dilluns, 3 d’octubre de 2011

La cosa de l'art

No sé arribar a cap conclusió intentant desxifrar què és art. L'altre dia cercar la definició d’art al DIEC: «Aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra segons principis estètics. Una obra d’art.» I em vaig sulfurar. Aquesta definició serveix per a l’art rococó i poca cosa més. L’art pot ser habilitat i no té per què ser ni gust ni estètica. Estètica remet a bellesa. I ja em direu que les Pintures Negres o Els capricis de Goya són obres belles (per cert, ara es poden veure uns quants aiguaforts de Goya a Barcelona, al Museu Diocesà). De cap manera. No obstant açò, tenen sentiment, són expressivitat, poden traspuar ràbia i en un moment concret poden ser empàtiques i crear una sinergia entre creador i consumidor de l’art. Ben pensat, bona part de les obres d’art no són guapes. Poden ser fascinants, que desperten, susciten, però no són maques. Com el Gernika, per exemple, que és un quadre molt treballat, ple de detalls, que transforma la realitat i amb molt dolor sobre la tela. L'art no és per fer maco ni plasmar la realitat; es fa amb la intenció d'estimular el pensament i les emocions.

Saturn devorant
el seu fill
, Goya.
Per altra banda, és clar que també hi ha obres espectaculars de tan polides com són, evidentment —demaneu-ho a Fragonard, que pintava molt bé—, però l’art en bona part podria ser simbologia. Tot significa, en l’art. Una mirada, un angle, un detall, una línia, una paraula, un so —sempre depenent de quin tipus d’art (deixarem per un altre dia quins són els camps de l’art, si és que són àrees de treball concretes. El cinema és un art, per exemple?)— poden tenir la capacitat de penetrar i dir-nos coses. El rococó gairebé és l'únic corrent pictòric que no significa. I no significa perquè no interessa; és a dir, que té la funció de no significar i adormir consciències. Doncs si és així ja significa, tot i que sembli una contradicció. Per açò, a més, podem fer una lectura política de l’art: la ideologia, la classe social, etc. de l’autor queden reflectides en la seva obra. Qualsevol obra representa el que sent, el que és, el que pensa l’artista. I és el que li ha tocat viure, contextualitzat en el seu temps, el seu present, el seu país. La seva realitat subjectiva. I en part, evidentment, la seva habilitat. 

Així, per exemple, Brecht parla de la funció d’«ensenyar al poble el plaer de modificar la realitat». I un teòric important com Ernst Fisher (The necessity of Art, 1963) considera que l’entreteniment i la satisfacció que produeix l’art «consisteix precisament en el fet que l’observador no s’identifica amb el que representa sinó que se n’allunya, venç la força directa de la realitat amb la seva representació deliberada i troba en l’art aquella llibertat de la qual el priven les càrregues quotidianes». I aconseguir açò no només és qüestió d'estètica i tècnica.

El gronxador, Fragonard.
Així doncs, és innegable que per fer art s’ha de tenir una habilitat especial, no n’hi ha prou amb tenir una idea, s’ha de saber plasmar. L'obra d'art no surt d'un «estat d'inspiració mística i exaltada». Gairebé tothom té l’habilitat de saber escriure. De pintar, tots en sabíem abans que de lletres, malgrat que no desenvolupem gaire aquesta habilitat (de fet, segurament si des de petits tots dediquéssim el temps que dedicam a escriure per pintar tindríem la tècnica de Rembrandt). I d'esculpir, dissenyar, etc., molts no en sabrem mai... Però el tret diferencial entre una bona obra i una altra qualsevol bàsicament és el fet creatiu i l’expressiu. Podríem definir l’art com una creació singular que expressa, genera sensacions, suscita idees i desperta l’esperit crític de l'observador? Potser...

2 comentaris:

Pau ha dit...

Bé, com a mínim ara ja sabem en què penses quan corres, nedes o circules en bici (amb mans o sense, amb dents o sense)!

Jo sóc dels poc romàntics amb aquests temes, em temo (sic). No m'agrada allò que fa la gent que pretén donar-li un origen esotèric, filosòfic, gairebé diví, a l'art. M'agrada la gent que escriu perquè li agrada escriure, que pinta perquè li agrada pintar... Si, a més, a la gent li agrada (només "agradar", no "trobar-hi el sentit de la vida") el que fas, tot això que tenim de guanyat!

I fins aquí la meva dissertació. I punt!

Ciceró Pascual ha dit...

Et veig des d'un punt de vista més creatiu que artístic, Pau. I no tota creació és artística. Perquè una creació sigui art necessita un què, un plus. I açò és el que genera en l'observador, que no sabem ben bé què és.