dijous, 5 d’agost de 2010

Moussu T, el referent occità

Mishima, Conxita, Labatzuca, Mazoni, Sanjosex, Canimas (que prest traurà disc nou), Espina (darrerament es cou música molt bona a Menorca), Antònia Font, Le Petit Ramon, Roger Mas, Manel, Feliu Ventura... No fa falta parlar de la música que es fa ara mateix en català: n’hi ha molta i molt bona. Així que podem parlar d’un grup occità, en Moussu T e lei Jovents. Aquest és el grup format pel cantant i compositor dels Massilia Sound System, en Tatou, el senyor T, el moussu T. El grup va treure el primer disc al 2005, Mademoiselle Marseille, i des de llavors ja n’han tret tres més, sempre amb la discogràfica Harmonia Mundi (una discogràfica especialitzada en música clàssica i del món[!?]) —Forever Polida (2006), Inventé à La Ciotat (2007), Home Sweet Home (2008)— i, a més a més, ara estan a punt de treure’n un altre, el 23 de setembre, Putan de cançon, crec que es dirà. Fa temps que tenc ganes de veure’ls en directe, i crec que solen venir de tant en tant pel Principat, però encara no he pogut cap vegada.

Tal com diuen ells mateixos, Moussu T e lei Jovents s’inspira en el melting-pot marsellès dels anys trenta del segle XX, les cançons provençals, les operetes de Vincent Scotto (a ca seva el coneixen, solen dir) i músiques tan diverses com ara el jazz i el blues, i ritmes tant de les Antilles com del Brasil (el lloc d’origen del percussionista). Així, han creat una música fresca tan mestissa com mediterrània, d’aquella que sembla que només es pugui fer al Raval (en Manu Chao ha fet molt mal —i gran— al nostre melic).

La cosa que no fa la música la fa la lletra, evocant la vida pescadora de Marsella i La Ciotat (una ciutat de pescadors a tocar de Marsella), així com les seves dones. Sempre les seves dones... Això sí, us l’estic venent com un grup occità però les seves lletres són en un 90% en francès i només un 10% en occità. El que solen fer és que cada cançó és en francès i la tornada o un tros és en occità, com ara a Mon escarrida, per exemple, tota en francès excepte el títol i la tornada:

Que la vida es polida Que la vida és polida
Quand si saup mont’es l’escarrida. quan se sap on és l’estimada.
Tu e ieu, ma bèla amiga, Tu i jo, ma bella amiga,
Farem cantar lo monde entier. farem cantar el món sencer.

La part occitana se sol entendre un poc millor si no sabeu francès... Aquí aquest bilingüisme així seria impensable, però la situació d’Occitània (com a país, com a llengua, etc.) actualment és força diferent a la nostra, en general. La qüestió és que encara no he trobat cap grup occità cantant únicament en occità i que no faci música folklòrica.

Ara —evidentment no hi ha entrada d’un bloc parlant de música sense youtubes— us pass uns clips de qualcuna de les meves cançons preferides. Us en deix sis aquí, si en voleu més, Myspace, al seu web (es poden escoltar uns segons de cada cançó) o més Youtube. O una bona excusa per anar a qualsevol ciutat occitana i (intentar) comprar qualque disc.

Ó que calor!, molt bona ara a l’agost, com el bikini léopard («C’est un moment merveilleux!»):



Les plaisirs de la pêche (‘el plaer de la pesca’), m’encanta aquesta!



Boulevard Bertolucci, o l’instant en què les mares van a cercar els nens de l’escola del bulevard Bertolucci de Marsella:



Lo gabian, la cançó de la gavina: «Si jo fos la gavina, sobre el cap dels dolents cagaria.» El videoclip, a més, em sembla bastant original:



Mademoiselle Marseille...



Ma forever polida (el nom ja és prou clar):



I finalment, A La Ciotat, un dels grans hits, un ménage à trois entre la Ciotat, «la meva petiteta i jo»:

dissabte, 24 de juliol de 2010

Visquin els incendis, morin els boscos!

«La millor manera d’acabar amb un incendi és no deixar que comenci» és l’eslògan de la nova campanya publicitària contra els incendis forestals que posen en marxa cada estiu la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

La qüestió és que la millor manera d’acabar amb un incendi és jugant amb foc. Benzina, tabac, encenedors, alcohol i tot tipus de material inflamable... Potser el que pretenen és posar fi als incendis i preservar el medi, ja que acabar amb incendis suposaria posar fi als boscos del Principat.

Una bona cagadeta tenint en compte el dineral que deu haver costat la publicitat de la campanya. Els bombers i els piròmans tindran força feina aquest estiu acomplint els designis de la Generalitat.


dimecres, 9 de juny de 2010

L«Avui» del demà

Una de les capçaleres de referència del país, el diari Avui, sempre ha tingut un problema: cada any ha estat deficitari. Però quan les coses es posaven lletges apareixia la Generalitat de Catalunya o algun dels seus amics (en espera d’algun favor, segurament) i salvava l’Avui de la desaparició. Evidentment, ara que tant es parla que estem en època de crisi i tot açò, s’han acabat les salvacions in extremis de l’històric diari. Així, ara fa uns mesos, quan l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) ja era sobre la taula, els propietaris de la capçalera —el grup Godó (40%, i sí, els de La Vanguardia, 8tv, el torneig de tennis, etc.), el grup Planeta (40%; el den Lara i La Razón, quina por!) i la Corporació Catalana de Comunicació (20%, una empresa pública!)— van desfer-se del diari i se’l va apoderar el grup de comunicació Hermes, el grup editor del diari El Punt. Per molta gent, açò va representar una gran sorpresa: el diari gran és comprat pel petit, però tot té una explicació, es podria dir que el rotatiu viable ha comprat un diari històricament insostenible, econòmicament parlant, clar (a més, cal tenir en compte que El Punt, segons els baròmetres i totes aquestes coses que no acabes de saber ni d’on surten ni com mesuren lectors ni res, té més vendes i lectors que l’Avui, tot i que també s’ha de reconèixer que tots dos tenen àmbits geogràfics diferents i marcats —El Punt ven sobretot a Girona i l’Avui, a Barcelona).

A partir d’aquí, però, i tenint en compte que la Generalitat no tornarà per treure les castanyes del foc un altre cop, el grup Hermes ha mirat de reduir costos i crear sinergies entre l’Avui, El Punt i El 9 Esportiu (i tots els altres productes del grup). No n’hi ha hagut prou i ara s’aplica un ERO d’unes 60 persones de l’Avui —tantes com havien previst els anteriors propietaris— i s’ha deixat de distribuir el diari per primera vegada des de la seva fundació fora del Principat. Des d’un punt de vista econòmic, la decisió és senzilla: allà no el comprava ni Déu! Des d’un punt de vista ideològic és una decisió desastrosa: si fins i tot els nostres ens esquarteren el país, què ens queda?

Amb tot açò, podríem mirar de treure quatre conclusions (que són com el parell menorquí: unes quantes):

  • La conjuntura econòmica actual en general i del sector de la premsa escrita en concret fa que pocs diaris s’hagin salvat de patir un ERO. La crisi ha fet que la publicitat als diaris disminueixi bruscament i s’afegeixi a la progressiva baixada de vendes que viuen els diaris en paper des de l’existència d’internet. Així, s’ha sumat un problema general a un mal endèmic de la premsa des de fa uns anys.
  • Açò no justifica, però, la poca paciència que ha tingut el grup Hermes, que havia assegurat pau i calma, amb el diari Avui, tot i les desavinences econòmiques que hi ha hagut amb el comitè d’empresa, que ha estat jugant amb foc. I la cremada ha estat de tercer grau (per als treballadors, i per a l’Avui en general)
  • La reducció de personal, l’encartament d’El 9 i Presència a l’Avui i la desaparició de l’Avui.cat tal com el coneixem ara, fan pensar (o témer) una convergència perillosa de continguts entre les dues capçaleres. Si amb la meitat de gent fem dos diaris, o bé perdem punts de vista o perdem qualitat o —segurament i el més probable— les dues coses. Ara bé, és evident que la supervivència de la premsa en català depèn de la seva sostenibilitat econòmica, no de la quantitat de subvenció que es pugui rebre.
  • I al País Valencià, a Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, la Franja i la Catalunya Nord, l’Avui no és sostenible. El cost de distribució i el benefici de quatre vendes no es pot assumir per cap empresa privada. Ara bé, quina és la idea de país d’un diari que se centra —com sempre— en el Principat i que només es ven al Principat? Perd credibilitat i pot entrar en el perillós món del secessionisme no espanyolista però tan perillós per la unitat nacional com el blaverisme valencià i el gonellisme mallorquí (me referesc —com sempre— a casos com les seleccions regionals catalanes). El marc dels Països Catalans crec que és el darrer que s’hauria de perdre (i el primer que es deixa de banda en la majoria de casos), però que econòmicament és el que és més fàcil de deixar de banda.