dijous, 13 d’agost de 2009

Els noms de fora poble fan anar de cul

Fa temps, molt de temps, vaig comentar el tema de l’article salat o literari en els topònims salats (salats per la marinada, clar). I com que fa poc ho vaig veure, ara he pensat, un tema per parlar avui (avui o aquest trimestre, encara no ho sé)!

Ara, doncs, vull xerrar dels topònims estrangers d’alfabet llatí (els altres —de fet tota l’onomàstica—, millor deixar-los per a un altre dia), sobretot dels de llocs amb llengües minoritzades.

En principi, tots els topònims que tenen traducció catalana es fan en català, com ara Saragossa (no Zaragoza). Açò sembla clar en tots els topònims (tot i que nosaltres som especialistes a catalanitzar els noms estrangers i fer que els altres no ens tradueixin —malgrat sigui en castellà ens fa mal veure Lérida i Alicante—), però no ho sembla tant que hagi de ser Gran Canària i no Gran Canaria, ja que el problema arriba amb Las Palmas de Gran Canxria (no em mullo, vol dir la x). La traducció sol tenir un origen antic i amb tradició, així fem Lió (no Lyon) i no Nió (Nyon), per falta de tradició, tot i que és evident quina és la forma catalana de la ciutat suïssa. i sembli un poc incoherent I potser per falta de tradició la catalanització de topònims com ara Gran Canària pot ser contraproduent, a més dels casos ridículs de Càceres i Palència.

El que té més cua i encara ningú s’ha atrevit a fer completament (El Punt, parcialment) és utilitzar topònims de llengües minoritzades amb el nom d’origen. Per exemple, un cas en llengües romàniques, en català sempre s’han fet servir les formes castellanes dels topònims asturians i aragonesos. Per què hem de fer Oviedo, Gijón, Jaca i Ajaccio si són molt més properes a les pronúncies catalanes les formes pròpies Uviéu, Xixón, Chaca i Aiacciu? Les formes asturianes cal dir que són cooficials. I a més que aquestes formes no són passades per cap llengua superposada s’acosten molt més a la pronúncia catalana.

Com deia, El Punt sí que fa servir les formes occitanes pròpies, només cal veure les formes —diferents de tothom— dels pobles, colls i ports occitans per on passa el Tour. Amb tot, també apareix el problema de què fer amb les formes del francoprovençal, que a més que no està fixat ortogràficament la forma no queda clara si és pròpia, coincident amb el francès o amb l’occità. Un bon embolic, de fet.

L’altre gran problema amb els noms de llocs amb llengua minoritzada és el desconeixement. Sí que podem suposar que Kever és Quevert en bretó; ja costa més que Caerdydd és Cardiff en gal·lès; però com podem saber —sense saber, clar— que Cymru és Gal·les? Qui és el primer que s’atreveix a fer servir Roazhon —la capital de la Bretanya— en lloc de Rennes? Fer servir alguna d’aquestes formes és un acte de militància i suposar que el lector ho entendrà és un acte de fe.

Seguir un criteri fix és bastant difícil i mai es podrà fer tothom content, però en general és fa poc esforç per adaptar les formes pròpies minoritzades. Malgrat que genera un plus de feina, adaptar progressivament formes ens fa guanyar en credibilitat a l’hora de reivindicar les formes catalanes i no castellanes de topònims catalans en llengües terceres com ara l’anglès (en Viquipèdia, per exemple, surt Alicante en anglès, alemany, francès, italià, etc., excepte en basc, esperanto i occità). Això sí, xino-xano. Per començar, jo introduiria tots els topònims romànics en la llengua original —asturians i aragonesos inclosos, que a vegades sembla que no existeixin— i amb els no romanics s’accepten propostes.

Intentant cercar exemples he descobert el nom real de la capital del Paraguai. Prepareu-vos: La Muy Noble y Leal Ciudad de Nuestra Señora Santa María de la Asunción.