dissabte, 28 de juny de 2008

10 motius per diumenge anar amb Alemanya


  1. És més fàcil aprendre català a Alemanya que a Espanya.
  2. Amb España no juga en Raúl González Blanco, l’únic argument possible per anar amb Espanya.
  3. Alemanya és ple de romanistes com ara en Walther von Wartburg, en Gerhard Rohlfs i en Wilhelm Meyer-Lübke. Espanya, en canvi, és ple d’espanyolistes.
  4. Els alemanys no alimenten cap família reial.
  5. Dos madridistes per Espanya i un per Alemanya: la diferència, tant per tant... Si això no convenç, en Metzelder és més alt i més vell.
  6. S’han sabut sobreposar prou dignament de perdre dues guerres mundials (per sort). A Espanya es va perdre una guerra civil i encara s’arrosseguen les conseqüències.
  7. En Manolo Lama, si no va amb el Madrid, no té gràcia.
  8. Per la poca dignitat que ens queda com a poble no es pot estar animant la selecció imposada per l’opressor.
  9. És més barat comprar un pis a Alemanya que a Espanya.
  10. La Franciskaner és molt més bona que la Cruzcampo.

dimarts, 17 de juny de 2008

Avui, uns altres

Prest acabaré les pràctiques i tornaré un poc a la «normalitat» i esper que el bloc també. Mentre, tornaré a deixar que els altres facin el bloc, un poc. Avui li toca el torn de n'Ausiàs Marc, en Camilo Sesto i en Pedrito Fernández.

N'Ausiàs March ha preparat el poema «Lo jorn ha por de perdre sa claror». En Camilo Sesto fa una versió de «Som», den Raimon (sí, en valencià, xiquets, com la llengua de la seua mare, i apta per als més catalanistes). Finalment, en Pedrito Fernández fa «La de la mochila azul», la meva ranxera preferida (i amb molt diferència).

Au, ja direu que us agrada més i a veure si la setmana que ve pens qualque cosa per posar que sigui encara més interessant, però ara mateix tenc la ment totalment absorbida. I clos el març vindrà l'abril, que diuen.


LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d’altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.

(Edició de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, pàg. 64, versos 1269-1288.)






(Per cert, si teniu res pensat que us faci ganes que posi aquí i no dugui gaire feina, o si algú que no té bloc i sí que té coses a dir i a més vol fer veure que en té, només ho heu de dir. Estic obert a propostes.)

dimecres, 11 de juny de 2008

Avui, en Verdaguer

El bloc ha estat molts dies aturat i no m'agrada veure'l sempre igual, però la nova vida momentània m'absorbeix la imaginació (si teniu idees només ho heu de dir), això d'aixecar-me tant dematí en deixa inútil tot el dia.

Per reprendre un poc falsament l'activitat bloquística aquesta setmana parla en Verdaguer. Ahir (dimarts 10) va fer l06 anys que es va morir en Verdaguer, a la vila Joana de Vallvidrera de cara a Montserrat. Així, un homenatge al Verdaguer més popular: una de les Rondalles. En les seves excursions pels Pirineus va arreplegar un munt de material popular i està publicat a Rondalles i Folklore (diria que les dues són pòstumes).


Ratafia


Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d’esbadiar lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, de mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vegem de què li ve aquest nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masaire alguna cosa per fer passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren— Com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-li nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: «Rata fiat (queda firmat).»

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i ell és conegut en totes bandes.