diumenge, 21 de desembre de 2008

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any (II)

Hi he tornat. Aquest cop acompanyat. La meva primera sorpresa, veure que el local no està ple, però que hi havia molta més gent que el dia abans. La segona, la més espectacular, la més guai, el toc realment diferencial; que no hi havia cinc mortimers, ni sis, ni set; vuit mortimers!!! Açò fa que la cosa encara soni molt millor, tot i que amb la bateria el paper no s'escolta tant (ni amb el cridar ni el parlar pel mòbil de la parella del darrere, una gent odiable), però molt més bé. Si ahir estava encantat, avui molt millor. Hi havia el mortimer Moi, que fa que el so de la panxa tingui un digerir dur, i tot plegat, ha fet la cosa molt més engrescadora encara que ahir. També té mèrit, però, que ahir amb tres menys ho fessin sonar tan bé.

Com que venia de treballar, vaig arribar vint minuts tard, però per sort només vam perdre l'intro general (tot i que va començar abans que divendres, hauria pogut ser al revés!!!). La resta, tot bo i gairebé tot millor. El problema és que per més que m'hi fixo no sé com fan volar la melòdica.Ho hauré de continuar investigant, el problema és que ara ja, mirant el calendari, aquesta temporada no hi podré tornar.

Si ja no ens alimenten molles (ja volem el pa sencer), si ja no volen un Catalunya-Colombia ni un País Valencià-???, ni una Andorra (volem els Països Catalans jugant un mundial); volem les nadadales en DVD!!! Bé, volem volem... Jo ho vull. Què li darem en el noi de la mare?

dissabte, 20 de desembre de 2008

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any

A la una de la nit a la Muntaner. I allà era jo, amb ressaca, sol i només amb deu persones més, per veure i sentir les nadadales d'enguany. Sabia molt de greu que en un espectacle com aquest només hi hagués onze persones (i tècnics i sis músics). Com l'any passat, només que l'any passat hi vaig anar el darrer dia de Barcelona, el 10 de gener (i enguany el primer), i estava ple fins dalt, que gairebé no em deixen entrar. I l'any passat al Teatreneu; enguany, la Muntaner (que enguany he hagut d'agafar el metro i el nitbus). L'hora no era la més adequada, però valia la pena esperar fins tan tard.

De fet, l'espectacle va ser força semblant al del 2008, però amb petites novetats que donaven el toc de diferent i el repàs de l'any. A més, he pogut comprovar que el bis de l'any passat, com el d'enguany, era la Dansardana, la cançó preferida dels meus nebots de Menorca d'entre les que els he posat jo (i també una de les millors del disc Virus laics, que ja us en vaig xerrar). Amb tot, i parant-hi molta atenció, encara no he estat capaç de descobrir com fan el numeret de fer volar les melòdiques amb un globus (inflat a pulmó). Si demà hi torn (si algú s'hi apunta), que no ho descart, ho tornaré a intentar, a veure què.

Ara, quan anava de la Muntaner cap a casa, pensava «cony, haurien de fer un DVD, que amb el llibre-cd de l'espectacle de la primera edició no n'hi ha prou, i, a més, per internet no hi ha gairebé res de les nadadales». Doncs, DVD, no; però internet en va ple des de fa dos dies. Bé, ple vol dir tres youtubes (a més del número de les melòdiques, que ja hi era, tot i que mal gravat). Au idò, si voleu mirar-los, us els deix aquí. Per cert, enguany hem perdut mortimers, només eren cinc. Potser tenien son i es van quedar al camerino dormint...

Ah, ja estava tancant l'ordinador, açò ja estava editat, però m'he recordat de les coses dolentes, que també s'han de dir. Uns problemes tècnics amb l'electricitat, o cosa així, van molestar una bona estona. L'altra, que enguany no van repartir diccionaris que-te-lé / català com l'any passat, que fan que no hagis de pensar amb segons quins noms per retrocedir una vocal. Però bé, molta més cosa bona que dolenta.









dimecres, 17 de desembre de 2008

Bones festes!

Hola a tothom,

Us volia penjar un powepoint en català, però els que hi havia eren molt dolents i/o senzills. Així, que he escrit nadal en anglès per posar-vos un powerpoint de nadal en anglès, que segur que n'hi ha que estan bé, però no ho he fet bé i me n'han sortit en estonià. Amb filosofia menorquina del "ja que hi som...", me'ls he mirat i n'he trobat un amb molts dibuixets, i ben igual, no cal entendre res, ja que sempre es diuen les mateixes coses per nadal.

Doncs això, ja us ho dic en català: bones festes, no passeu pena pel sobrepès que en gener es perd tot una altra vegada i es deixa de fumar i la gent s'apunta al gimnàs i comença les col·leccions del Planeta d'Agostini; i si teniu betlem a casa o us agradaria tenir-lo, bon nadal i bon any 2009. Que hi hagi sort el dia de reis i/o que cagui molt el tió (papanoel, per als més cocacolitzats i/o nòrdics).

Cercant powerpoints també he trobat dos calendaris per al 2008. Crec que són la referència masculina per als calendaris del 2009. Jo me qued amb juny del primer i del segon calendari, tot i que si me n'aconseguiu qualsevol altra, jo no li faria un lleig.









diumenge, 30 de novembre de 2008

Les nostres seleccions

Ara que al País Basc estan en plena guerra pel nom oficial de la selecció, Euskadi o Euskal Herria (a El 9 no afectarà gaire perquè li continuarem dient País Basc), en què, de fet, darrere d’un nom o de l’altre s’hi amaguen dues maneres de fer i d’entendre el país, aquí continuem a la nostra bola, o més ben dit, cadascú a la seva. Allà, almenys hi ha debat per definir el país; aquí, no. Segurament no interessa.

Així, tenim gent que oficialment és d’Espanya, de França o d’Andorra. Podem tenir jugadors en qualsevol d’aquestes seleccions oficials. Extraoficialment, en les costellades de nadal, tenim la selecció catalana, la valenciana, la murciana (ho dic pel Carxe, un dels grans oblidats nostres) i l’aragonesa (tot i que ha jugat tres partits en deu anys, dos dels quals contra Castella i Lleó i el darrer contra Xile el 2006). La selecció balear en va tenir prou amb una derrota contra Malta, entrenats per en Serra Ferrer, i ho van deixar córrer. Amb açò, quina és més selecció dels Països Catalans? Aquí ningú dubtarà a dir: Catalunya. Però per què? Què té la selecció de jugadors del Principat que no tengui la del País Valencià?

En cap moment s’ha pretès fer de la selecció catalana la selecció dels Països Catalans, de fet, s’han erigit amb lemes d’un secessionisme que gairebé cap perifèric s’atreviria a dir: «Una nació, una selecció.» Però quina nació? El Principat és una nació? Tortosa és el sud i Figueres el nord? En cada manual per ser un bon catalanista, nacionalista i independentista hi diu que s’ha de donar suport a la selecció del Principat. Catalunya, el nom ja ho diu tot. Igual que País Valencià: blaveros i botiflers. Doncs si jo sabés jugar a futbol no em deixarien jugar en cap de les dues.

Ja només pel potencial i la competitivitat de la selecció seria interessant una selecció nacional real (tot i que en bàsquet tenc un equip de la Supermanager d’ACB només de jugadors nacionals —i en Moss, un homenatge i una reivindicació—, i quina merda d’equip!!!). Jo us deix la meva proposta de llista de convocats per a un mundial i no fer el ridícul (i en Raül Agné de seleccionador —per tenir algú de la Franja— i mai en Reixach): Palop (*, açò vol dir titular), Valdés i Moyà; Puyol (*), Albiol (*), Lopo (*),Capdevila (*), Piqué, Fernando Navarro, Jarque, Oleguer i Bellvís; Pablo Hernández (*), Xavi (*), Cesc (*), Riera (*), Albelda, Vicente, Gavilán, Hèctor Font; Soldado (*), Sergio García (*), Verdú i Victor Casadesús (Tamudo està acabat i Bojan està sobrevalorat, és molt dolent, a més que a tots dols els agrada ser espanyols). I encara podem descartar jugadors com ara Jorquera, David Navarro, Ramis, Biel Medina, Gerard Autet, Belenguer, Bruno Saltor, Damià, Gabri, Sergio Busquets, Coro, Moisés Hurtado, Óscar Serrano, Crusat i Albert Luque. Sí, ens faltarien davanters de primer nivell, però tots sabem de la dificultat de progressar dels davanters de planter.

Bé, tornant al tema, jo també ja m’he cansat de dir «oh, que guais que són els bascos», però en aquest cas ens donen mil voltes (nosaltres tampoc ens hem molestat mai a mostrar-los quin és el nostre país i els permetem que ETA faci una treva a Catalunya —amb estelada de fons, els germans que lluiten i açò— i col·loquin una bomba a Santa Pola; i ningú diu res!) i juguen junts bascos de tots els racons, d’Urzaiz (Tutera, al sud [Tudela]) a Lizarazu (Donibane Lohizune, al nord [Saint-Jean-de-Luz]). Un exemple.


Estaria bé posar les cartes sobre la taula i veure realment on volem posar els límits. La gent no ho vol reconèixer i es camufla en posicions poc clares, però el secessionisme principatí és molt més important en quant a nombres que el valencià (i potser l’annexionisme espanyol tampoc no està tan lluny). I pot acabar fent més mal, però sota la bandera catalana tots som bons i no hi poden haver dolents si defensen Catalunya. I una merda amb patinet!

dilluns, 3 de novembre de 2008

Antaviana

.
I cada cosa, un nom. Un món per a un mot.
.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Un ull de la cara



Luis Buñuel. Un perro andaluz, 1960.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

I ara què xiula aquest?

-----------------------------------------------
El bloc no és mort; de moment, està en càmera lenta, però ja tornarà a agafar el ritme.
-----------------------------------------------

Els àrbitres sempre aixequen controvèrsia en qualsevol esport, però els seus errors són els que donen més línies als diaris, cafès als bars i cigarrets d’indignació a les tabacaleres. Jo sempre m’he mostrat contrari al fet que els àrbitres tinguin televisions i repeticions, ja que perdríem una part molt important —potser la que més— d’esports com ara el futbol i el bàsquet: la subjectivitat i el fet de poder donar la culpa als altres. La part més humana, l’error. Tot i així, corres el risc de sortir-ne perjudicat.

Amb tot, hi ha una cosa molt clara: els equips grans i els locals sempre són els que surten més beneficiats de les decisions arbitrals i els errors són els que tenen més repercussió. Els del Barça sempre han dit que el govern de Madrid i Franco i no sé què més. I probablement tenguin raó quan parlen de fa més de trenta anys (tot tenint en compte que Franco no pintava res a Europa i el Madrid va guanyar sis copes d’Europa, i per qüestió d’ajudes econòmiques, el Barça també construirà al Miniestadi sense el vistiplau dels veïns —fins i tot més pisos dels que havia demanat el club, sembla—, i el Menorca Bàsquet viu de subvencions), el que no s’entén és que encara es neguin a veure que les ajudes són per a tots dos equips (i algun altre, clar, com el València, sempre que no s’enfronten a un altre equip gran).

Una de les coses que no vull creure, però que sempre em fa rodar el cap, és què passa amb els diferents governants de l’Estat, si tenen cap relació directa o semidirecta amb els resultats de la lliga. Quan governava Aznar, el Madrid va rebre més ajudes arbitrals que el Barça (a mi també em va fer vergonya aquell penal famós de Marchena a Raúl) —crec que és un fet—, però amb l’arribada de Zapatero tot va canviar i el Madrid va perdre la final de la copa del rei i no va aturar de perdre fins fa dos anys (esportivament, els zidanes, que ja estan retirats, i els pavones, que són a segona). L’única cosa que no quadra en aquesta conspiració és que el Madrid ha tornat a guanyar, tot i que d’ajudes arbitrals en continua tenint més el Barça.

En la penúltima jornada de la lliga de Capello, per exemple, si el Madrid guanyava i el Barça perdia ja érem campions de lliga: doncs un error arbitral va fer que els culers no perdessin contra l’Espanyol i un altre que el Madrid no guanyés el Saragossa. Quina gràcia si haguéssim perdut contra el Mallorca. Seria interessant saber què hi ha darrere i per què el març del 2004 va marcar un abans i un després per als dos clubs...

Les cases d’apostes i les compres de partits per part dels mateixos equips també sempre han estat un tema que no és gaire clar. A Itàlia la cosa devia ser molt greu perquè es destapés (tot o part no ho sabem) i enviessin el Juventus a la segona divisió. Casualment, però, en Berlusconi no va estar directament relacionat amb tot el merder. Açò de comprar els partits no té res a veure amb rebre primes de tercers equips per guanyar. Un incentiu totalment lícit (el Tenerife, que no s’hi jugava res, va sortir molt motivat, fa anys).

No obstant açò, tots ens neguem a veure evidències que poden ser subjectes d’interpretació, pel simple fet que ho volem creure. Què faríem nosaltres si no poguéssim discutir per un penal, una expulsió, un fora de joc o un gol anul·lat? En un futbol objectiu, El As i El 9 Esportiu serien el mateix diari passat pel Comprendium (el traductor automàtic)? Us imagineu una màquina en lloc de Rafa Guerrero? No heu acabat estimant aquest personatge que te podia rebentar qualsevol partit? El recordeu? L’únic línier del món que ha rodat un anunci (de Renault) i es va retirar del camp plorant en el seu darrer partit. La injustícia i les diferents maneres de veure el joc fan el futbol més divertit, sempre suposant que la injustícia respon a errors humans i no a conspiracions de les altes esferes, de les cases d’apostes o de les compres de partits directament («¿De donde era el árbitro? ¡Ah!, catalán», Schuster dixit).

—Penalty y expulsión.

—¡Rafa, no me jodas! ¡Me cago en mi madre! ¿Y expulsión de quien?

Potser he començat la casa pel terrat, perquè ja xerraré un dia del meu madridisme i les relacions del futbol amb la política en el sentit d’identificació, però aquesta entrada no està feta per rebre comentaris que el Madrid és un equip de feixistes i tot açò. Per cert, dels darrers expresidents del Madrid, Fernando Martín està arruinat (Martinsa), Florentino Pérez calla, Lorenzo Sanz (exmilitant de Fuerza Nueva, com Del Nido) ha estat empresonat per corrupció i Ramón Mendoza va morir fa anys a una illa exòtica mentre una noia li feia un massatge (o cosa així). A veure com acaba en Calderón!

dissabte, 27 de setembre de 2008

Tornem-hi? I en Pau Riba, clar!

.

CANT EGREGORIÀ

qui té ànsia de la infància
que es despulli —amb elegància
però sense aires d'arrogància—
de les capes restrictives
de nefasta petulància
amb què el saber l'ha anat vestint
i que les llevi
primer l'una, després l'altra-
fins restar conill conill (és a dir, nu
petit i xic com un no res
insospitat en l'abundància)

qui té apetit de ser petit
que giri un dit, que descargoli
el cargolet que el fa erudit
i, alçant la tapa de l'olleta
on bull l'embull —nus d'espaguetis—
de les trames i els ordits
que deixi anar la bafarada
d'aus d'antull, afanys i llunes
que hi barbullen com mosquits
deixant-se vèncer pel delit
d'alliberar vols inhibits

qui té ànsia de la infància
que —vestit d'angelical bel·ligerància
i esgrimint l'indicador
de la freqüència i la impedància—
com bus busqui en el submón
car és aquí, sota el vernís
de la més fàtua jactància
on rau el temps de la fanció
(d'on tot s'exfància
s'extravia en laberints d'erudició

fins que, per fi, de nou s'infància)


Pau Riba, Virus laics, 2008. (Ja va ser publicada al cd Transnarcís, 1986, però passada de revolucions, i al llibre Lletrerada, 1998, Proa.)

Segons en Pau Riba (Al·lòlalia, 1999), egrégor és un derivat de GREX (de ramat, i que se'n deriven gregari, agregar, disgregar, etc.) que no surt als diccionaris i significa l'entitat espiritual d'una congregació entesa com un sol individu, o l'ànima el cos de la qual el formen els individus d'una congregació —o societat— determinada. Així, qualsevol societat, sigui del tipus que sigui, forma un egrégor.

En en Sisa és més normal les referències a la infantesa per tornar a l'estat primitiu de la vida (Voldria fer una cançó, Marrec a la pastisseria, Com un nen petit, Un noi del barri, El fill del mestre, etc.). La llibertat de la ment, la innocència,la felicitat i tot açò. I en aquest cas, s'hi ha posat en Pau Riba, que no és tan freqüent. Deu ser part de la hiparxiologia den Francesc Pujols? Ja ho investigaré.

.

divendres, 26 de setembre de 2008

Estimem el Senyor com ell ens estima a nosaltres


16
Diu el Senyor:
«Les dames de Sió són altives,
caminen molt tibades,
miren amb ulls seductors,
passegen a passos menuts
fent dringar les anelles
dels turmells.»
17 Per això el Senyor
les omplirà de tinya
i les farà anar amb el cap pelat.
18 Aquell dia, el Senyor arrencarà a les dones totes les seves gales: anelles dels turmells, collarets de solets i llunetes, 19 arracades, braçalets i vels, 20 turbants, cadenetes, mocadors de pit, talismans i amulets, 21 anells, anelles del nas, 22 vestits de festa, capes i xals, bossetes de mà, 23 robes de gasa i de lli, mocadors de cap i de coll.
24 Llavors, en lloc de perfum
hi haurà tuf de podrit;
en lloc de cinyells, sogues;
en lloc de trenes i rínxols,
el cap rapat;
en lloc de vestits fastuosos,
faldars de sac;
en lloc de bellesa, marca de foc.
25 Els teus homes, Jerusalem,
moriran a la guerra;
els teus millors soldats
cauran en el combat.
26 A les teves portes
se sentiran planys i sanglots;
seuràs a terra
com una dona que no té ningú.


Bíblia Catalana Interconfessional
Bíblia en català. Edició interconfessional
Edició bàsica.

1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides

.

dijous, 11 de setembre de 2008

La migdiada nacional. I en Pau Riba, clar!

.
M'han dit que diu en Pau Riba que avui [11 de setembre] celebram la migdiada. Al principi, vaig pensar, una altra cosa de les seves. després vaig entendre que és perfecte:

1. Quatre surten al carrer a demostrar consciència nacional i una milionada es queda a casa fent la migdiada. És així.

2. La diada és un dia en l'any i la migdiada es pot fer cada dia que vulguis. Cada dia es pot segar cadenes i fer tremolar l'enemic. Només cal voler-ho. Com diu en Sisa: «Quan es fa la revolució? Cada dia n’és el millor.»

3. La migdiada és la diada de mitja nació; és una mitja diada. Jo sempre he criticat el PSM per uns adhesius que hi posava que el 17 de gener és la diada nacional del poble de Menorca. El cas és el mateix, però, en canvi, «17 de gener, migdiada nacional, del poble de Menorca», és una altra cosa, no?

Per cert, si la diada nacional hagués de ser un sol dia, podria ser Sant Joan o el 25 d'abril, l'inici de la derrota, fa 301 anys. El 1714, Xàtiva ja estava cremada i més cosa. L'Onze mai podrà ser una diada nacional, com tampoc el 17 de gener; igual que la selecció autonòmica (que no nacional) i la televisió (tan autonòmica és tv3 com Canal 9), res de tot açò és nacional.

Lligant ribades i migdiades, avui surt oficialment el darrer disc den Pau Riba (jo ja el tenc) i el presentaran a Vic al festival de Música Viva. El cd, Virus laics, és una mescla de la majoria d'estils que ha tocat en Pau Riba. És boníssim i només es pot criticar, igual que el darrer den Sisa, Ni cap ni peus, que és massa dispers, és a dir, que hi ha música recitada, raps, música popular i rock. Sent crítics podem dir que cada cançó és boníssima però que en conjunt falla. Només cal dir que l'ha gravat amb tres grups diferents... En Sisa, que el va gravar amb en Joan Miquel Oliver, li passa el mateix, però cada vegada que l'escolt m'agrada més. El den Pau Riba, encara l'estic descobrint (amb una mitjana de dues vegades per dia des de fa tres setmanes, encara hi estic descobrint els detalls), però de moment és boníssim.

Un enllaç que no sé d'on és. Si ens el diu el cd, serà bo:



I finalment el vídeo de presentació dels Virus laics. Amb l'estona que fa que esper que es carregui, esper que no sigui el mateix...

video

dimarts, 9 de setembre de 2008

A la nit ja fa fresca (interludi)

.

S'acosta Nadal, eh!

I d'aquí res, Sant Joan una altra volta.

Cada vegada dóna més voltes que cops.

.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Els qualques amics de la A a la L (Enllaços 2.1.)

Ep! Ja he tornat de Menorca i torn a tenir connexió a internet. El bloc torna a la vida. Ha estat estrany, perquè de fet, durant tot l’estiu, tots els blocs han estat ben morts. A veure què passa el setembre. Jo he tornat sense cap idea per al bloc, però aprofitaré les que tenia abans de partir. I quan s’acabin, n’hauré de pensar de noves (llei de vida).


D’aquí a quinze dies farà un any que el bloc existeix. Va ser una tarda a la biblioteca de Mundet. Tenia molta feina i poques ganes de fer-ne. Una de les primeres entrades que vaig fer va ser comentar els blocs que tenc enllaçats, amb no més de tres línies. Ara, la família d’amics ha crescut (només hem perdut el den Tóbal, crec, que el va fer desaparèixer) i la idea d’ara era fer el mateix que fa onze mesos. He dubtat fins al darrer moment si fer-ho en una o dues tongades. Al final m’he decidit per dues, que n’hi ha molts. Us els recoman tots, tot i que n’hi ha que visit més i menys (és normal), però poc temps que tenc i blocs que hi ha, podria passar mitja vida llegint i comentant blocs. Tornem-hi per l’ordre en què apareixen, que no és alfabètic perquè no reconeix accents —eh, Àlex i Òscar!—. Au idò!


Atka Kevlarsjäl: Aquest és un pseudònim en hinuït. El seu bloc, Lullaby in black & white, és tipus aquest, un plat combinat, hi cap tot el que no cap en cap dels altres blocs ordenats que té (Fonent el gel és el més guai, tot i que potser mori, però la versió en anglès continuarà).

Carlos: Pensament Racional-Emocional és un bloc, també bastant divers, que sol conduir a la reflexió, normalment a partir de bons textos d’altres autors. També es nodreix del Youtube (que faríem sense això!).

Dan: Actualitza poc les Bandarrades, però quan ho fa ho sol fer amb unes vinyetes ecologistes molt divertides que no sé d’on surten.

Escriure, llegir i regar el jardí: És un bloc d’autor indeterminat que volta pel món, normalment entre Catalunya i Galícia. Per açò el bloc està tant en català com en gallec.

Fotos de la capçalera: tot i que les hem de canviar, són tretes d’aquí (totes les que he tingut). També és de l’Atka. Per cert, ja toca canvi...

Gemma: El Diari d’un cap verd és una novetat de bloc. A veure com va (dos dies, quatre entrades; comença amb força).

Irene i Nàdia: És un bloc temporal per contar les aventures de les dues nenes que se n’han anat a fer un mes a Dublín a l’aventura. Ara ja han tornat, però encara no sabem quin futur li espera al bloc.

Jesús: Aquest és l’únic senyor que no sé qui és.

Joan Melià: Actualitza poc, però més que un bloc és un web. Si feu recerca, hi podeu trobar coses ben diverses.

Jordi: Notes de lletres és el millor bloc sobre literatura que conec. Seriós, rigorós i tot açò. Si us agrada la literatura, llegiu el Notaire!

Josep: El bloc den Josep no és gaire seriós, s’hi pot riure molt amb aquest bloc, és un festival de l’humor, normalment absurd, és bo per evitar l’avorriment. Tot i que darrerament ja no fa tantes entrades com abans, encara és un gran productor.

Labatzuca: És el myspace del grup den Xavi. Paraules i música. Darrerament reciten Bartra, però en principi és poesia recitada den Xavi Grimau. Escolteu-ho un poc un dia que tingueu temps.

Laia: Karkinyoli és el bloc en què es poden fer lectures diverses, sempre des de la perspectiva de la triple revolta: dona, de classe treballadora i poble oprimit.


Deixem-ho aquí per avui. D’aquí a uns dies, de la M a la Ò (passant per la X).

dilluns, 18 d’agost de 2008

Els futbolistes més odiables

En la meva llista negra de futbolistes i exfutbolistes més odiats n’hi ha entrat un de nou: Sergio, que es col·loca en la tercera posició. Una bona entrada en la llista. Un poc més i prest serà el número 1. La llista no segueix un criteri fix ni racional, l’odi no es tria. A veure com està la meva llista:


En el número 5 d’aquesta llista hi ha el senyor Francisco Narváez Manchón, des de sempre més conegut com a Kiko. Si ja era un tipus molt odiable quan jugava a futbol —amb el Cadis, l’Atlético i l’Extremadura (amb qui va baixar a segona B)—, ara que té «de todo menos caspa» encara ho és més. Tot i així, crec que tampoc té gaires llumetes al cap.


En el número 4 hi ha el senyor Raúl Tamudo. Aquest és una persona normal de Santa Coloma que es nega a jugar amb la selecció catalana, misteriosament sempre té una lesió. També s’ha de dir que va baixar un lloc en la llista el dia que va repassar el Barça al Camp Nou. Hi ha gent que li atribueix a ell la lliga del Madrid del 2007.


En el 3 hi ha entrat directament Sergio González, del Dépor i exjugador de l’Espanyol. A una revista o un diari del Dépor de dia 10 d’agost de 2008 va fer aquestes declaracions: «El catalán es un dialecto. No es un idioma, como el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas.» Aquest senyor és un crack. I no es nega a jugar amb la selecció catalana. O no s’entera de res o és un poc cabró. Quina tela i quins ous!


En el número 2 hi ha en Xavi Hernández, del Barça. Té una cara d’imbècil que no se l’aguanta, està sobrevalorat, se li han pujat els fums al cap i les sospites sobre el seu espanyolisme es van confirmar a Madrid amb aquell «viva españa» (sense aquesta confirmació seria el tercer). Però com és del Barça té tota la impunitat del món per ser el que vulgui i dir-ho i tot açò. Fos de l’Espanyol ja l’haurien insultat tots els catalanistes, però no, que és del Barça, té una cuirassa protectora que li permet fer el que li doni la gana. (Per cert, quants barcelonistes van celebrar al país la victòria de la selecció espanyola en l’eurocopa? Segurament més que madridistes, però el problema dels catalanistes som els madridistes, no els milers d’espanyolistes del Barça, aquests no compten ni molesten. Au, va...)


En el número 1, l’única persona de la llista que insultaria si me trobés pel carrer, hi ha un tal Luis Enrique Martínez García. Ara és un entrenadorot de la segona divisió B, però fa uns anys va fer el quart gol del 5-0 al Barça de l’any 1995 (el 5-0 del Madrid, no el del Racing, que també va ser bastant patètic) i dos anys després no va voler renovar (tot i que en Capello el volia). Per imbècil va canviar tres copes d’Europa i dues intercontinentals per alguna copa del rei. Se li diu ser ase i no saber anar pel món.


Tot i aquest top-5, no penseu que no hi ha més jugadors odiables, futbolistes com Salva Ballesta, David Güiza, Fernando Gómez Colomer, aquell italià feixista que no record el nom, Javi Navarro, Diego Tristán, Leo Franco i Albert Luque també hi són en la llista. No penseu que no hi ha madridistes, també hi ha en Butragueño, en Santi Cañizares, en Martín Vázquez, en Sandro, en Tote, n’Aganzo i en Ze Roberto.

dimarts, 12 d’agost de 2008

El somni de la TV pública: un malson

Açò del Facebook és una cosa bastant inútil, però a vegades també serveix per (re)trobar gent amb qui fa anys que no parles ni en saps gaires coses i així pots conèixer de primera mà coses que no saps ni què estaven passant ni res. De fet, darrerament estic molt desconnectat del que passa a Menorca i amb tot açò, fa poc em va sobtar tot el que m’han explicat sobre IB3. Vaig fer uns correus de «uep!, com estem?», i açò és el que em van dir. Bé, més que sobtar crec que la paraula és més indignar o emprenyar. Perquè els treballadors sempre són els que la paguen, ja siguin de les drassanes, de la Seat, de Radio 4 i, ara prest, d’IB3.


Sí, ja ha arribat l’hora de retallar el personal d’IB3 —o tornava econòmicament viable o es feia un canvi en la dinàmica, o era previsible— i, evidentment, no s'ha fet ni l’una ni l’altra i els més perjudicats seran els treballadors perifèrics: els de Menorca i els d’Eivissa (com sempre; també previsible). El senyor Antoni Martorell, director general, diu que s’ha de reduir el pressupost d’IB3, perquè el deute que té ja és inassumible, que és de 218 milions d’euros. El problema és que no comença retallant les quantitats que paga cada any al RCD Mallorca i el Menorca Bàsquet, entre d’altres equips; sinó la mateixa plantilla d’IB3. Retallaran part dels que cobren directament d’IB3, és a dir, caps, administratius i editors; perquè el canal mallorquí ho té pràcticament tot externalitzat a empreses privades. En plantilla pròpia d’IB3 només hi ha els directius i els caps. La resta, depenen de productores. Fins i tot els informatius, que és gravíssim, perquè són la columna d’una cadena, i a més pública! Una gran manera de fer tele pública.

Però el que és més fort de tot és que dissabte passat, en ple mes d’agost, van treure al BOIB un nou concurs per externalitzar una altra volta els informatius, amb un contracte de quatre anys. No sé si ho sabíeu, però, tal com deia, el model de televisió que va crear en Matas és que tot estigués externalitzat. Açò vol dir que una empresa privada tornarà a ser l’encarregada de fer els telenotícies d’IB3. També significa que els que tant havien criticat el model quan no governaven ara el continuen des del govern balear. Havien dit com a promesa electoral que internalitzarien els treballadors i que refundarien IB3. Tornen a treure contracte per externalitzar els informatius. Per tant, contradiuen una promesa electoral en ple mes d’agost i donen només vint dies per presentar ofertes. Ja no te’n pots fiar de ningú, i menys d’un govern que no té un cèntim per la crisi.

El contracte d’ara retalla un 10% el pressupost que tenia fins ara la cadena. I, a més, tal com m'explicaven, en el plec de les clàusules especifica que a Menorca només s’ha de fer una desconnexió diària de 15 minuts aproximadament (ara n’hi ha dues). Per altra banda, de la ràdio no s’especifiquen per enlloc les desconnexions que s’han de continuar fent.

Es veu que els periodistes estan que treuen foc pels queixals. A Palma ja hi ha hagut reunió entre el comitè d’empresa i l’SBT, l’empresa que té ara els informatius i que és propietat den Sinto Farrús (Canal 4, un amiguet). Amb el nou contracte, si guanyessin (que sembla que té totes les opcions de guanyar), hauran d’assumir també el personal de Menorca i Eivissa, a més també dels tècnics, que ara són d’una altra empresa. En fi, que si ara sumats tots són 400 treballadors, amb la retallada de pressupost se n’hauran de fer fora 160. És a dir, el 45%. I a Menorca i Eivissa, segurament, seran els que més ho patiran, perquè es passarà a un model encara més centralitzat tot des de Mallorca, sense programació pròpia ni informatius de cadascuna de les illes. I així, com sempre, els treballadors són els primers perjudicats de les (males) decisions polítiques.

Per cert, ara sembla que per TDT ja es pot veure Canal 9 des del Principat. Ara veurem fins a quin punt és real la reciprocitat. En fi, per ara qui ho tenen millor són els menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, que poden veure els quatre canals i mig autonòmics (no ens enganem, cap és nacional) en català fets des de Barcelona (Tv3 i 33), València (Canal 9 —el mig català— i Punt2) i Palma (IB3). A veure si per tot és igual i s'hi afegeixen els 3/24 i altres canalots de TDT, el fet és poder triar.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Que en són d'estranys, els murcians!

He descobert un web molt interessant, www.llenguamaere.com. És un lloc que defensa que la llengua murciana és una llengua —no un dialecte del castellà amb influència catalana—. La diferència amb molts webs d’aquest tipus, com ara els que defensen la llengua càntabra http://usuarios.lycos.es/aicionpolcantabru/, és que aquest està molt aconseguit, és a dir, que té un pressupost que deu ser impressionant i fa que tot sigui creïble. Fins i tot citen en Ramon Muntaner, que «escribió en su Crónica (1330) que “en cibtat de Murç y seu regne parlaban del plus bell catalanesch del mon”», i també regalen música, tant tradicional com uns punquis o així que es diuen Er Tabardillo. Descarregueu-vos-ho, que és gratis!!!


El lloc està muntat per una associació que es diu L’Ajuntera: «L’Ajuntaera pritende ricuperar er llenguaje murciano, esturriallo po tos los cornijales y po tos los medios dimponibles, y’escarcullar to lo remaniente ar mesmo y surtirllo a cualsiquier presona que lo precise y’esté interesao en’ello. Y to ello con la enza e concenciar a nuestro poeblo e que su plática no es argo qu’esté po ebajo e lo que se pué considerar “platicar bien”, que lo qu’aquí se charra no es argo qu’esté peor platicao que lo que se charra en’otros roales e la Pinínsula, qu’es sencillamente destinto.» Aquesta associació es va fundar el 1989 i, a diferència dels aragonesos, no mencionen —crec— Espanya per cap banda (si de cas empren l’eufemisme Pinínsula).


Una de les contradiccions que s’hi troben és que escriuen coses en castellà i coses en murcià, com si acceptessin aquesta diglòssia o dialectalització. Així, però, accepten el català com a llengua unitària, tot i que a vegades alternen entre catalán, valenciano i catalán-valenciano. Així, cit un fragment en què reconeixen la unitat de la nostra llengua i es reafirmen que la seva també ha de ser tractada igual:


En teoría la diferencia entre lengua y dialecto es sencilla: el dialecto es una forma local que procede de una lengua matriz con suficientes peculiaridades para poder ser identificado por parte de hablantes de otros dialectos, que provienen del mismo tronco y que tienen particularidades diferentes. Por ejemplo son dialectos del catalán, el valenciano, mallorquín, ampurdanés, perpiñanés.

Parece ser que la gran polémica del murciano estriba solamente en determinar cuál es su verdadero marchamo: ¿Lengua? ¿Dialecto? ¿Habla? Este afán de querer instalar la peculiar forma de hablar de los murcianos dentro de una categoría convencional, ha retrasado la investigación y por tanto ha favorecido la pérdida de vocabulario, de desarrollo literario, de fomento antropolingüístico que nos llevara a conocer mejor, hechos y matices de tipo intercultural.

Para nosotros el murciano es una lengua. Una lengua minoritaria. Porque no hay lenguas cultas o vulgares. Es el hablante que las utiliza el que muestra si es culto o es vulgar.

En esta valoración tomamos como aliada a la lingüista ucraniana Karina Maistrenko, colaboradora de nuestro libro Diccionario Popular de nuestra Tierra y que, después de haberlo estudiado minuciosamente, fue concluyente y tajante en su postura diciendo: «El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua contiene unos cuatrocientos vocablos de origen murciano, lo que conforma que dicha lengua existe, a pesar de que todavía no haya un reconocimiento formal de ella».

Sembla que podem entendre, però, que el murcià és una llengua minoritària però no minoritzada, és a dir, que el que ells parlen és murcià i no castellà, però es refereixen al que parla tothom, no al que parlen quatre vells com en els casos de les llengües minoritzades. Tot i així, la globalització, TV-1 i tot això, s’estan perdent els trets i, consegüentment, la llengua que «se ha ido reduciendo progresivamente su uso, tendiendo hacia un castellano normativo». Així també, la denúncia és la diglòssia, ja que parlen murcià i escriuen castellà. Tot i així, ells també cauen en el mateix parany.


Segons ells, el murcià, que no panocho —és un dialecte («Es el dialecto o variante del murciano originario de las comarcas de la Vega Media, la Huerta de Murcia y la Vega Baja (panocho-seseante). A pesar de que se desconoce el origen de este término, tradicionalmente se ha dicho que nació en la ciudad de Murcia en el siglo XIX como una forma de desprestigiar, parodiar y vulgarizar el habla de las gentes de los pueblos del Segura.»)—, s’estén de la part oriental d’Almeria, passant pel sud d’Albacete fins a les zones castellanoparlants del sud del País Valencià —el Baix Segura (diuen que Oriola és Origüela), el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó—. Tot i això, reconeixen el català (en aquest cas valencià) del Carxe.


Així, el que és interessant d’aquest web —a part de concursos literaris en murcià i molta informació d’activitats relacionades, encara que segurament d’autoconsum— és que ofereix uns apartats molt complets sobre les característiques de la llengua, com ara lèxiques, morfosintàctiques i el sistema vocàlic. Si les dades són certes i no es basen el murcià que es parlava en el segle XVIII o que s’escrivia en l’època medieval, poden ser bastant útils i per tenir en compte. Són ben rares totes aquestes coses, però millor que els murcians es dediquin a aquestes coses que a votar el PP, com malauradament fa la immensa majoria.


Finalment, açò m’ha fet plantejar molts problemes poc previstos per la dificultat, poca probabilitat i llunyania de la possible trama: Què hem de fer quan siguem independents? Català única llengua oficial o també hauríem de reconèixer amb caràcter plenament oficial l’occità —Vall d’Aran i la Fenolleda—, el castellà —les comarques interiors del País Valencià (xurro)— i si aquests tenen raó el murcià? Potser encarà és tot massa llunyà, però la manera i la concepció de l’estat que volem crear la hauríem de tenir prou clara. Tot i que potser és ser massa agosarat tenint en compte que encara no tenim clars ni els límits del país.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Per què dir-li crisi si parlem d'economia?


Excepte en Canimas, que continua dient que el que hi ha és molt de morro, tothom està d’acord que hi ha crisi, fins i tot en Rodríguez i en Solbes, que són els principals responsables de la situació actual. Jo no sé si ho compartesc del tot ni sé què pensar, però hi ha coses que no em quadren, no ho veig clar i hi veig contradiccions.


Per començar, no té molt a veure, però fins ara ens deien que havíem d’estalviar energia, que es contamina molt i no és bo, que hem d’utilitzar el transport públic, que la benzina omple de porqueria l’atmosfera Açò no obstant, ara resulta que, com que no consumim, Repsol i Campsa tenen suposats problemes econòmics i ara és igual la contaminació. Quin és el criteri? Tal vegada és que deien que no contaminéssim perquè sabien que ho continuaríem fent. Així ens han enganat tot aquest temps, des del govern mateix, que ara està preocupat perquè la gent no consumeix benzina, i açò que ens proposaven i ens venien l’ecologisme. Queda molt bonic dir-ho, molt progre, però l’ecologisme, si passa per reduir el consum, no interessa al sistema.


Després, també ha estat divertit això dels pisos. Semblava que es volia actuar per aturar que els preus continuessin pujant, però ara que ja s’ha aconseguit, és una catàstrofe nacional, només cal mirar les notícies per Antena 3. De fet, els preus no han baixat, però no sé quantes immobiliàries i constructores han tancat. Què volem? Perquè els constructors estiguin contents hem de continuar comprant pisos i l’habitatge ha de pujar encara més de preu. Un dia havia de parar, si els sous no pujaven al mateix percentatge que el metre quadrat...


També hauria de parlar de les hipoteques, però no sé què dir. Ho deix en l’aire per si algú vol comentar res.


Finalment, si fa més de deu anys que els preus del sòl augmenten desmesuradament, si des que ens van imposar l’euro (sí, imposar, tot i que si ens ho haguessin demanat hauríem estat prou babaus com per acceptar-ho, com la constitució europea) tots els preus han crescut de manera clara, per què no s’ha parlat de crisi fins ara? No fa anys que estem igual? Quan ha pujat més la cervesa, durant el 2002 —el primer any de l’euro— o durant el 2008? I la benzina? I el metre quadrat d’habitatge? Idò...


Potser els mitjans de comunicació fan creure el que volen i ara toca dir-li «crisi» (i amb això crear el pànic col·lectiu) i «abans pujada de preus». Fa deu anys que el problema econòmic afecta les classes baixes i mitjanes, però, de crisi, només se’n parla quan ha arribat a les altes esferes. La situació no és pitjor, però ara li diuen així i tothom s’acollona: «És que ho diuen per la tele!» (Deix una entrada pendent al bloc sobre els mitjans de comunicació i el poder de modificar pensaments i conductes.)


Tot i que açò és un peix que es mossega la cua —si consumim menys, ells pugen els preus per equilibrar, nosaltres consumim menys, ells tanquen les empreses, els treballadors al carrer i deixen de consumir—, estic segur que ho tenen tot controladíssim. Era tan previsible que aquesta situació insostenible tenia límit que uns governants mínimament eficients ja haurien de tenir-ho tot preparat per solucionar l’assumpte. Fins i tot és possible que aquesta sensació de situació límit l’hagin provocat i tot. Potser serveix d’alguna cosa tot açò. Sigui com sigui no crec que la cosa sigui com per aconseguir cap canvi en el sistema, ans al contrari, per refermar-lo. Açò sempre passa en economia. I que li diguin com vulguin, és la mateixa merda de sempre, no fa ni falta que li posin nom, ni que ens ho diguin per la televisió.

dissabte, 12 de juliol de 2008

En David Hasselhoff també sap cantar i ballar

Darrerament per City TV, que ara li diuen Canal 8 (TeleGodó, també li podrien dir), tornen a fer Los vigilantes de la playa i podem veure na Pamela Anderson de jove passejant amb biquini per la platja. El seu cap, però, en Mitch Bucanan, també és una persona espectacular. Bé, no en Mitch, que és un gran vigilant (el millor), sinó en David Hasselhoff (ho deuen saber dir els espanyols que no saben dir Josep Lluís?), que a més de tenir problemes d'alcoholisme i de fer Los vigilandes de la playa, Los vigilantes de la noche i El coche fantástico, és un music com una casa. Aquí el teniu en un videoclip de Hooked on a feeling i es posa molt en el paper. No us ho perdeu, balla molt bé. En David és un artista en tota regla!

El vídeo me'l va recomanar n'Esteve el 20 de maig de 2006 i l'altre dia, remenant correus elecrònics antics, el vaig trobar i continua sent igual de bo que el primer dia. Per fer-vos una idea del videoclip, us puc dir que n'Esteve és l'amic den Pere que me va recomanar la Droja en el colacao i el senyor ahí-está-la-puerta-de-alcalá. No us penseu que no sap fer recomanacions normals, però aquestes són prou divertides. Ah, i ja m'està bé, açò, a jo. Ja m'està prou bé. Idò no me queixaré, perquè si ja m'està prou bé no me queixaré.




dilluns, 7 de juliol de 2008

L’onada de calor, ai no, d’espanyolisme

Algú dubtava que hi hagués tants espanyolistes a Catalunya, tenint en compte els vots de Ciudadanos, PP i els dels sectors més rancis del PSC? El que ha sorprès és que s’atrevissin a sortir al carrer per celebrar la victòria d’Espanya en l’Eurocopa. Ens han perdut la por o el respecte?


Es podria fer un recompte de quantes banderes espanyoles incloïen un animal: trobaríem que la bona part de les banderes espanyoles tenia un brau i una part més reduïda, un aguilot. Després ens diuen que la selecció espanyola no és política, però, evidentment, la catalana, sí. I una merda en patinet!


Si de banderes va la cosa, quines banderes hi havia en la celebració dels jugadors a part de les espanyoles? En Sergio Ramos duia una bandera andalusa i en Villa i en Cazorla, una d’Astúries. Jo he debatut durant hores si Andalusia és una nació o una regió (realment és dubtós) i Astúries és la nació de la península Ibèrica més desconeguda. És a dir, hi havia banderes de zones amb una diferència cultural amb Madrid prou diferenciada, però que no fan cap por a la unidad de la patria.


Un dels motius, però, perquè no hi hagués banderes catalanes (a part que nosaltres no hem guanyat res) és el mateix perquè ningú es va atrevir a parlar en català (almanco hi havia cinc catalanoparlants de naixement, més els d’adopció): tenim clar que Catalunya i Espanya no són compatibles i a un lloc no es parla de l’altre ni com a l'altre. El problema és que ells no ho tenen tan clar i ens passen per sobre.


Un olé pen Xavi Hernández, que li va sortir de l’ànima un «¡Viva España!» Si aquest tipus jugués amb l’Espanyol ja hauria estat apedregat, però com és del Barça no s’ha dit gairebé res, s’ha dissimulat i aquí no ha passat res, diuen que s’ha intentat adaptar a la situació. I una altra merda! Si tots odiem en Tamudo per ser tan espanyol de Santa Coloma, hem de fer el mateix amb en Xavi per ser tan espanyol de Terrassa. Pensava que la qüestió nacional estava per damunt dels equips, però no, no es pot comparar en Xavi amb en Tamudo, no?


El cap de la policia local de Barcelona va rebre una pilotada dels Mossos mentre celebrava el triomf d’Espanya a la plaça Espanya en l’Eurocopa. Pobre home!, li han hagut d’extirpar la melsa. És genial: quan algú rep dels antiavalots només s’ho mereix si és hippy; quan la manifestació no és d’esquerres ni catalanista, ningú entén l’actuació excessiva de la policia. Ningú mira amb el mateix prisma uns fets semblants, però bé, la conclusió és hippys, dolents; espanyols, bons, i policia, humana (tots podem tenir un error). Potser ho saben, que la policia abusa sempre, però tal vegada ja els està prou bé que es carregui desmesuradament en les manifestacions.


I dues coses més per acabar: si hagués guanyat Turquia contra Alemanya trobeu que la colònia immensa de turcs hauria sortit a celebrar-ho d’aquesta manera?; i sabeu quines són les úniques paraules en català que du o ha dut una equipació de selecció espanyola? Comunitat Valenciana, de la secció de bàsquet.

Punt informatiu

A partir d’ara s’ha acabat el tren i s’ha acabat Girona cada setmana. Sembla una ciutat maca, però no hi ha gairebé res per anar a fer cerveses en diumenge després de les tres. No hi ha ni un Sí ni un Tobico ni res semblant, és a dir, res obert.


Però bé, no criticaré Girona perquè no tingui festa, ho hauré de fer perquè és molt lluny de Barcelona (he calculat que aquest hivern he fet una mitjana de més de 300 km a la setmana en tren entre la feina i el postgrau). Com si jo sigui un gran estratega, però, a partir de dimecres faig feina a Barcelona. A més a més, ara faré més dies de feina: 36 hores de dimecres a diumenge, de moment. I fins a la segona quinzena d’agost, que ara sí que puc dir que me n’aniré a Menorca que faré vacances (si record què són i què es fa quan s'està de vacances). Després, el setembre continuaré amb aquests dies i a partir de l’octubre, que començaré un màster, de Lèxic i comunicació, faré feina de dissabte a dilluns i alternaré una setmana dimecres i a la següent divendres (el cap volia que fes els divendres, però jo volia fer els dimecres, així que li vaig proposar un ni-tu-ni-jo).


Així idò, a partir d’ara si me voleu trobar seré a Barcelona, disponible a partir de les dotze del vespre entre setmana i a la una (o les dotze) el cap de setmana.

dissabte, 28 de juny de 2008

10 motius per diumenge anar amb Alemanya


  1. És més fàcil aprendre català a Alemanya que a Espanya.
  2. Amb España no juga en Raúl González Blanco, l’únic argument possible per anar amb Espanya.
  3. Alemanya és ple de romanistes com ara en Walther von Wartburg, en Gerhard Rohlfs i en Wilhelm Meyer-Lübke. Espanya, en canvi, és ple d’espanyolistes.
  4. Els alemanys no alimenten cap família reial.
  5. Dos madridistes per Espanya i un per Alemanya: la diferència, tant per tant... Si això no convenç, en Metzelder és més alt i més vell.
  6. S’han sabut sobreposar prou dignament de perdre dues guerres mundials (per sort). A Espanya es va perdre una guerra civil i encara s’arrosseguen les conseqüències.
  7. En Manolo Lama, si no va amb el Madrid, no té gràcia.
  8. Per la poca dignitat que ens queda com a poble no es pot estar animant la selecció imposada per l’opressor.
  9. És més barat comprar un pis a Alemanya que a Espanya.
  10. La Franciskaner és molt més bona que la Cruzcampo.

dimarts, 17 de juny de 2008

Avui, uns altres

Prest acabaré les pràctiques i tornaré un poc a la «normalitat» i esper que el bloc també. Mentre, tornaré a deixar que els altres facin el bloc, un poc. Avui li toca el torn de n'Ausiàs Marc, en Camilo Sesto i en Pedrito Fernández.

N'Ausiàs March ha preparat el poema «Lo jorn ha por de perdre sa claror». En Camilo Sesto fa una versió de «Som», den Raimon (sí, en valencià, xiquets, com la llengua de la seua mare, i apta per als més catalanistes). Finalment, en Pedrito Fernández fa «La de la mochila azul», la meva ranxera preferida (i amb molt diferència).

Au, ja direu que us agrada més i a veure si la setmana que ve pens qualque cosa per posar que sigui encara més interessant, però ara mateix tenc la ment totalment absorbida. I clos el març vindrà l'abril, que diuen.


LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d’altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.

(Edició de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, pàg. 64, versos 1269-1288.)






(Per cert, si teniu res pensat que us faci ganes que posi aquí i no dugui gaire feina, o si algú que no té bloc i sí que té coses a dir i a més vol fer veure que en té, només ho heu de dir. Estic obert a propostes.)

dimecres, 11 de juny de 2008

Avui, en Verdaguer

El bloc ha estat molts dies aturat i no m'agrada veure'l sempre igual, però la nova vida momentània m'absorbeix la imaginació (si teniu idees només ho heu de dir), això d'aixecar-me tant dematí en deixa inútil tot el dia.

Per reprendre un poc falsament l'activitat bloquística aquesta setmana parla en Verdaguer. Ahir (dimarts 10) va fer l06 anys que es va morir en Verdaguer, a la vila Joana de Vallvidrera de cara a Montserrat. Així, un homenatge al Verdaguer més popular: una de les Rondalles. En les seves excursions pels Pirineus va arreplegar un munt de material popular i està publicat a Rondalles i Folklore (diria que les dues són pòstumes).


Ratafia


Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d’esbadiar lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, de mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vegem de què li ve aquest nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masaire alguna cosa per fer passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren— Com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-li nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: «Rata fiat (queda firmat).»

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i ell és conegut en totes bandes.

dissabte, 31 de maig de 2008

dijous, 29 de maig de 2008

On són les ales?

«Vola, vola, àngel meu

vola mentre tinguis ales

que en la vida és poc freqüent

conservar-les.


»Vola, vola àngel meu

mou les ales dins el cel blau

que quan un creix un xic més

solen caure.» Pau Riba.


Tots tenim cinc anys. Terrabastall?

diumenge, 25 de maig de 2008

D'uns exàmens i una bufanda

Aquest dimarts tenc dos exàmens; en principi en tenc un de bastant complicat i un que ho és molt. Aquests exàmens, però, no suposen cap problema, perquè ja sé a quina hora són, què hi entra i sé què és tot el que hauria de saber.

En canvi, dimarts passat tenia classe a la una de Metodologia de la Investigació Lingüística, com sempre, i vaig arribar ben content a classe a la una i mitja (dos quarts de dues, es diu, també). Tot i que el vespre abans vaig anar a veure l'Anti-karaoke, me vaig despertar prest, però me vaig enredar més del compte. La sorpresa que me vaig trobar és que estava tothom (bé, eren tres) escrivint molt concentrats. Me va estranyar un poc, però vaig anar a la meva cadira per a esquerrans com si res, fins que el professor em va explicar que estaven fent un examen. Jo vaig pensar que devia ser un examen sorpresa, coses de Bolonya, però no. Resulta que tothom excepte jo sabia que el darrer dia de classe teníem un examen que podia comptar com a nota final i tot.

Vaig seure, vaig mirar l'examen i vaig començar a improvisar. Hi havia coses que sabia de què anaven, unes altres que me sonaven i d'altres que ni açò. Tot i açò, no podia perdre temps, tenia només una hora --mitja hora menys que la resta-- per omplir un examen. Per sort no havia de ser gaire llarg i tenc l'esperança que el professor serà benvolent, i més tenint en compte que sap que no en tenia ni idea del dia de l'examen.


Per altra banda, la bufanda continua creixent. Jo ara la veig bastant llarga i estic pensant a començar-la a tancar, però no ho faré sense consultar les fonts més fiables que tenc (eh Irene!). Ara mateix me la puc posar i enrevoltar i tot perfectament (bé, anant un poc alerta amb l'agulla, que no m'entri dins un ull). Un dels problemes que tindré és com he de calcular-ho per fer que les bandes de colorets siguin ben iguals (una altra consulta per a les meves fonts).

D'aquesta foto ja fa molt.


D'aquesta no fa tant (la bufanda en si en el tren, on si no?).


Aquesta està acabada de fer.

dilluns, 19 de maig de 2008

«Ahí está»

«Jo cant perquè el que canta el seu mal espanta.»

Ja fa una setmana que vaig posar la darrera entrada, i més temps ja seria molt. Així, com avui no tenc ganes de fer res interessant, pos un vídeo del youtube que m'ha recomanat n'Esteve (no ye luengo, o bideo, e beyereis que bi charra un siñor d'una canzión d'antismás en una moto, eh que sí?), el que em va recomanar el vídeo de la droja en el colacao, i demà o demà passat ja faré una alguna altra cosa. A més, darrerament, pos vídeos del youtube com a complement, però fa molt que no són el centre de l'entrada (jo tot sol m'estic intentant justificar, eh!); per tant, avui me puc permetre aquest vídeo encantador de 19 segons. Ahí está:



Per cert, a mi també m'encanta cantar quan vaig en moto, però després que me van dir que m'havien sentit un matí pel passeig Maragall ja me control un poc més. I ara, amb aquest vídeo, crec que conduiré amb una bolla de ping-pong a la boca, per assegurar.

dilluns, 12 de maig de 2008

En Canimas

«Farem caure l’imperi d’aquells que miren però no hi veuen. No hi haurà cap més destí sinó el que tu i jo hem decidit. Travessant totes les portes d’allò que en diuen realitat. Follarem sobre les runes d’aquells pecats que ens feien por... Ahir!» Eduard Canimas.

A molta gent ja li he fotut el rotllo que n'Eduard Canimas (són dos enllaços diferents, el web i el myspace) és molt bo. Feia molt que no m’aficionava tant a un músic nou, des que vaig descobrir en Sisa i en Pau Riba, tots van passar en segon terme, excepte aquest senyor. De fet, és de l’escola den Riba i un poc den Sisa, amb qui musicalment no hi té res a veure.

El vaig descobrir a l’homenatge al Dioptria den Pau Riba (tot i que s’hauria d’escriure diòptria), que va fer un parell de versions molt bones («D’un temps d’uns botons»). Després, un amic em va passar el primer disc (Canimas i rebentes, 2003) i ja enganxat li vaig demanar què més tenia, i tenia el Noh iha crisi, 2006 (amb aquest amic ens passem un munt de música a través de l’Skype, va perfecte. L’Skype també el recomanava molt, jo, però començ a creure que és una causa perduda com l’anarquia i l’esperanto —i a vegades diria que el programari lliure).

Bé, us deix tres vídeos del youtube que hi ha en el seu myspace i la versió den Pau Riba perquè el vegeu. Al seu myspace també hi ha quatre cançons, però el problema és que tot és del segon cd i això no és representatiu. A més, a mi m’agrada més (només un poquet) el primer. Del seu web (www.canimas.net) us podeu descarregar una cançó del primer disc i també un videoclip.

Circ


Crisi


Sosa càustica


D’un temps, d’uns botons (Dioptria 2.1. Eduard Canimas i Roger Mas)

divendres, 9 de maig de 2008

Cites

"Des que, quan era petit, vaig trobar un home fent versos a la platja de Son Bou i em va dir que es deia Dante, convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts." Ponç Pons, 2003.

"Potser no tots els herois són morts, però si encara en queda algun de viu, el trobarem encadenat al ventre e la màquina." Xavi Grimau, 2003.

(Bon any el 2003, no? Doncs això.)

dilluns, 5 de maig de 2008

Com es fa la revolució, fem servir la imaginació

En Sisa ja ha tret el disc nou. Es diu Ni cap ni peus. Està bé, no és dolent, però no és el millor. És normal, després de tots els discs tan bons que ha fet, no es pot superar cada vegada. Jo no seria capaç de triar-ne només un, i si ho fes, en triaria cada setmana un de diferent. Això sí, Qualsevol nit pot sortir el sol és el més famós però en cap cas és el millor. Orgia, La màgia de l’estudiant, Roda la música, Transcantautor galàctic, Visca la llibertat i El congrés dels solitaris són els que generalment (avui) m’agraden més, però no té gaire mèrit dir sis discs com a el millor.

Avui, però, l’ordre aleatori ha fet que escoltés la cançó «La Revolució», del Transcantautor galàctic, i m’ha fet ganes compartir-la amb vosaltres (si la voleu posar a l’emule..., jo us pos la lletra). És molt llarga —10 minuts i 47 segons— i la música no és espectacular, però la lletra té molta força: cadascú fa la revolució, no depèn de ningú ni res més. Les grans cançons den Sisa sempre són molt llargues, potser és això que les fa tan bones. El Transcantautor galàctic és el disc doble que va treure el 1984 quan va dir que es retirava («D’altres amors em sol·liciten i, per tant, recerco l’emoció de desflorar virginitats llunyanes, car tot el que tenia per dir fins avui, quan l’impuls era pujant i engrescador, ja ho he dit, i amb aquestes darreres cançons ho arrodoneixo. Després, caldrà el silenci»). No us penseu tampoc que aquesta és l’única cançó que m’agrada més d’aquest disc, bé, sí, però juntament amb «La més maca de la fira», «Marquès apuntador» i «Hores» —del primer disc—, i «Per camins de sorra il·luminats», «Rambles» i «Cantautor català» —del segon—. Res, que aquí us he posat la lletra (i esper que us la llegiu, perquè no era a internet i l’he hagut d’escriure tota jo, que és una feinada).


La revolució


Beatífiques maldats han proclamat les regles del joc

En les temples del poder s’han concentrat els conspiradors

Des del balcó veurem passar

Menjacocos elegants i espantaocells i zombis mudats

Des del balcó escoltarem

Les llicències patriòtiques en vers de la inquisició.


Monsieur Pompier tregui el pinzell

Posi color i pinti aquests morts.


Què vol dir revolució? Establir una nova il·lusió.


Microfísics nuclears fan de radar naus militars

Terroristes démodés i patriarcals atraquen un banc

Des del balcó retractarem

Els marxistes i catòlics ocupant el mateix harem.


Feministes, maoïstes i carlins es queixen al Rei

Diuen: «Hei, l’anestesista s’ha excedit amb el mioflex.»

Des del balcó avisarem

La cambrera més lleugera del meublé, i més insolent.


Per excitar la germanor

Ai, quanta roba i quant poc sabó!


Per què fer la revolució? Per canviar del món el color.


Si convoquen les eleccions

Hi haurà un concurs per tal d’esbrinar

Quin polític ensenya el plomero més gros

I ofereix les més pures virtuts de tremperabilitat

Democràcia, justícia i llibertat.


Vinga mòmies i esquelets prefabricats, aneu a dormir

Deixeu pas a companyies triomfals, que estrenin el jardí

Des del balcó veurem pujar

La maror filosofista i no creient, volar sense fil.


I els predicadors penjats a collibè de les taxigirls

Ruixaran amb vi de missa els astorats clients de la fe

Des del balcó veurem morir

Tant romanço i tanta història i tant patir, de mort natural.


Senzillament per variar

I el galliner revolucionar.


Qui farà la revolució? Tot aquell que en vulgui ser actor.


Els minyons de l’ortopèdia comercial, en combinació

Amb científics japonesos marcaran un ball de bastons

Des del balcó controlarem

La partida més podrida i més legal de l’oposició.

Pirotècnics de les lletres servicials llegint del revés

Els capítols d’un manual d’urbanitat. Paraules de més

Des del balcó esborrarem

Instruccions en el permís de conducció d’avions i camells


Perquè el pilot està amargat

D’anar a parar sempre al mateix lloc.


Com es fa la revolució? Fent servir la imaginació.


Niu artístic, niu de ximplets

Escombraria a socarrimar

Espectacle de bojos tocats del bolet.


A la rifa solar dels marxants. Compra venda de colors

De progrés ideològic i pol·lució


Salvadors impertinents de l’absolut, tauletes de nit

Travestís i pacifistes, un a un, de la taula al llit

Des del balcó veurem florir

Luxurioses teories i animals de seda i setí.


I unicorns de vellut i surreals manifestacions

Psicoanàlisi d’urgència a l’hospital de la inspiració

Des del balcó farem senyals

Al gos verd de la consigna underground del tecno pai-pai


Per animar la reunió

I replantar l’antiga llavor.


Quan es fa la revolució? Cada dia n’és el millor.


Cibernètics diletants ja són a un pas de prendre el relleu

Programant computadores amb els grans invents del TBO

Des del balcó descobrirem

Els banquers espavilats comprar el carnet a qualsevol preu.


Arribat és el moment d’interpretar la clau i el compàs

D’un llenguatge unificat sintetitzant la cua i el cap

Des del balcó transnacional

Quan perdem l’origen i la identitat, ai, ai, quin descans!

Farem el salt. Cuques de llum

Il·lumineu el rumb orbital.


On es fa la revolució? Dintre teu engega el motor.

Una en castellà

Campeones. Campeones. Oé. Oé. Oé.

Así. Así. Así gana el Madrid!

(I un 10 a La Quiniela! 1,15 euros!!!)

dimarts, 29 d’abril de 2008

La bufanda



Un dels objectius que tenia plantejats per al viatge en tren era començar a teixir una bufanda. Fins ara he estat fent calça un poc en broma, per provar, agafar pràctica. Però ara, aquesta ha de ser la primera gran obra mestra. Objectiu: la primera bufanda.

Així, aquest és l'inici de bufanda que he començat a teixir per tot el país (en el tren, evidentment). Ara que estan tan de moda els reality shows (el Termcat proposa xou d'impacte, però me sembla un terme força desencertat), la idea és anar fent un seguiment cibernètic amb escàner de l'estat de la qüestió, tot i que estic bastant decebut de la imatge, en realitat sembla més llarga (ocupa tot l'escàner, un din-A4).

Com podeu veure, la bufanda comença amb aquests colors vermellosos i l'he fet passar a verd. La idea és continuar en verd fins al final de la bufanda, que tornaré a fer el to vermellós (la idea és fer-la simètrica). Hi ha un forat en un racó del color verd i la sort és que no es veu.

Allí on s'acaba el país

I l’idioma en que escric, no l’entenen ni els morts (Ponç Pons).

I estimo a més amb un desesperat dolor la meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria (Salvador Espriu).

Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat del somni exiliat (Obrint pas).

Com podreu veure a tots els enllaços que us he posat (copiats tots de Vilaweb), la manifestació del 25 (26) d’abril a Alacant —allí on s’acaba el país— va anar molt bé. Teníem molta por que no hi hagués gaire gent i els nazis ens apallissessin, però no. 20.000 persones segons l’organització, 6.000 segons la policia (que a més de torturar no sap contar!). El concert (no el vaig veure tot perquè vaig anar a veure i cercar Pedro i Rosabel, que van venir a fer una estoneta des de Cartagena) també va estar prou bé. Fins i tot Mugroman va estar bé, que va fer una versió de Run to de Hills d’Iron Maidem amb la lletra de La manta al coll. Va acabar molt prest, de fet, tot...


El problema va ser diumenge i dilluns a Alacant. Amics, la llengua pràcticament ha mort. A Ciutadella molta gent també vota PP, però parlen en menorquí i no passa res. Allí sents parlar valencià pel carrer una vegada de cada cent. I només vaig sentir un nen. De moment, açò m’ha fet entrar en una (espere que petita) crisi d’idees i de país, ja que no té sentit defensar una llengua morta (no confongueu amb país), però clar, pocs, però encara en queden i no els podem deixar allí tiradets ni fer un ta. Però, com ho hem de fer? El recurs estrella del cotxe-bomba no crec que faci més que empitjorar les coses. Ha de ser molt dur viure sempre allí, una batalla perduda diàriament. Fins i tot els noms dels carrers estan sols en castellà, açò no passa ni a Perpinyà (l’altre extrem quasi perdut del país)!


Bé, supose que me perdonareu el pessimisme i la mala crònica que us he fet (hi ha moltes anèctodes i coses —com ara un bar, que deia: «café y cosas para comer»— per contar), però ara mateixa pense que potser he viscut en una bombolla i tenc la imatge que el país s’esfondra amb la rapidesa que s’aixequen els gratacels a peu de platja per tota la costa.


Un darrer apunt, el diari Información (de la Provincia de Alicante), que tracta igual el València que el Racing (igual que El 9), encara posa la programació de tv3 i del canal 33. O ni se’n han adonat o reivindiquen el dret a veure’ls. Una altra cosa, a les pancartes es reclamava tv3, el 33, el 300 i el 3/24. Que no es passe tampoc eixa gent, que jo a casa de Barcelona no veig ni el 300 ni el 3/24!


+ VilaWeb: El Tren Jaume I arribarà tard a la manifestació d'Alacant | El País Valencià reclama l'emissió de TV3 i la llibertat d'expressió.
+ VilaWeb Alacant: Galeria de fotos de la manifestació del 25 d'abril (de 177 fotos que hi ha, no sortim a cap, crec).
+ Blocs de MésVilaWeb: Manifestació a Alacant, del bloc 'Festa, lluita i catalogació' (amb vídeos).

+ Canal 3/24: Milers de persones es manifesten a Alacant per reivindicar la llengua i la cultura catalanes .
+ Terra Actualidad: Unas diez mil personas claman en Alicante contra la 'censura' a TV3.
+ La Verdad: Unas diez mil personas claman en Alicante contra la «censura» a TV3.
+ Diario Información: Más de 6.000 personas exigen la señal de TV3 en Alicante.
+ Panorama Actual: Una manifestación recorre Alicante para reclamar las emisiones de TV3.
+ La Verdad: Una avería deja 'tirados' a 300 viajeros.
+ El Mercantil Valenciano: Marcha por la reapertura de TV3.
+ El País: Miles de personas reivindican TV3 en Alicante.
+ ABC: El tren deja tirados a varios cientos de manifestantes que iban a «defender» TV3.


Mireu també el youtube, ja està ple de vídeos de la manifestació i del concert.