins que morí l'any 735 en el setge d'Empúries i els nou barons amb les seves gents se retiraren a les muntanyes, on romangueren fins que Rotlan, venint a conquistar aquesta terra, els trobà i se'ls emportà davant l'emperador Carlemany; quan aquest prosseguí la conquista al Sud dels Pirineus, anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els seus habitadors foren anomenats Cathalans. Aquesta narració, que en l'aspecte lingüístic no repugna per a explicar l'origen del nom de Catalunya, ha estat justament desvirtuada pels historiadors per múltiples raons que la deixen reduïda a la categoria de llegenda.Balari Oríg. 30-32 establí una nova teoria amb aquestes paraules: «En la Marca hízose sentir, desde muy temprano, la necesidad imperiosa de levantar castillos y fortalezas para seguridad y defensa del territorio conquistado... La Marca cambió por dicho motivo su manera de ser. Esta región se vió pronto erizada de castillos. Hubo, pues, necesidad de crear una muchedumbre de castellanos, que como vasallos los defendieran y guardaran en nombre de sus señores. De este modo la sociedad se fué organizando bajo el régimen feudal. En el feudalismo que se desarrolló en la Marca se llamaba castellanus al que era meramente guarda o alcaide de un castillo sin tener derecho alguno sobre él, y así como de castellanus proceden en francés chastelain y châtelain, así mismo se formó en el bajo-latín de la Marca el nombre castlanus, del cual son variantes en catalán: castlà, catlà y carlà. El nombre castlanus vino a ser término técnico en la institución feudal para designar el vasallo que tenía el castillo en feudo de otro señor... Los habitantes de la Marca eran apellidados con el nombre gentilicio de francos dentro de España. Cuando el país hubo adquirido fisonomía propia por hallarse constituído bajo el régimen feudal, sus habitantes fueron llamados por otro nombre catalanes. Este apelativo fué debido a los extranjeros de allende los Pirineos. A ellos hubo de parecer que en esta región pululaban los castlanes o catlanes, como atalayas destinados a la defensa de la misma. Comparando châtelain con catlán y catalán se echa de ver que la forma de esta última palabra no debió ser indígena de la Marca... De la palabra catalán procede el nombre Cataluña, que con la adición del sufijo -ia aparece bajo las formas latinas per Catalonia y Catalaunia».La hipòtesi de Balari sembla ben raonada en totes ses parts; només hi trobam una dificultat d'orde fonètic, que és l'estranya intercalació de la a per a formar català per catlà. A més, Balari no prova de donar cap explicació de les formes medievals Catalaunia i Catalonia ni de la moderna Catalunya, totes les quals, com a derivades de català, són anòmales; la derivació normal de català seria Catalània, forma que apareix en el Liber Maiolichinus citat més amunt, però que no dóna la clau de la forma moderna amb ú.S'ha proposat una nova i atrevida etimologia, acollida per Ronjat en sa Grammaire historique des parlers provençaux modernes i per Grammont en el seu article Sur la métathèse (Misc. Alc. 167): catalans vindria de lacetanos, nom d'un dels pobles indígenes de Catalunya en temps dels romans, i seria efecte d'una metàtesi entre la l i la c: lacetanos> catelanos> catelans (=catalans). Aquesta metàtesi s'hauria hagut de produir en època molt remota, car suposa encara la pronúncia velar de la c com a k davant e. Presenta també aquesta teoria la dificultat de la conservació de la -t- sorda intervocàlica, que, com diu Coromines, és més estranya encara tractant-se d'un nom que, per la vida subterrània que hagué de menar en tota l'alta edat mitjana, en què no apareix mai en els documents, i per la violenta metàtesi soferta, sols pogué desplegar-se popularment sense influència erudita, i per tant havia de sofrir la sonorització de la -t- de la mateixa manera que la sofriren tots els mots populars.G. Bonfante ha proposat (RFH, xi, 382-386) una nova etimologia: Catalunya representaria un Catalaunia derivat dels Catalauni, poble celta radicat a la Gàl·lia septentrional, que s'hauria establit en el nostre país a l'època de les invasions cèltiques (entre el 350 i el 250 a. de J. C.). Bonfante confessa que la seva teoria deixa sense explicar la a tònica de català, i en quant a la conservació de la -t- sorda diu que probablement s'explica per influència oficial o escrita (contra l'opinió de Coromines, que, com hem vist, considera improbable tal influència en el mot en qüestió).P. Aebischer (Misc. Fabra 1-26) ha documentat extensament les més antigues aparicions del mot català i ha suggerit com a possible una nova explicació de l'origen del mot: Catalunya es derivaria de Monte Catanu, forma medieval de Montcada, que degué generalitzar-se com a nom del país per esser aquell la muntanya principal del comtat de Barcelona; de Catanu s'hauria format un adjectiu *catananu, que després, per dissimilació, s'hauria convertit en catalanu (amb el canvi n> l que trobem en Barcinone> Barcelona); de catalanu s'hauria derivat un nom de país Catalania, que s'hauria canviat en Catalonia per analogia d'Aragonia.H. Janner (en la revista Filología, de Buenos Aires, iii, 96-104) prefereix partir del mot capitale, per l'evolució *captale> *cattale> *catal: com que Barcelona fou, ja en temps dels visigods, la capital del territori, seguia essent considerada, al principi de la Reconquista, com a (ciutat) *catal, i els seus habitants eren els catalans; de catalanus se derivà el corònim Catalania quan aquest país aconseguí emancipar-se dels francs; quan s'uní amb Aragó, es va canviar el sufix, resultant Catalonia per analogia d'Aragonia.En resum: la base remota del nom de Catalunya és encara desconeguda; com a base pròxima hem de partir d'una forma romànica o del llatí tardà, ca(t)talanos com a nom dels habitants, Ca(t)talania com a nom de la regió. ¿Com s'explica la forma Catalaunia dels documents medievals i la Catalunya actual? Al nostre entendre, s'expliquen aquestes formes per influències analògiques. A la Gàl·lia septentrional hi havia el poble dels catalauni; aquest nom adquirí celebritat en el segle V per la gran batalla que es lliurà l'any 451 en els Campos Catalaunicos (prop de l'actual Châlons sur-Marne) i que determinà la desfeta d'Atila. Aquesta batalla salvà l'Europa occidental de la invasió dels huns, i naturalment tingué gran ressonància el nom de la regió on havia tingut lloc; són multitud els cronistes que en parlen en els segles V, VI i següents (cfr. Th. Ling. Lat., Onom. ii, 254). Un dels prínceps que hi prengueren part i que hi morí fou Teodored, rei dels visigods; com aquests tenien per capital Barcelona, i per altra part en aquella batalla prengueren part els francs que estaven estesos per tota la Gàl·lia, és molt probable que el nom per Catalania que devia esser el vertader nom de la nostra terra es convertís en Catalaunia per etimologia popular en llavis dels pobles de la Gàl·lia, bons coneixedors de l'existencia dels Camps Catalàunics. Aquesta forma Catalaunia es degué convertir després normalment en Catalonia i més tard en Catalunya pel mateix procés per Gasconia > Gascunya, Bononia> Bolunya, Colonia> Colunya, etc. La probabilitat d'una contaminació per Catalania per Catalaunicos, es confirma pel cas invers de contaminació per Catalàunics per catalans, que es pot observar en el text del pseudo-Boades que hem citat en l'article català 2 («los camps catalans», diu, en lloc de dir «los camps Catalàunics»).

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Vídeos de música: Sisa, Comelade i Pau Riba

http://www.youtube.com/watch?v=v0FrZJTScJo
http://www.youtube.com/watch?v=3WFMWR_H
http://www.youtube.com/watch?v=8TncbLMndnU



Ep!

Açò són un vídeo del youtube den Sisa, en Comelade i en Pau Riba. No podien faltar en aquest bloc! Açò sí, si algú sap com fer-ho perquè surti des del bloc mateix, que m'ho digui i ho faré, però no sé posar-ho directe. Ara per ara, heu de prémer control i clicar a la vegada.

Primer en sisa amb en Comelade fa la Cançó del lladre (és popular). En Comelade fa Russian Roulet (crec que no ho he escrit del tot bé). I finalment, en Pau Riba fa una versió moderna de L'home estàtic (no és la versió heavy).

I opinau, a veure que us semblen!

Bonus track: Homenatge a Teresa de n'Ovidi Montllor interpretada pen Comelade i en Miquel Gil; és boníssima.
http://www.youtube.com/watch?v=ZGZs7vt-NkI

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Ens han robat la nostra H d'Hespaña/Hespanya

Seguint l’estela d’Iniciativa Cívica Mahonesa (ICM), jo també vull muntar una campanya per fer un referèndum en favor que l’estat en què vivim s’escrigui Hespanya en català i Hespaña en castellà.

Com ja sabeu, en llatí es deia Hispania a la zona de la península Ibèrica, i d’aquest terme s’ha dit que ha evolucionat a Espanya o España. On és la nostra h? Ens l’han arrabassat, i amb això, part de la nostra identitat!

Des de fa molts d’anys, el nom històric ha estat el de Hespaña/Hespanya (el google no engana). És indiscutible que, d’una manera aclaparadora, aquesta denominació apareix documentada en multitud de documents, llibres, escuts, escultures, etc. i és la que conforma de forma absoluta la història del nostre Estat. També, i especialment des d'aquell segle XVIII que va significar l'obertura al món de la nostra unitat, l’Estat es coneix com España (maldita Real Academia!) i després, en català van ser els senyors de l’IEC.

Hi ha exemples que ens donen la rahó: Què passa amb Vielha? Per què vielha sí pot mantenir la seva h i nosaltres no?

I amb el rotllo aquest d’ara de la memòria històrica, el que es pretengui ara eliminar aquesta lletra i esquarterar el sonor nom del nostre Estat, conegut enllà dels mars durant cents d’anys, el que la desmemòria de qui ostenten el poder polític de manera obtusa i abusiva, imposi un España/Espanya que fa grinyolar el teclat dels ordinadors i fereix sensibilitats, no és Memòria Històrica, sinó Oblit Descarat.

Els ciutadans hespanyols tenim dret a plantejar la següent pregunta: Quin rigor científic justifica la desaparició de la h del nom del nostre Estat? Quines bases arqueològiques, històriques, etnogràfiques i/o cartogràfiques recolzen aquesta decisió? Existeixen? S’han cercat, o no ha interessat fer-ho perquè les que representaven l’opció contrària eren força més sòlides? O és que únicament, en el nostre cas, el que importa és la lingüística i unes normes ortogràfiques molt, molt, molt posteriors a la fundació del nostre Estat? La desinformació i la sensació d’arbitrarietat arriben a l’absurd.

Així, hem de sol·licitar la celebració d'una Consulta Popular, perquè siguem els mateixos ciutadans que, sense acords polítics interessats i contraris a la nostra Història, de manera directa i democràtica, fem sentir la nostra veu. Cal recuperar els nostres topònims “de tota la vida”. Hem de seguir amb la lluita per la recuperació dels nostres noms històrics.

Els que no sigueu de Menorca no entendreu res. Pràcticament no he escrit res, ho he adaptat tot de la pàgina web d'Iniciativa Cívica Mahonesa (em deuen poder denunciar per no haver pagat drets d'autor?). He canviat quatre cosetes i evidentment, Hespanya i Hespaña per Mahó i Mahón, Estat per ciutat i cosetes així.

Per cert, us citaré un paràgraf que no té pèrdua:

«Medio siglo antes [més d’un!] de que Pompeu Fabra y Prat de la Riba [Prat de la Riba?] editaran su “Gramática Catalana” [“su”? era la de l’IEC, no? La gramàtica normativa], un mahonés, Soler y Cardona [Soler? Febrer i Cardona!!!], escribió su “Gramática Menorquina” [pensava que es deia: Principis generals de la llengua menorquina] de la que se sirvieron hombres de letras como Rafael Bosch y Farré, Francisco Hernández Sanz, Rafael Oleo Quadrado, José Mª Quadrado, Pere Riudavets, Juan Hernández Mora, Eusebio Lafuente, y tantos otros... que siempre escribieron Mahón (o Mahó) con “hache”. Esto es Memoria Histórica [y un poco de incultura también lo es, dic jo]».

Francisco Pons Montanari

Bé, com podeu veure, això no té consistència, però només per tocar un poquet els collons, algú s’apunta a iniciar una campanya per Hespanya? Ja tenim lema:

Campanya per Hespanya i canya per Espanya!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Quatre minicontes

Era hora de dinar. El brou era calent a taula, l’aigua, freda dins del got. La televisió estava encesa quan es va produir l’assassinat, i qui la tenia parada, no el va poder arribar a veure mai. Després d’això, l’assassí i l’assassinat van menjar-se el brou abans que es refredés de veritat.


--------------------------------------

El temporal havia començat i el faroler tenia la bombeta espatllada quan va arribar un petrolier a dalt del penyal per tal d’avisar aquell senyor que canviés la bombeta espatllada. Quan el faroler va encendre el llum, el petrolier va naufragar. A l’endemà al matí, la mar encara era fosca i els peixos i els ocells dormien plàcidament. Evidentment, el temporal encara no havia passat.

--------------------------------------

Les sobrassades i les carn-i-xulles penjaven de la treginada d’aquell lloc tan gran com fosc i humit que hi havia en aquella plana. Açò no volia dir res més que l’animal ja era mort i que enguany no passarien massa gana. El problema és que no podem assegurar qui és que enguany no passarà gana.

---------------------------------------

Anava la nena descalça quan va topar amb una pedra que li va fer sortir sang del dit petit del peu esquerre. Va plorar fins que la sang li va parar de rajar, ja que va ser quan li va deixar de fer mal. Després, enterrà la pedra entre les cebes i continuà corrents.