dimarts, 25 d’octubre de 2011

Homenatge



Jo també sóc un pallasso, companys:

Clown, clown, clown!
Visc a l’espectacle nocturn
visca la màgia de la nit
Close the night with the clown
Vine amb mi qualsevol nit.




dimarts, 18 d’octubre de 2011

Altaveu de la mar


Fa dos anys vaig sentir a la feina aquesta frase i me la vaig apuntar: «En aquest món tot està dit; però com que la gent no escolta, s'ha de tornar a dir.» Però a vegades, hi ha coses que no és que no s'escolti, és que no se sent. I ara vull fer servir aquest bloc de petit altaveu del que ja han dit uns altres, perquè un bloc també pot ser una font de difusió d'informació.

Darrerament m'he preocupat per la mar (i per la mala gestió que s'està fent de la crisi econòmica i pels atacs a la immersió lingüística i per altres coses que ara no vénen al cas). Tot va començar amb un retuit que em va arribar des de @Donantdades que deia: «Als oceans hi ha 11 grans illes de residus plàstics. La major, al Pacífic, és gran com la península Ibèrica http://m.safe.mn/3o6R.» Açò em va despertar la curiositat i vaig anar cercant més dades. I sí sí, el Great Pacific Garbage Patch o Pacific Trash Vortex en anglès i en català Sopa de Plàstic del Pacífic o illa de Plàstic és un corrent d'escombraries d'aproximadament set milions de tones al centre-nord de l'oceà Pacífic, situat aproximadament entre el Japó i Hawai. La porqueria s'estén sobre una superfície indeterminada, amb estimacions que van molt àmpliament depenent del grau de concentració de plàstic utilitzat per definir l'àrea afectada. Segons Greenpeace, que se sol considerar una font fiable, l'illa gran té la mida de l'estat nord-americà de Texas, que traduït a una comparació més propera per a nosaltres seria, com diu el retuit que vaig veure, més gran que la península Ibèrica. Hi ha qui parla de quantitats molt més altes depenent de la densitat de porqueria que fa que es consideri illa o aigua bruta, però es veu que es concentra sis vegades més plàstic que plàcton. Sembla que s'acumula allà perquè hi ha un remolí d'aigues que crea una espècie de zona morta on s'ajunta tota la porqueria que va a parar a la mar i que no és biodegradable; és a dir, el plàstic! I si la merda és en mig de la mar no hi ha problema perquè no s'acumula a casa de ningú, no? Idò no. Açò té unes conseqüències desastroses per al medi ambient, tant el marí com el terrestre.

Podria mirar d'explicar-vos el que he llegit i he vist en vídeos de Youtube, però en aquest cas que us deixi els enllaços dels vídeos que més m'han impactat  i els webs en què ho he trobat més ben explicat, que supòs que entendreu que ho fan fan molt millor que jo. De seguida, quan ho vaig llegir, vaig anar a cercar imatges impactants. Imaginava internet ple de muntanyes i muntanyes de plàstic surant enmig de la mar. Però no hi és. 

I bé, que si som conscients d'una problemàtica de la qual no se'n sap gaire  potser hi podrem fer qualque cosa més, perquè si arrasam el planeta ja no ens queda res, ni com a espècie ni com a poble ni com a persones.

Articles:
«The Trash Vortex», article de Greenpeace (en anglès) http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
«Illes de plàstic», articles de Donantdades.com http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
«Trash anyone?», article de gentlegreen.wordpress.com (en anglès) http://gentlegreen.wordpress.com/2010/11/28/trash-anyone/
«Great Pacific Garbage Patch», l'article de la Wikipedia (en anglès) http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Pacific_Garbage_Patch
«Sopa de plàstic del Pacífic», l'article de la Viquipèdia (en català, que és menys complet que el text anglès però ajuda a resoldre dubtes si domineu poc l'idioma, com jo) http://ca.wikipedia.org/wiki/Sopa_de_pl%C3%A0stic_del_Pac%C3%ADfic

Youtube:



dilluns, 3 d’octubre de 2011

La cosa de l'art

No sé arribar a cap conclusió intentant desxifrar què és art. L'altre dia cercar la definició d’art al DIEC: «Aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra segons principis estètics. Una obra d’art.» I em vaig sulfurar. Aquesta definició serveix per a l’art rococó i poca cosa més. L’art pot ser habilitat i no té per què ser ni gust ni estètica. Estètica remet a bellesa. I ja em direu que les Pintures Negres o Els capricis de Goya són obres belles (per cert, ara es poden veure uns quants aiguaforts de Goya a Barcelona, al Museu Diocesà). De cap manera. No obstant açò, tenen sentiment, són expressivitat, poden traspuar ràbia i en un moment concret poden ser empàtiques i crear una sinergia entre creador i consumidor de l’art. Ben pensat, bona part de les obres d’art no són guapes. Poden ser fascinants, que desperten, susciten, però no són maques. Com el Gernika, per exemple, que és un quadre molt treballat, ple de detalls, que transforma la realitat i amb molt dolor sobre la tela. L'art no és per fer maco ni plasmar la realitat; es fa amb la intenció d'estimular el pensament i les emocions.

Saturn devorant
el seu fill
, Goya.
Per altra banda, és clar que també hi ha obres espectaculars de tan polides com són, evidentment —demaneu-ho a Fragonard, que pintava molt bé—, però l’art en bona part podria ser simbologia. Tot significa, en l’art. Una mirada, un angle, un detall, una línia, una paraula, un so —sempre depenent de quin tipus d’art (deixarem per un altre dia quins són els camps de l’art, si és que són àrees de treball concretes. El cinema és un art, per exemple?)— poden tenir la capacitat de penetrar i dir-nos coses. El rococó gairebé és l'únic corrent pictòric que no significa. I no significa perquè no interessa; és a dir, que té la funció de no significar i adormir consciències. Doncs si és així ja significa, tot i que sembli una contradicció. Per açò, a més, podem fer una lectura política de l’art: la ideologia, la classe social, etc. de l’autor queden reflectides en la seva obra. Qualsevol obra representa el que sent, el que és, el que pensa l’artista. I és el que li ha tocat viure, contextualitzat en el seu temps, el seu present, el seu país. La seva realitat subjectiva. I en part, evidentment, la seva habilitat. 

Així, per exemple, Brecht parla de la funció d’«ensenyar al poble el plaer de modificar la realitat». I un teòric important com Ernst Fisher (The necessity of Art, 1963) considera que l’entreteniment i la satisfacció que produeix l’art «consisteix precisament en el fet que l’observador no s’identifica amb el que representa sinó que se n’allunya, venç la força directa de la realitat amb la seva representació deliberada i troba en l’art aquella llibertat de la qual el priven les càrregues quotidianes». I aconseguir açò no només és qüestió d'estètica i tècnica.

El gronxador, Fragonard.
Així doncs, és innegable que per fer art s’ha de tenir una habilitat especial, no n’hi ha prou amb tenir una idea, s’ha de saber plasmar. L'obra d'art no surt d'un «estat d'inspiració mística i exaltada». Gairebé tothom té l’habilitat de saber escriure. De pintar, tots en sabíem abans que de lletres, malgrat que no desenvolupem gaire aquesta habilitat (de fet, segurament si des de petits tots dediquéssim el temps que dedicam a escriure per pintar tindríem la tècnica de Rembrandt). I d'esculpir, dissenyar, etc., molts no en sabrem mai... Però el tret diferencial entre una bona obra i una altra qualsevol bàsicament és el fet creatiu i l’expressiu. Podríem definir l’art com una creació singular que expressa, genera sensacions, suscita idees i desperta l’esperit crític de l'observador? Potser...