dimecres, 9 de juny de 2010

L«Avui» del demà

Una de les capçaleres de referència del país, el diari Avui, sempre ha tingut un problema: cada any ha estat deficitari. Però quan les coses es posaven lletges apareixia la Generalitat de Catalunya o algun dels seus amics (en espera d’algun favor, segurament) i salvava l’Avui de la desaparició. Evidentment, ara que tant es parla que estem en època de crisi i tot açò, s’han acabat les salvacions in extremis de l’històric diari. Així, ara fa uns mesos, quan l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) ja era sobre la taula, els propietaris de la capçalera —el grup Godó (40%, i sí, els de La Vanguardia, 8tv, el torneig de tennis, etc.), el grup Planeta (40%; el den Lara i La Razón, quina por!) i la Corporació Catalana de Comunicació (20%, una empresa pública!)— van desfer-se del diari i se’l va apoderar el grup de comunicació Hermes, el grup editor del diari El Punt. Per molta gent, açò va representar una gran sorpresa: el diari gran és comprat pel petit, però tot té una explicació, es podria dir que el rotatiu viable ha comprat un diari històricament insostenible, econòmicament parlant, clar (a més, cal tenir en compte que El Punt, segons els baròmetres i totes aquestes coses que no acabes de saber ni d’on surten ni com mesuren lectors ni res, té més vendes i lectors que l’Avui, tot i que també s’ha de reconèixer que tots dos tenen àmbits geogràfics diferents i marcats —El Punt ven sobretot a Girona i l’Avui, a Barcelona).

A partir d’aquí, però, i tenint en compte que la Generalitat no tornarà per treure les castanyes del foc un altre cop, el grup Hermes ha mirat de reduir costos i crear sinergies entre l’Avui, El Punt i El 9 Esportiu (i tots els altres productes del grup). No n’hi ha hagut prou i ara s’aplica un ERO d’unes 60 persones de l’Avui —tantes com havien previst els anteriors propietaris— i s’ha deixat de distribuir el diari per primera vegada des de la seva fundació fora del Principat. Des d’un punt de vista econòmic, la decisió és senzilla: allà no el comprava ni Déu! Des d’un punt de vista ideològic és una decisió desastrosa: si fins i tot els nostres ens esquarteren el país, què ens queda?

Amb tot açò, podríem mirar de treure quatre conclusions (que són com el parell menorquí: unes quantes):

  • La conjuntura econòmica actual en general i del sector de la premsa escrita en concret fa que pocs diaris s’hagin salvat de patir un ERO. La crisi ha fet que la publicitat als diaris disminueixi bruscament i s’afegeixi a la progressiva baixada de vendes que viuen els diaris en paper des de l’existència d’internet. Així, s’ha sumat un problema general a un mal endèmic de la premsa des de fa uns anys.
  • Açò no justifica, però, la poca paciència que ha tingut el grup Hermes, que havia assegurat pau i calma, amb el diari Avui, tot i les desavinences econòmiques que hi ha hagut amb el comitè d’empresa, que ha estat jugant amb foc. I la cremada ha estat de tercer grau (per als treballadors, i per a l’Avui en general)
  • La reducció de personal, l’encartament d’El 9 i Presència a l’Avui i la desaparició de l’Avui.cat tal com el coneixem ara, fan pensar (o témer) una convergència perillosa de continguts entre les dues capçaleres. Si amb la meitat de gent fem dos diaris, o bé perdem punts de vista o perdem qualitat o —segurament i el més probable— les dues coses. Ara bé, és evident que la supervivència de la premsa en català depèn de la seva sostenibilitat econòmica, no de la quantitat de subvenció que es pugui rebre.
  • I al País Valencià, a Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, la Franja i la Catalunya Nord, l’Avui no és sostenible. El cost de distribució i el benefici de quatre vendes no es pot assumir per cap empresa privada. Ara bé, quina és la idea de país d’un diari que se centra —com sempre— en el Principat i que només es ven al Principat? Perd credibilitat i pot entrar en el perillós món del secessionisme no espanyolista però tan perillós per la unitat nacional com el blaverisme valencià i el gonellisme mallorquí (me referesc —com sempre— a casos com les seleccions regionals catalanes). El marc dels Països Catalans crec que és el darrer que s’hauria de perdre (i el primer que es deixa de banda en la majoria de casos), però que econòmicament és el que és més fàcil de deixar de banda.