dimecres, 11 de juny de 2008

Avui, en Verdaguer

El bloc ha estat molts dies aturat i no m'agrada veure'l sempre igual, però la nova vida momentània m'absorbeix la imaginació (si teniu idees només ho heu de dir), això d'aixecar-me tant dematí en deixa inútil tot el dia.

Per reprendre un poc falsament l'activitat bloquística aquesta setmana parla en Verdaguer. Ahir (dimarts 10) va fer l06 anys que es va morir en Verdaguer, a la vila Joana de Vallvidrera de cara a Montserrat. Així, un homenatge al Verdaguer més popular: una de les Rondalles. En les seves excursions pels Pirineus va arreplegar un munt de material popular i està publicat a Rondalles i Folklore (diria que les dues són pòstumes).


Ratafia


Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d’esbadiar lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, de mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vegem de què li ve aquest nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masaire alguna cosa per fer passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren— Com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-li nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: «Rata fiat (queda firmat).»

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i ell és conegut en totes bandes.

3 comentaris:

Carlos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carlos ha dit...

Ep company! Aviam si et passes pes Bancs Virtuals i deixes qualque comentari!!!

Ja ho havia llegit a qualque lloc, supòs que per sa xarxa. És divertida... s'Estament eclesiàstic de festota...XD

P.S. No se que he fotut que he borrat s'altre comentari (aquest és reproducció d'aquell).

Ciceró Pascual ha dit...

Carlos, no me diguis que ho has llegit per internet, que ho he picat tot a mà amb el llibre entre les cames. Dos dies i molt poques ganes, ara perquè sigui per internet i hagués pogut fer un copia i enganxa, que és més fàcil i ràpid!!!