dilluns, 18 d’agost de 2008

Els futbolistes més odiables

En la meva llista negra de futbolistes i exfutbolistes més odiats n’hi ha entrat un de nou: Sergio, que es col·loca en la tercera posició. Una bona entrada en la llista. Un poc més i prest serà el número 1. La llista no segueix un criteri fix ni racional, l’odi no es tria. A veure com està la meva llista:


En el número 5 d’aquesta llista hi ha el senyor Francisco Narváez Manchón, des de sempre més conegut com a Kiko. Si ja era un tipus molt odiable quan jugava a futbol —amb el Cadis, l’Atlético i l’Extremadura (amb qui va baixar a segona B)—, ara que té «de todo menos caspa» encara ho és més. Tot i així, crec que tampoc té gaires llumetes al cap.


En el número 4 hi ha el senyor Raúl Tamudo. Aquest és una persona normal de Santa Coloma que es nega a jugar amb la selecció catalana, misteriosament sempre té una lesió. També s’ha de dir que va baixar un lloc en la llista el dia que va repassar el Barça al Camp Nou. Hi ha gent que li atribueix a ell la lliga del Madrid del 2007.


En el 3 hi ha entrat directament Sergio González, del Dépor i exjugador de l’Espanyol. A una revista o un diari del Dépor de dia 10 d’agost de 2008 va fer aquestes declaracions: «El catalán es un dialecto. No es un idioma, como el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas.» Aquest senyor és un crack. I no es nega a jugar amb la selecció catalana. O no s’entera de res o és un poc cabró. Quina tela i quins ous!


En el número 2 hi ha en Xavi Hernández, del Barça. Té una cara d’imbècil que no se l’aguanta, està sobrevalorat, se li han pujat els fums al cap i les sospites sobre el seu espanyolisme es van confirmar a Madrid amb aquell «viva españa» (sense aquesta confirmació seria el tercer). Però com és del Barça té tota la impunitat del món per ser el que vulgui i dir-ho i tot açò. Fos de l’Espanyol ja l’haurien insultat tots els catalanistes, però no, que és del Barça, té una cuirassa protectora que li permet fer el que li doni la gana. (Per cert, quants barcelonistes van celebrar al país la victòria de la selecció espanyola en l’eurocopa? Segurament més que madridistes, però el problema dels catalanistes som els madridistes, no els milers d’espanyolistes del Barça, aquests no compten ni molesten. Au, va...)


En el número 1, l’única persona de la llista que insultaria si me trobés pel carrer, hi ha un tal Luis Enrique Martínez García. Ara és un entrenadorot de la segona divisió B, però fa uns anys va fer el quart gol del 5-0 al Barça de l’any 1995 (el 5-0 del Madrid, no el del Racing, que també va ser bastant patètic) i dos anys després no va voler renovar (tot i que en Capello el volia). Per imbècil va canviar tres copes d’Europa i dues intercontinentals per alguna copa del rei. Se li diu ser ase i no saber anar pel món.


Tot i aquest top-5, no penseu que no hi ha més jugadors odiables, futbolistes com Salva Ballesta, David Güiza, Fernando Gómez Colomer, aquell italià feixista que no record el nom, Javi Navarro, Diego Tristán, Leo Franco i Albert Luque també hi són en la llista. No penseu que no hi ha madridistes, també hi ha en Butragueño, en Santi Cañizares, en Martín Vázquez, en Sandro, en Tote, n’Aganzo i en Ze Roberto.

dimarts, 12 d’agost de 2008

El somni de la TV pública: un malson

Açò del Facebook és una cosa bastant inútil, però a vegades també serveix per (re)trobar gent amb qui fa anys que no parles ni en saps gaires coses i així pots conèixer de primera mà coses que no saps ni què estaven passant ni res. De fet, darrerament estic molt desconnectat del que passa a Menorca i amb tot açò, fa poc em va sobtar tot el que m’han explicat sobre IB3. Vaig fer uns correus de «uep!, com estem?», i açò és el que em van dir. Bé, més que sobtar crec que la paraula és més indignar o emprenyar. Perquè els treballadors sempre són els que la paguen, ja siguin de les drassanes, de la Seat, de Radio 4 i, ara prest, d’IB3.


Sí, ja ha arribat l’hora de retallar el personal d’IB3 —o tornava econòmicament viable o es feia un canvi en la dinàmica, o era previsible— i, evidentment, no s'ha fet ni l’una ni l’altra i els més perjudicats seran els treballadors perifèrics: els de Menorca i els d’Eivissa (com sempre; també previsible). El senyor Antoni Martorell, director general, diu que s’ha de reduir el pressupost d’IB3, perquè el deute que té ja és inassumible, que és de 218 milions d’euros. El problema és que no comença retallant les quantitats que paga cada any al RCD Mallorca i el Menorca Bàsquet, entre d’altres equips; sinó la mateixa plantilla d’IB3. Retallaran part dels que cobren directament d’IB3, és a dir, caps, administratius i editors; perquè el canal mallorquí ho té pràcticament tot externalitzat a empreses privades. En plantilla pròpia d’IB3 només hi ha els directius i els caps. La resta, depenen de productores. Fins i tot els informatius, que és gravíssim, perquè són la columna d’una cadena, i a més pública! Una gran manera de fer tele pública.

Però el que és més fort de tot és que dissabte passat, en ple mes d’agost, van treure al BOIB un nou concurs per externalitzar una altra volta els informatius, amb un contracte de quatre anys. No sé si ho sabíeu, però, tal com deia, el model de televisió que va crear en Matas és que tot estigués externalitzat. Açò vol dir que una empresa privada tornarà a ser l’encarregada de fer els telenotícies d’IB3. També significa que els que tant havien criticat el model quan no governaven ara el continuen des del govern balear. Havien dit com a promesa electoral que internalitzarien els treballadors i que refundarien IB3. Tornen a treure contracte per externalitzar els informatius. Per tant, contradiuen una promesa electoral en ple mes d’agost i donen només vint dies per presentar ofertes. Ja no te’n pots fiar de ningú, i menys d’un govern que no té un cèntim per la crisi.

El contracte d’ara retalla un 10% el pressupost que tenia fins ara la cadena. I, a més, tal com m'explicaven, en el plec de les clàusules especifica que a Menorca només s’ha de fer una desconnexió diària de 15 minuts aproximadament (ara n’hi ha dues). Per altra banda, de la ràdio no s’especifiquen per enlloc les desconnexions que s’han de continuar fent.

Es veu que els periodistes estan que treuen foc pels queixals. A Palma ja hi ha hagut reunió entre el comitè d’empresa i l’SBT, l’empresa que té ara els informatius i que és propietat den Sinto Farrús (Canal 4, un amiguet). Amb el nou contracte, si guanyessin (que sembla que té totes les opcions de guanyar), hauran d’assumir també el personal de Menorca i Eivissa, a més també dels tècnics, que ara són d’una altra empresa. En fi, que si ara sumats tots són 400 treballadors, amb la retallada de pressupost se n’hauran de fer fora 160. És a dir, el 45%. I a Menorca i Eivissa, segurament, seran els que més ho patiran, perquè es passarà a un model encara més centralitzat tot des de Mallorca, sense programació pròpia ni informatius de cadascuna de les illes. I així, com sempre, els treballadors són els primers perjudicats de les (males) decisions polítiques.

Per cert, ara sembla que per TDT ja es pot veure Canal 9 des del Principat. Ara veurem fins a quin punt és real la reciprocitat. En fi, per ara qui ho tenen millor són els menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, que poden veure els quatre canals i mig autonòmics (no ens enganem, cap és nacional) en català fets des de Barcelona (Tv3 i 33), València (Canal 9 —el mig català— i Punt2) i Palma (IB3). A veure si per tot és igual i s'hi afegeixen els 3/24 i altres canalots de TDT, el fet és poder triar.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Que en són d'estranys, els murcians!

He descobert un web molt interessant, www.llenguamaere.com. És un lloc que defensa que la llengua murciana és una llengua —no un dialecte del castellà amb influència catalana—. La diferència amb molts webs d’aquest tipus, com ara els que defensen la llengua càntabra http://usuarios.lycos.es/aicionpolcantabru/, és que aquest està molt aconseguit, és a dir, que té un pressupost que deu ser impressionant i fa que tot sigui creïble. Fins i tot citen en Ramon Muntaner, que «escribió en su Crónica (1330) que “en cibtat de Murç y seu regne parlaban del plus bell catalanesch del mon”», i també regalen música, tant tradicional com uns punquis o així que es diuen Er Tabardillo. Descarregueu-vos-ho, que és gratis!!!


El lloc està muntat per una associació que es diu L’Ajuntera: «L’Ajuntaera pritende ricuperar er llenguaje murciano, esturriallo po tos los cornijales y po tos los medios dimponibles, y’escarcullar to lo remaniente ar mesmo y surtirllo a cualsiquier presona que lo precise y’esté interesao en’ello. Y to ello con la enza e concenciar a nuestro poeblo e que su plática no es argo qu’esté po ebajo e lo que se pué considerar “platicar bien”, que lo qu’aquí se charra no es argo qu’esté peor platicao que lo que se charra en’otros roales e la Pinínsula, qu’es sencillamente destinto.» Aquesta associació es va fundar el 1989 i, a diferència dels aragonesos, no mencionen —crec— Espanya per cap banda (si de cas empren l’eufemisme Pinínsula).


Una de les contradiccions que s’hi troben és que escriuen coses en castellà i coses en murcià, com si acceptessin aquesta diglòssia o dialectalització. Així, però, accepten el català com a llengua unitària, tot i que a vegades alternen entre catalán, valenciano i catalán-valenciano. Així, cit un fragment en què reconeixen la unitat de la nostra llengua i es reafirmen que la seva també ha de ser tractada igual:


En teoría la diferencia entre lengua y dialecto es sencilla: el dialecto es una forma local que procede de una lengua matriz con suficientes peculiaridades para poder ser identificado por parte de hablantes de otros dialectos, que provienen del mismo tronco y que tienen particularidades diferentes. Por ejemplo son dialectos del catalán, el valenciano, mallorquín, ampurdanés, perpiñanés.

Parece ser que la gran polémica del murciano estriba solamente en determinar cuál es su verdadero marchamo: ¿Lengua? ¿Dialecto? ¿Habla? Este afán de querer instalar la peculiar forma de hablar de los murcianos dentro de una categoría convencional, ha retrasado la investigación y por tanto ha favorecido la pérdida de vocabulario, de desarrollo literario, de fomento antropolingüístico que nos llevara a conocer mejor, hechos y matices de tipo intercultural.

Para nosotros el murciano es una lengua. Una lengua minoritaria. Porque no hay lenguas cultas o vulgares. Es el hablante que las utiliza el que muestra si es culto o es vulgar.

En esta valoración tomamos como aliada a la lingüista ucraniana Karina Maistrenko, colaboradora de nuestro libro Diccionario Popular de nuestra Tierra y que, después de haberlo estudiado minuciosamente, fue concluyente y tajante en su postura diciendo: «El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua contiene unos cuatrocientos vocablos de origen murciano, lo que conforma que dicha lengua existe, a pesar de que todavía no haya un reconocimiento formal de ella».

Sembla que podem entendre, però, que el murcià és una llengua minoritària però no minoritzada, és a dir, que el que ells parlen és murcià i no castellà, però es refereixen al que parla tothom, no al que parlen quatre vells com en els casos de les llengües minoritzades. Tot i així, la globalització, TV-1 i tot això, s’estan perdent els trets i, consegüentment, la llengua que «se ha ido reduciendo progresivamente su uso, tendiendo hacia un castellano normativo». Així també, la denúncia és la diglòssia, ja que parlen murcià i escriuen castellà. Tot i així, ells també cauen en el mateix parany.


Segons ells, el murcià, que no panocho —és un dialecte («Es el dialecto o variante del murciano originario de las comarcas de la Vega Media, la Huerta de Murcia y la Vega Baja (panocho-seseante). A pesar de que se desconoce el origen de este término, tradicionalmente se ha dicho que nació en la ciudad de Murcia en el siglo XIX como una forma de desprestigiar, parodiar y vulgarizar el habla de las gentes de los pueblos del Segura.»)—, s’estén de la part oriental d’Almeria, passant pel sud d’Albacete fins a les zones castellanoparlants del sud del País Valencià —el Baix Segura (diuen que Oriola és Origüela), el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó—. Tot i això, reconeixen el català (en aquest cas valencià) del Carxe.


Així, el que és interessant d’aquest web —a part de concursos literaris en murcià i molta informació d’activitats relacionades, encara que segurament d’autoconsum— és que ofereix uns apartats molt complets sobre les característiques de la llengua, com ara lèxiques, morfosintàctiques i el sistema vocàlic. Si les dades són certes i no es basen el murcià que es parlava en el segle XVIII o que s’escrivia en l’època medieval, poden ser bastant útils i per tenir en compte. Són ben rares totes aquestes coses, però millor que els murcians es dediquin a aquestes coses que a votar el PP, com malauradament fa la immensa majoria.


Finalment, açò m’ha fet plantejar molts problemes poc previstos per la dificultat, poca probabilitat i llunyania de la possible trama: Què hem de fer quan siguem independents? Català única llengua oficial o també hauríem de reconèixer amb caràcter plenament oficial l’occità —Vall d’Aran i la Fenolleda—, el castellà —les comarques interiors del País Valencià (xurro)— i si aquests tenen raó el murcià? Potser encarà és tot massa llunyà, però la manera i la concepció de l’estat que volem crear la hauríem de tenir prou clara. Tot i que potser és ser massa agosarat tenint en compte que encara no tenim clars ni els límits del país.