dimarts, 15 de març de 2011

Galeano, l'art i una abraçada

Aquesta setmana m'han recomanat (i m'han deixat) El libro de los abrazos, de n'Eduardo Galeano. Avui he descobert que també es pot trobar en línia, a internet, aquí. I tot i que de moment just l'he començat, la cosa té molt bona pinta. D'aquest home només havia llegit Las venas abiertas de América Latina, un llibre d'assaig (molt bo, però espès espès) que no s'assembla amb res en la forma amb El libro de los abrazos, un llibre de relats curts en general de menys d'una plana que es llegeix com qui menja pipes (o llavors de girasol, que recordem que pipa com a llavor és un castellanisme que potser s'hauria de reconsiderar la seva acceptació). Aquí us en deix un tast en la llengua original. La pregunta de per què aquest text es respon amb un perquè és dels primers del llibre (i, per tant, ja l'he llegit) i perquè darrerament estic donant voltes a què és l'art (a la vegada també estic fullejant La necesidad del arte, d'Ernest Fischer, potser un dia ja us en trauré conclusions, si és que n'arrib a cap):

«El lenguaje del arte»

El Chinolope vendía diarios y lustraba zapatos en La Habana. Para salir de pobre, se marchó a Nueva York.
Allá, alguien le regaló una vieja cámara de fotos. El Chinolope nunca había tenido una cámara en las manos, pero le dijeron que era fácil:
- Tú miras por aquí y aprietas allí.
Y se echó a las calles. Y a poco andar escuchó balazos y se metió en una barbería y alzó la cámara y miró por aquí y apretó allí.
En la barbería habían acribillado al gangster Joe Anastasia, que se estaba afeitando, y esa fue la primera foto de la vida profesional de Chinolope.
Se la pagaron una fortuna. Esa foto era una hazaña. El Chinolope había logrado fotografiar la muerte. La muerte estaba allí: no en el muerto, ni en el matador. La muerte estaba en la cara del barbero que la vio.