Galerades

Homenatge

2011-10-25T03:22:00.000+02:00

Jo també sóc un pallasso, companys:

Clown, clown, clown!

Visc a l’espectacle nocturn

visca la màgia de la nit

Close the night with the clown

Vine amb mi qualsevol nit.

Altaveu de la mar

2011-10-18T03:01:00.001+02:00

Fa dos anys vaig sentir a la feina aquesta frase ime la vaig apuntar: «En aquest món tot està dit; però com que lagent no escolta, s'ha de tornar a dir.» Però a vegades, hi ha cosesque no és que no s'escolti, és que no se sent. I ara vull ferservir aquest bloc de petit altaveu del que ja han dit uns altres, perquè un bloc també pot ser una font de difusió d'informació.

Darrerament m'he preocupat per la mar (i per la mala gestió que s'està fent de la crisi econòmica i pels atacs a la immersió lingüística i per altres coses que ara no vénen al cas). Tot va començar amb un retuit que em va arribar des de @Donantdades que deia: «Als oceans hi ha 11 grans illes de residus plàstics. La major, al Pacífic, és gran com la península Ibèrica http://m.safe.mn/3o6R.» Açò em va despertar la curiositat i vaig anar cercant més dades. I sí sí, el Great Pacific Garbage Patch o Pacific Trash Vortex en anglès i en català Sopa de Plàstic del Pacífic o illa de Plàstic és un corrent d'escombraries d'aproximadament set milions de tones al centre-nord de l'oceà Pacífic, situat aproximadament entre el Japó i Hawai. La porqueria s'estén sobre una superfície indeterminada, amb estimacions que van molt àmpliament depenent del grau de concentració de plàstic utilitzat per definir l'àrea afectada. Segons Greenpeace, que se sol considerar una font fiable, l'illa gran té la mida de l'estat nord-americà de Texas, que traduït a una comparació més propera per a nosaltres seria, com diu el retuit que vaig veure, més gran que la península Ibèrica. Hi ha qui parla de quantitats molt més altes depenent de la densitat de porqueria que fa que es consideri illa o aigua bruta, però es veu que es concentra sis vegades més plàstic que plàcton. Sembla que s'acumula allà perquè hi ha un remolí d'aigues que crea una espècie de zona morta on s'ajunta tota la porqueria que va a parar a la mar i que no és biodegradable; és a dir, el plàstic! I si la merda és en mig de la mar no hi ha problema perquè no s'acumula a casa de ningú, no? Idò no. Açò té unes conseqüències desastroses per al medi ambient, tant el marí com el terrestre.

Podriamirar d'explicar-vos el que he llegit i he vist en vídeos deYoutube, però en aquest cas que us deixi els enllaços dels vídeos que més m'han impactat i els webs enquè ho he trobat més ben explicat, que supòs que entendreu que ho fan fan molt millor que jo. De seguida, quan ho vaig llegir, vaig anar a cercar imatges impactants. Imaginava internet ple de muntanyes i muntanyes de plàstic surant enmig de la mar. Però no hi és.

I bé, que si som conscients d'una problemàtica de la qual no se'n sap gaire potser hi podrem fer qualque cosa més, perquè si arrasam el planeta ja no ens queda res, ni com a espècie ni com a poble ni com a persones.

Articles:

«The Trash Vortex», article de Greenpeace (en anglès) http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/

«Illes de plàstic», articles de Donantdades.com http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html

«Trash anyone?», article de gentlegreen.wordpress.com (en anglès) http://gentlegreen.wordpress.com/2010/11/28/trash-anyone/

«Great Pacific Garbage Patch», l'article de la Wikipedia (en anglès) http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Pacific_Garbage_Patch

«Sopa de plàstic del Pacífic», l'article de la Viquipèdia (en català, que és menys complet que el text anglès però ajuda a resoldre dubtes si domineu poc l'idioma, com jo) http://ca.wikipedia.org/wiki/Sopa_de_pl%C3%A0stic_del_Pac%C3%ADfic

Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=RHWZA-WjHMI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=SQh898IcOgM&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=Ta8HaHP_9rE&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=XxNqzAHGXvs

http://www.youtube.com/watch?v=AhbGh1097ys&feature=related

La cosa de l'art

2011-10-03T18:29:00.000+02:00

No sé arribar a cap conclusió intentant desxifrar què és art. L'altre dia cercar la definició d’art al DIEC: «Aplicació de l’habilitat i del gust a la producció d’una obra segons principis estètics. Una obra d’art.» I em vaig sulfurar. Aquesta definició serveix per a l’art rococó i poca cosa més. L’art pot ser habilitat i no té per què ser ni gust ni estètica. Estètica remet a bellesa. I ja em direu que les Pintures Negres o Els capricis de Goya són obres belles (per cert, ara es poden veure uns quants aiguaforts de Goya a Barcelona, al Museu Diocesà). De cap manera. No obstant açò, tenen sentiment, són expressivitat, poden traspuar ràbia i en un moment concret poden ser empàtiques i crear una sinergia entre creador i consumidor de l’art. Ben pensat, bona part de les obres d’art no són guapes. Poden ser fascinants, que desperten, susciten, però no són maques. Com el Gernika, per exemple, que és un quadre molt treballat, ple de detalls, que transforma la realitat i amb molt dolor sobre la tela. L'art no és per fer maco ni plasmar la realitat; es fa amb la intenció d'estimular el pensament i les emocions.

Saturn devorant
el seu fill, Goya.

Per altra banda, és clar que també hi ha obres espectaculars de tan polides com són, evidentment —demaneu-ho a Fragonard, que pintava molt bé—, però l’art en bona part podria ser simbologia. Tot significa, en l’art. Una mirada, un angle, un detall, una línia, una paraula, un so —sempre depenent de quin tipus d’art (deixarem per un altre dia quins són els camps de l’art, si és que són àrees de treball concretes. El cinema és un art, per exemple?)— poden tenir la capacitat de penetrar i dir-nos coses. El rococó gairebé és l'únic corrent pictòric que no significa. I no significa perquè no interessa; és a dir, que té la funció de no significar i adormir consciències. Doncs si és així ja significa, tot i que sembli una contradicció. Per açò, a més, podem fer una lectura política de l’art: la ideologia, la classe social, etc. de l’autor queden reflectides en la seva obra. Qualsevol obra representa el que sent, el que és, el que pensa l’artista. I és el que li ha tocat viure, contextualitzat en el seu temps, el seu present, el seu país. La seva realitat subjectiva. I en part, evidentment, la seva habilitat.

Així, per exemple, Brecht parla de la funció d’«ensenyar al poble el plaer de modificar la realitat». I un teòric important com Ernst Fisher (The necessity of Art, 1963) considera que l’entreteniment i la satisfacció que produeix l’art «consisteix precisament en el fet que l’observador no s’identifica amb el que representa sinó que se n’allunya, venç la força directa de la realitat amb la seva representació deliberada i troba en l’art aquella llibertat de la qual el priven les càrregues quotidianes». I aconseguir açò no només és qüestió d'estètica i tècnica.

El gronxador, Fragonard.

Així doncs, és innegable que per fer art s’ha de tenir una habilitat especial, no n’hi ha prou amb tenir una idea, s’ha de saber plasmar. L'obra d'art no surt d'un «estat d'inspiració mística i exaltada». Gairebé tothom té l’habilitat de saber escriure. De pintar, tots en sabíem abans que de lletres, malgrat que no desenvolupem gaire aquesta habilitat (de fet, segurament si des de petits tots dediquéssim el temps que dedicam a escriure per pintar tindríem la tècnica de Rembrandt). I d'esculpir, dissenyar, etc., molts no en sabrem mai... Però el tret diferencial entre una bona obra i una altra qualsevol bàsicament és el fet creatiu i l’expressiu. Podríem definir l’art com una creació singular que expressa, genera sensacions, suscita idees i desperta l’esperit crític de l'observador? Potser...

Lluita no armada contra el capital militar

2011-08-02T12:55:00.003+02:00

L'economia no funciona i el mal ja està fet. Es pot canviar el sistema i provar-ne mil de nous (i fins i tot qualcun de vell), que pitjor no ens anirà i qualque cosa bona s'acabaria trobant. Però la gent és covarda i té por dels canvis i els rics són rics i ho volen continuar sent. Jo, d'economia, no en sé (entre gaire i gens), però quan hi ha coses que em semblen tan evidents i no es diuen, m'indign (com els indignats, però per lliure, de moment).

Ja fa temps que me supera el fet que la despesa militar sigui tan elevada. Em rebenta que el ministeri de Defensa espanyol sigui el que s'endú, amb diferència, més milions públics. I ja fa mesos, a l'abril, vaig llegir un article a VilaWeb sobre la despesa militar a causa que el dia 12 es va commemorar el primer Dia Mundial d'Acció sobre la Despesa Militar. I ara que encara tenia pendent aquesta entrada, he pensat que és el moment quan amb tota la història del dèficit dels Estats Units per primera vegada he sentit parlar de reduir la quantitat destinada a fer la guerra. I l'afortunat, Barack Obama, un dels premis Nobel de la pau més desencertats que hi ha hagut mai (bé, com la majoria, que no s'expliquen, començant pels Cascs Blaus de l'OTAN, que el van rebre per anar pel món fent la guerra; passant per Gorbatxov, que no fa falta dir res de la seva gestió al seu antic estat, i continuant per Desmond Tutu, més conegut per la cançó que li va escriure Kortatu que per... ¿què va fer aquest capellà negre sud-africà, que li van concedir el Nobel el 1984 quan l'Apartheid no va acabar oficialment fins al 1996?).

Bé, però tornant al que dèiem, per primera vegada s'ha tret la possibilitat de reduir la despesa militar per afrontar el deute econòmic, i açò obre una gran porta a la pau; és a dir, potser deixa de ser un tema tabú i almanco es planteja. Com cagar, que ho fa tothom i no se'n parla. No seria pau per pau, seria pau per pasta, però ja hem arribat a un punt que la indignació s'acompanya de resignació per sobreviure. Segons l'Institut Internacional d'Investigació per la Pau (SIPRI), una organització sueca i independent que des del 1966 investiga conflictes, armament i control d'armes, el 2010 l'Estat espanyol va destinar 11.596 milions d'euros a qüestions militars. SIPRI fa aquests càlculs referits a tota la despesa d'un govern en les forces militars i les seves activitats, incloent sous i beneficis, despeses de funcionament, compra d'armes i equipament, construcció militar, investigació i desenvolupament, i l'administració central de comandament i suport, ja que el concepte de despesa militar no es limita només a la despesa en armes perquè generalment només és una petita part del total. D'acord que sí que s'ha reduït la despesa i el 2007, el 2008 i el 2009 es van superar els 12.000 milions, però l'Estat espanyol ha doblat la quantitat en els darrers 20 anys i ha augmentat en 4.000 milions en els darrers deu. I tot i gastar aquests disbarats, les solucions espanyoles passen per retallar en educació, sanitat i cultura. Les espanyoles, i segurament les americanes, que sembla que la proposta per reduir deute que triomfa és la dels republicans. I amb l'extrema dreta ja se sap...

*Les dades del SIPRI sobre despesa militar a l'Estat espanyol.

Em sembla lògic, de caixó, que el ministeri de Defensa sigui el primer que rebi les conseqüències de la crisi, ja que no hi ha necessitat de mantenir un cos militar armat tan gran com hi ha. Per què mantenir l'alta despesa si no hi ha amenaces de risc de cap guerra? Però... recordeu la proposta de constitució europea que es va votar en referèndum? Allà s'incloïa un punt, l'I.41.3 (que en el seu moment me la vaig llegir tota i vaig subratllar les parts que més m'indignaven), en què es deia: «Els estats membres es comprometen a millorar progressivament les seues capacitats militars.» Partint d'aquí, què podem esperar? Idò açò, retallades en sanitat i educació! Perquè, clar, el que cal és «reforçar la base industrial i tecnològica del sector de la defensa». I a les propagandes imparcials de l'Estat ni Cruyff ni en Loquillo ni cap altre no ens llegien aquests paràgrafs, eh!

Tot i les paraules de n'Obama i aquesta miserable reducció de la despesa espanyola dels darrers tres anys, ells no s'ho repensaran gaire. Si voleu fer pressió, hi ha associacions prou interessants que defensen la desmilitarització i saben que ara amb la crisi econòmica és un bon moment. En l'àmbit internacional hi ha organitzacions que denuncien la militarització mundial com ara el SIPRI, l'International Peace Bureal i l'Institute for Policy Studies. En l'àmbit català, Justícia i Pau i la Fundació per la Pau són les que lideren aquesta lluita no armada però que sí que és dura i constant.

La "saudade" del Madrid

2011-07-06T01:12:00.004+02:00

De la paraula saudade, se sol dir que no té traducció. I en cas d'intentar-la traduir del portuguès, la paraula més adequada seria 'nostàlgia', o 'enyorança' o, fins i tot, 'soledat', normalment lligada a la idea de la pèrdua de l'amor. Fins fa manco d'un any, però, jo pensava que aquest mot tenia un significat més proper a 'pau interior'.

No sé exactament d'on vaig treure aquesta idea ni en quin context ho havia llegit o sentit, però n'estava totalment convençut. Un cop aclarit el dubte, o el suposat error, per què hi torn ara i no fa uns mesos quan tenia el tema més fresc? Idò, perquè avui el Madrid ha fitxat en Fábio Coentrão, del Benfica, i amb ell el Madrid ja disposa en plantilla de quatre jugadors portuguesos, a més de l'entrenador i mig cos tècnic. I açò continua sense donar sentit al perquè d'aquest post, però és que (ara sí) he llegit al Marca la frase següent* (jo sóc més de l'As, però com que avui havia de fer feina, que per açò també actualitz el bloc ara, ja me l'he mirat un fart de vegades i havia de variar i cercar notícies noves): «El Real Madrid vuelve a sentir 'saudade'. Y es que la colonia lusa crece de forma constante desde que Pepe llegara del Oporto en el verano de 2007.» I el periodista encara ho remata així parlant dels brasilers de la temporada 2006/07: «Fue el momento álgido de la 'ocupación'. De la 'saudade' brasileña.» I clar, vist així, no sembla que saudade vulgui dir 'enyorança' ni res semblant. I el fet que el Madrid pugui sentir nostàlgia de temps millors en què es guanyaven Champions i lligues a tort i a dret no té res a veure amb açò de fitxar portuguesos i brasilers a Jorge Mendes, el representant portuguès de mig Madrid.

Amb tot, he tornat a investigar què vol dir 'saudade'. Els fòrums d'internet en van plens, i no copiaré i enganxaré el que diuen, és fàcil de trobar. A més, 'saudade' apareix al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española definit com* «soledad, nostalgia, añoranza». I al diccionari castellà-català d'Enciclopèdia Catalana surt traduit com* «enyor, enyorança». Quines definicions més pobres, eh!

No puc fer gaire aportació pròpia, perquè no sé prou portuguès i els contextos en què he sentit o llegit la paraula són més bé limitats i gairebé sempre en un altre idioma (aquest gairebé vol dir excepte la cançó de Nación Reixa d'Encontro con Sarri en Nación Reixa), però cosa direm. Pel que fa a la literatura, en basc, en Joseba Sarrionandia fa servir el terme i, sobretot, la idea de manera bastant recurrent (potser d'aquí em ve la meva idea de pau que pensava: «Perquè el seu pas no és tranquil / o bé perquè és massa tranquil. / Al seu cor hi habita / per sempre un condemnat»). En català, en Ponç Pons la fa anar fins a tres vegades al seu llibre Pessoanes («La saudade ens sorprèn quan sortim de ca nostra, / juga al parc amb els nens, seu darrera als tramvies. / Tot és simple i senzill. Ser feliç deu ser fàcil / quan al mar sols es veu conhortat aigua i sorra»). Açò, de fet, me fa pensar en Pessoa, que devia ser el que va posar de moda la cosa literària (encara que Viquipèdia diu que* és anterior...) («Mai no vaig tenir saudades. No hi ha cap època de la meva vida que no recordi amb disgust. En totes vaig ser el mateix: el que va perdre el joc o va desmerèixer la victòria. Sí, vaig tenir esperances, perquè tot el que no sigui tenir esperances és mort», diu Pessoa a L'educació de l'estoic, l'únic seu que he llegit -cap altra recomanació?).

Així, amb aquests exemples i, sobretot, amb voluntat de reivindicar-me parcialment en 'pau interior' o entendre què vol dir el periodista del Marca, es desprèn una mica que també es podria traduir com 'esperança', 'tranquilitat', 'assossec'. Hi ha fòrums d'aquests superfiables que citen Teresa Salgueiro, la cantant d'un grup de música anomenat Madredeus* (que canta fado i una cançó que es diu O Canto da Saudade, per exemple -que només per açò ja en deu saber més que jo, del tema): «'Saudade' és un sentiment fins i tot una mica alegre, perquè permet sentir amor en l'absència, que l'amor no desapareixi. És sempre un sentiment d'esperança. Resulta una manera molt positiva perquè és una esperança creativa. No hi ha destrucció ni tristesa, sinó una manera d'acreditar que les nostres experiències del passat que han estat significatives per a nosaltres tenen vida futura perquè estan amb nosaltres.» I açò ja concorda més amb la idea de 'pau interior' que jo tenia. No al cent per cent perquè hi falta la idea de mancança, però no me sembla que sigui adequat traduir 'saudade' per 'enyorança' ni cap parauleta semblant de les que hem dit. Tanmateix, continua sense tenir sentit, i així encara en té manco, que el Madrid torni a tenir aquesta sensació de soledat, esperança, assossec, nostàlgia i tranquil·litat (tot a la vegada) que és (és?) la saudade. En Tomás Campos, aquest periodista del Marca, crec que va més perdut que jo...

Cau la sort

2011-06-18T19:07:00.000+02:00

S'obre un món a l'horitzó

2011-05-18T18:43:00.000+02:00

Sortirà el sol, silenciós, sobre la mar tranquil·la i enllumenarà un dia encara per començar. Tot arrencarà de nou i es reflectirà sobre l'aigua una petja allargada.

Córrer no sempre aclareix les idees

2011-04-12T04:06:00.005+02:00

Vaig començar a córrer a la Cursa d’El Corte Inglés del mes de maig del 2010. Vaig fer un temps d’1h10’50” sense xip (11 km). Hi anava per passar l’estona, per passar un bon matí amb amics. A més, era un bon motiu per deixar de fumar almanco una setmana. Però hi vaig tornar per la Cursa de la Maquinista del juliol, que vaig fer els 10 km en 59 minuts. M’estava agradant la cosa del córrer. Penses, repenses, et tortures. T'ho pot fer veure tot més clar, córrer. I com que no en vaig tenir prou, em vaig apuntar a la Jean Bouin, el novembre, i vaig fer un temps de 56’50” (10 km). Els temps milloraven lleugerament i el 2011 va començar amb força. Vaig provar la Mitja Marató de Barcelona. Era el primer cop (i fins ara l’únic) que anava a una cursa absolutament sol, sense ningú amb qui quedar a l’arribada. El resultat, 1h56’28” (21,097 km). I la va continuar una altra de 10 km, a Sant Boi, amb 51’35” tot i no haver-me entrenat. I la setmana passada, la Cursa de Bombers, 10 més llavors en 47’43”.

El problema és que a l’Estat espanyol hi ha detalls que a vegades no entens i fan que te puguis replantejar la idea de continuar corrents. I no es tracta del mal a un genoll, ni les agulletes, ni els marejos causats per l’esforç:

Jesús Ángel García Bragado: Campió del món en 50 km marxa (1993). Va ser regidor de Lleida i ara és alcaldable a Sant Adrià de Besòs pel PP.

Abel Antón: Campió del món de marató (1997 i 1999). Va ser regidor d’Esports de Sòria, anava el número 7 de les llistes del 2003, pel PP.

Ruth Beitia: Subcampiona del món de salt d’alçada (2010). És membre del comitè executiu regional del PP a Cantàbria.

Marta Domínguez: Campiona del món dels 3.000 metres obstacles (2009) i presumpta culpable de blanqueig de diners i de traficar amb productes dopants. Va ser regidora de Palència, anava la número 4 de les llistes del 2003, pel PP.

Manolo Martínez: Campió del món de llançament de pes en pista coberta (2003). Va ser regidor de Lleó, anava el número 6 de les llistes del 2003, pel PP.

I Fermín Cacho pel PSOE, etc. Potser ho fan en agraïment a les ajudes que els han concedit, però... i si és contagiós? Hauria de deixar de córrer o provar-ho de fer amb una mascareta aïllant com la que feia anar en Michael Jackson per si de cas? Pensava que els esports peperos per excel·lència eren el golf, el tennis, el pàdel i la vela, però resulta que els atletes són els que acaben militant i col·laborant activament amb la dreta espanyola. Són ben babaus, fàcils d’enredar i, de la seva figura pública, el partit en pretén treure un rèdit o bé són gent convençuda des del primer dia? Evidentment, amb tants casos, n’hi deu haver de tots els estils possibles. Encara que la pregunta pot ser, drogues a part, què passa en l’elit de l'atletisme estatal que hi ha tanta col·laboració amb el PP.

El darrer cas, el que més m’ha indignat perquè està passant a casa nostra, és el de Jesús Ángel García Bragado, un madrileny que havia fixat la seva residència a Lleida per entrenar-se (i fer de regidor del PP, pagant la quota mensual al partit, és clar) i que ara el presenten a Sant Adrià de Besòs perquè, suposadament, hi estava cercant casa. Flipant. Sort en tenen els bascos de Martín Fiz, que, a més de ser campió del món de marató el 1995, el 2008 signava un manifest en favor de les seleccions esportives d’Euskal Herria.

2011-04-09T13:51:00.002+02:00

«El gran dia del Senyor s'acosta, ve molt de pressa, ja és a prop. Escolteu el clam que s'aixeca el dia del Senyor, quan fins i tot els valents cridaran amargament. Aquell dia serà d'indignació, dia de tràngol i d'angoixa, dia de destrucció i de ruïna. Serà un dia de fosca i de tenebra, un dia de negres nuvolades. Aquell dia se sentiran tocs de corn i crits de guerra contra les ciutats fortificades i les seves torres inexpugnables. "Faré caure sobre els homes un desastre, i es mouran a les palpentes com els cecs, perquè han pecat contra mi, el Senyor. La seva sang serà escampada com la pols, i les seves carronyes, com els fems." Ni el seu or ni la seva plata no els podran salvar el dia que s'indigni el Senyor. El foc del seu zel consumirà tot el país: farà un extermini terrible de tots els seus habitants.»

(Sofonies, la Bíblia)

Jo no vull açò ni aquí ni a Líbia ni enlloc.

NO A LA GUERRA NI ALS DÉUS VENJATIUS!

Til·la, molta til·la

2011-03-23T04:10:00.000+01:00

La ràbia a la gàbia

i la joia enlaire.

Galeano, l'art i una abraçada

2011-03-15T21:06:00.006+01:00

Aquesta setmana m'han recomanat (i m'han deixat) El libro de los abrazos, de n'Eduardo Galeano. Avui he descobert que també es pot trobar en línia, a internet, aquí. I tot i que de moment just l'he començat, la cosa té molt bona pinta. D'aquest home només havia llegit Las venas abiertas de América Latina, un llibre d'assaig (molt bo, però espès espès) que no s'assembla amb res en la forma amb El libro de los abrazos, un llibre de relats curts en general de menys d'una plana que es llegeix com qui menja pipes (o llavors de girasol, que recordem que pipa com a llavor és un castellanisme que potser s'hauria de reconsiderar la seva acceptació). Aquí us en deix un tast en la llengua original. La pregunta de per què aquest text es respon amb un perquè és dels primers del llibre (i, per tant, ja l'he llegit) i perquè darrerament estic donant voltes a què és l'art (a la vegada també estic fullejant La necesidad del arte, d'Ernest Fischer, potser un dia ja us en trauré conclusions, si és que n'arrib a cap):

«El lenguaje del arte»

El Chinolope vendía diarios y lustraba zapatos en La Habana. Para salir de pobre, se marchó a Nueva York.
Allá, alguien le regaló una vieja cámara de fotos. El Chinolope nunca había tenido una cámara en las manos, pero le dijeron que era fácil:
- Tú miras por aquí y aprietas allí.
Y se echó a las calles. Y a poco andar escuchó balazos y se metió en una barbería y alzó la cámara y miró por aquí y apretó allí.
En la barbería habían acribillado al gangster Joe Anastasia, que se estaba afeitando, y esa fue la primera foto de la vida profesional de Chinolope.
Se la pagaron una fortuna. Esa foto era una hazaña. El Chinolope había logrado fotografiar la muerte. La muerte estaba allí: no en el muerto, ni en el matador. La muerte estaba en la cara del barbero que la vio.

Uns països sense nom

2011-02-23T19:34:00.005+01:00

Títol: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears
Subtítol: Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra

DIVERSOS AUTORS
LYNX EDICIONS
Col·lecció: Descobrir la Natura
Pàgines: 255
Any d'edició: 2010
EAN: 9788496553545

L'altre dia de pagès (que en concret vol dir a principi d'agost del 2010) vaig trobar aquesta guia d'ocells de casualitat i em va fer molta gràcia el títol que tenia: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Em va semblar que és una manera espectacular, que no magnífica, d'evitar la paraula prohibida en aquest país: Països Catalans. Sembla que ja no es pot fer servir ni com a àmbit purament geogràfic, perquè en aquest cas no té cap connotació política. Igual que ja eviten el terme a TVC, que quan mostren el temps ja no diuen “pel que fa a la resta de Països Catalans”. I la pregunta principal que em faig és: qui veta el nom Països Catalans en aquest cas? Potser és l'editorial, Linx. Aquesta és una editorial especialitzada en ornitologia tant en l'àmbit nacional com internacional, potser tenen por d'un boicot dels pardals espanyols... O tal vegada és culpa de Caixa Catalunya, ara Catalunya Caixa. Quants clients perdrien, sobretot al País Valencià, si posen Països Catalans! De fet, ja hi deuen haver minvat pel fet de titolar “País Valencià” i no “Comunitat Valenciana”. Tot i que potser aquests ja no eren clients d'aquesta caixa...

Amb tot, també em sorprèn el criteri de títol i subtítol. Per què la Franja, Andorra i la Catalunya Nord van al subtítol i no al títol? Que potser hi ha unes zones de primera i unes altres de segona? Tal vegada es tracta de la categoria dels ocells, que a la Franja, Andorra i la Catalunya Nord deuen ser ocells més petits i menys importants. És ben cert que de pardals n'hi ha molts tant a Catalunya (a Pretòries i a Palaus) i al País Valencià (si només fos el Gürtel i TV3...) com a les Balears (especialment a Mallorca, al velòdrom, al túnel, etc.), però no crec que la mida dels genitals de segons quins ocellots sigui un criteri ornitològic de referència per a títols i subtítols.

En conclusió, que sempre estem igual i que tant sigui per un motiu, per un altre o simplement sense cap raó, si no se'ns esquartera el país se'ns presenta per separat com si no fos un tot malgrat parlar del tot. Com un tot que no és un tot que no és res que són bocins. I açò que el terme Països Catalans ja és plural, però, és clar, incloure gent de fora del principat de Catalunya en el catalans podria ser un insult a la intel·ligència —per dir-ho de qualque manera— de molts valencians, mallorquins, menorquins, etcètera (com a molt els nord-catalans). I així ens va. I la de tinta que s'haurien estalviat —ara en temps de crisi més important que mai— aquests de Lynx!

Dues o tres més cap al congrés galàctic

2011-02-03T04:34:00.005+01:00

(Morning, 1884, Edvard Munch)
----------------------------------
ZERBINETTA

Ein Augenblick ist wenig -
ein Blick ist viel.
Viele meinen, daß sie mich kennen,
aber ihr Auge ist stumpf
Auf dem Theater spiele ich die Kokette,
wer sagt, daß mein Herz dabei im Spiele ist?
Ich scheine munter und bin doch traurig, gelte für gesellig und bin doch so einsam.

"Un moment és poc
en canvi una mirada és molt.
Molts es pensen que em coneixen,
però els seus ulls no em veuen.
En el teatre faig de coqueta, però qui diu
que el meu cor participa en el joc?
Semblo contenta i sóc una persona trista;
tinc fama de sociable i, en canvi, estic molt sola."

(Ariadne auf Naxos; Richard Strauss, llibret d'Hugo Von Hofmannsthal, basat en El burgès gentilhome, de Molière)

I un raig de colors, els dits

2011-01-28T04:22:00.005+01:00

Somnis

2011-01-11T02:25:00.003+01:00

Hi ha vegades en què els somnis no són més que somnis. En què, per molt que somiïs, el somni no depèn només de tu i no es durà mai a terme. Però tu somies i somies, tant despert com dormit i més despert que dormit. I en aquests casos, una dosi de realitat no va pas malament; és a dir, aixecar el cap, mirar on ets i posar els peus a terra sol ser més interessant que tenir el cap als núvols i baixar dues parades de Nitbus més lluny de casa.

Moussu T, el referent occità

2010-08-05T02:42:00.002+02:00

Mishima, Conxita, Labatzuca, Mazoni, Sanjosex, Canimas (que prest traurà disc nou), Espina (darrerament es cou música molt bona a Menorca), Antònia Font, Le Petit Ramon, Roger Mas, Manel, Feliu Ventura... No fa falta parlar de la música que es fa ara mateix en català: n’hi ha molta i molt bona. Així que podem parlar d’un grup occità, en Moussu T e lei Jovents. Aquest és el grup format pel cantant i compositor dels Massilia Sound System, en Tatou, el senyor T, el moussu T. El grup va treure el primer disc al 2005, Mademoiselle Marseille, i des de llavors ja n’han tret tres més, sempre amb la discogràfica Harmonia Mundi (una discogràfica especialitzada en música clàssica i del món[!?]) —Forever Polida (2006), Inventé à La Ciotat (2007), Home Sweet Home (2008)— i, a més a més, ara estan a punt de treure’n un altre, el 23 de setembre, Putan de cançon, crec que es dirà. Fa temps que tenc ganes de veure’ls en directe, i crec que solen venir de tant en tant pel Principat, però encara no he pogut cap vegada.

Tal com diuen ells mateixos, Moussu T e lei Jovents s’inspira en el melting-pot marsellès dels anys trenta del segle XX, les cançons provençals, les operetes de Vincent Scotto (a ca seva el coneixen, solen dir) i músiques tan diverses com ara el jazz i el blues, i ritmes tant de les Antilles com del Brasil (el lloc d’origen del percussionista). Així, han creat una música fresca tan mestissa com mediterrània, d’aquella que sembla que només es pugui fer al Raval (en Manu Chao ha fet molt mal —i gran— al nostre melic).

La cosa que no fa la música la fa la lletra, evocant la vida pescadora de Marsella i La Ciotat (una ciutat de pescadors a tocar de Marsella), així com les seves dones. Sempre les seves dones... Això sí, us l’estic venent com un grup occità però les seves lletres són en un 90% en francès i només un 10% en occità. El que solen fer és que cada cançó és en francès i la tornada o un tros és en occità, com ara a Mon escarrida, per exemple, tota en francès excepte el títol i la tornada:

Que la vida es polida Que la vida és polida
Quand si saup mont’es l’escarrida. quan se sap on és l’estimada.
Tu e ieu, ma bèla amiga, Tu i jo, ma bella amiga,
Farem cantar lo monde entier. farem cantar el món sencer.

La part occitana se sol entendre un poc millor si no sabeu francès... Aquí aquest bilingüisme així seria impensable, però la situació d’Occitània (com a país, com a llengua, etc.) actualment és força diferent a la nostra, en general. La qüestió és que encara no he trobat cap grup occità cantant únicament en occità i que no faci música folklòrica.

Ara —evidentment no hi ha entrada d’un bloc parlant de música sense youtubes— us pass uns clips de qualcuna de les meves cançons preferides. Us en deix sis aquí, si en voleu més, Myspace, al seu web (es poden escoltar uns segons de cada cançó) o més Youtube. O una bona excusa per anar a qualsevol ciutat occitana i (intentar) comprar qualque disc.

Ó que calor!, molt bona ara a l’agost, com el bikini léopard («C’est un moment merveilleux!»):

Les plaisirs de la pêche (‘el plaer de la pesca’), m’encanta aquesta!

Boulevard Bertolucci, o l’instant en què les mares van a cercar els nens de l’escola del bulevard Bertolucci de Marsella:

Lo gabian, la cançó de la gavina: «Si jo fos la gavina, sobre el cap dels dolents cagaria.» El videoclip, a més, em sembla bastant original:

Mademoiselle Marseille...

Ma forever polida (el nom ja és prou clar):

I finalment, A La Ciotat, un dels grans hits, un ménage à trois entre la Ciotat, «la meva petiteta i jo»:

Visquin els incendis, morin els boscos!

2010-07-24T13:42:00.002+02:00

«La millor manera d’acabar amb un incendi és no deixar que comenci» és l’eslògan de la nova campanya publicitària contra els incendis forestals que posen en marxa cada estiu la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

La qüestió és que la millor manera d’acabar amb un incendi és jugant amb foc. Benzina, tabac, encenedors, alcohol i tot tipus de material inflamable... Potser el que pretenen és posar fi als incendis i preservar el medi, ja que acabar amb incendis suposaria posar fi als boscos del Principat.

Una bona cagadeta tenint en compte el dineral que deu haver costat la publicitat de la campanya. Els bombers i els piròmans tindran força feina aquest estiu acomplint els designis de la Generalitat.

L«Avui» del demà

2010-06-09T13:25:00.002+02:00

Una de les capçaleres de referència del país, el diari Avui, sempre ha tingut un problema: cada any ha estat deficitari. Però quan les coses es posaven lletges apareixia la Generalitat de Catalunya o algun dels seus amics (en espera d’algun favor, segurament) i salvava l’Avui de la desaparició. Evidentment, ara que tant es parla que estem en època de crisi i tot açò, s’han acabat les salvacions in extremis de l’històric diari. Així, ara fa uns mesos, quan l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) ja era sobre la taula, els propietaris de la capçalera —el grup Godó (40%, i sí, els de La Vanguardia, 8tv, el torneig de tennis, etc.), el grup Planeta (40%; el den Lara i La Razón, quina por!) i la Corporació Catalana de Comunicació (20%, una empresa pública!)— van desfer-se del diari i se’l va apoderar el grup de comunicació Hermes, el grup editor del diari El Punt. Per molta gent, açò va representar una gran sorpresa: el diari gran és comprat pel petit, però tot té una explicació, es podria dir que el rotatiu viable ha comprat un diari històricament insostenible, econòmicament parlant, clar (a més, cal tenir en compte que El Punt, segons els baròmetres i totes aquestes coses que no acabes de saber ni d’on surten ni com mesuren lectors ni res, té més vendes i lectors que l’Avui, tot i que també s’ha de reconèixer que tots dos tenen àmbits geogràfics diferents i marcats —El Punt ven sobretot a Girona i l’Avui, a Barcelona).

A partir d’aquí, però, i tenint en compte que la Generalitat no tornarà per treure les castanyes del foc un altre cop, el grup Hermes ha mirat de reduir costos i crear sinergies entre l’Avui, El Punt i El 9 Esportiu (i tots els altres productes del grup). No n’hi ha hagut prou i ara s’aplica un ERO d’unes 60 persones de l’Avui —tantes com havien previst els anteriors propietaris— i s’ha deixat de distribuir el diari per primera vegada des de la seva fundació fora del Principat. Des d’un punt de vista econòmic, la decisió és senzilla: allà no el comprava ni Déu! Des d’un punt de vista ideològic és una decisió desastrosa: si fins i tot els nostres ens esquarteren el país, què ens queda?

Amb tot açò, podríem mirar de treure quatre conclusions (que són com el parell menorquí: unes quantes):

La conjuntura econòmica actual en general i del sector de la premsa escrita en concret fa que pocs diaris s’hagin salvat de patir un ERO. La crisi ha fet que la publicitat als diaris disminueixi bruscament i s’afegeixi a la progressiva baixada de vendes que viuen els diaris en paper des de l’existència d’internet. Així, s’ha sumat un problema general a un mal endèmic de la premsa des de fa uns anys.
Açò no justifica, però, la poca paciència que ha tingut el grup Hermes, que havia assegurat pau i calma, amb el diari Avui, tot i les desavinences econòmiques que hi ha hagut amb el comitè d’empresa, que ha estat jugant amb foc. I la cremada ha estat de tercer grau (per als treballadors, i per a l’Avui en general)
La reducció de personal, l’encartament d’El 9 i Presència a l’Avui i la desaparició de l’Avui.cat tal com el coneixem ara, fan pensar (o témer) una convergència perillosa de continguts entre les dues capçaleres. Si amb la meitat de gent fem dos diaris, o bé perdem punts de vista o perdem qualitat o —segurament i el més probable— les dues coses. Ara bé, és evident que la supervivència de la premsa en català depèn de la seva sostenibilitat econòmica, no de la quantitat de subvenció que es pugui rebre.
I al País Valencià, a Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, la Franja i la Catalunya Nord, l’Avui no és sostenible. El cost de distribució i el benefici de quatre vendes no es pot assumir per cap empresa privada. Ara bé, quina és la idea de país d’un diari que se centra —com sempre— en el Principat i que només es ven al Principat? Perd credibilitat i pot entrar en el perillós món del secessionisme no espanyolista però tan perillós per la unitat nacional com el blaverisme valencià i el gonellisme mallorquí (me referesc —com sempre— a casos com les seleccions regionals catalanes). El marc dels Països Catalans crec que és el darrer que s’hauria de perdre (i el primer que es deixa de banda en la majoria de casos), però que econòmicament és el que és més fàcil de deixar de banda.

Elena de Borbón

2009-09-22T17:27:00.002+02:00

Ja que tenc aquest bloc —malgrat tenir-lo mig mort, adormit, inutilitzat o cosa semblant—, aprofitaré per donar el meu suport als Sonadors de Son Camaró en la polèmica creada arran de la cançó Elena. He de confessar que no havia sentit mai el grup fins a tot el merder, però la cançoneta la conec de fa molts anys. Resulta que és polèmica segons molts mitjans espanyols. És una cosa mala d’entendre. I ara, anys després que existeix i mesos després que està penjada al Youtube. Esperem que ningú en surti gaire escaldat, especialment en Joan, que és qui en té més nombres, per vocalista i —sobretot— per regidor de Maó.

Ja que hi som, i ja que donam suport, també caldria dir que no me mereixen cap respecte (per dir-ho de qualque manera) els diaris Última Hora ni El Mundo, així com el portal web de Telecinco (i segur que em deix qualque mitjà menyspreable), on he vist les notícies més malintencionades, i en molts casos malinformades (sí, mentides i errors per desconeixement —segons Telecinco en Joan és del PSN, per exemple—) i descontextualitzades. El problema és que estic donant suport al grup perquè aquesta gent que creu fer tasques periodístiques ,i no en té ni idea de què fa, ha provocat la polèmica, l’allau de crítiques i els insults i les amenaces que es poden llegir en fòrums contra els Sonadors de Son Camaró.

Horòscop

2009-08-16T02:06:00.003+02:00

Darrerament m'he enganxat a llegir l'horòscop. No sé exactament per què, perquè no hi crec, en aquestes coses (a més que sempre el llegeixo un dia abans i a l'endemà ja no recordo què vaig llegir). Però és divertit i interessant veure com fan pensar que alguna cosa racional preveu les decisions que hauràs de prendre, com un déu que t'adverteix de l'esdevenidor. La llàstima és que no es pugui triar: «jo avui preferiria ser lleó.» I els dies que em parla de la parella, ja no cal continuar llegint. De fet, l'horòscop no és més que aforismes, com el Llibre d'amic e amat de Ramon Llull.

Sense més, açò ho deia perquè avui volia col·locar un poema. Es diu Horòscop, és den Xavi Grimau (de Labatzuca), el musica Conxita i me n'havien parlat molt bé com a cançó. A mi no era de les que més m'agradessin d'aquest grup, però mica en mica... Res, aquí queda (i aquí la podeu escoltar i crec que descarregar). I si encara no coneixes Conxita, ja ho saps, et recomano aquest grup de «pop fúnebre» (un poc tristos, açò sí). «T'ho creuràs tot.»

HORÒSCOP

Seràs del senyor vent el seu esclau millor

seràs una riera, seràs la tramuntana

seràs els huracans, seràs la bèstia humana

seràs reina de copes amb llengua d’escurçó.

Demà vindrà la vida, viurem al paradís

també vindrà l’hivern, vindran salut i amors

vindran nens i pallassos, vindran herois i horrors

demà vindrà el demà i et portarà un pastís.

Demà tindràs un ram, un ram tot just collit

un món tot fet per tu, un món estraperlat

un món fet de rebaixes, un món immaculat

un món molt nou, però un món molt mal parit.

Demà vindran amors, rebuts sense instruccions

amors de contraban, cosits a mitja alçada

amors a contrapeu, camins que fan pujada

vindran fossats terribles, caigudes sense fons.

Vindran fuls i mentides, vindran noves històries

vindran histèries noves, vindran cavalls de troia

vindran amors de fira, amors en la tramoia

saltant muntanyes russes, saltant de dalt les nòries.

Tot, t’ho creuràs tot

la boira els hams, els vells futurs

gastats abans de temps

els futurs nous, futurs de barca,

futurs de rems

i vies d’aigua: un pam, dos pams, tres pams.

Els noms de fora poble fan anar de cul

2009-08-13T23:55:00.004+02:00

Fa temps, molt de temps, vaig comentar el tema de l’article salat o literari en els topònims salats (salats per la marinada, clar). I com que fa poc ho vaig veure, ara he pensat, un tema per parlar avui (avui o aquest trimestre, encara no ho sé)!

Ara, doncs, vull xerrar dels topònims estrangers d’alfabet llatí (els altres —de fet tota l’onomàstica—, millor deixar-los per a un altre dia), sobretot dels de llocs amb llengües minoritzades.

En principi, tots els topònims que tenen traducció catalana es fan en català, com ara Saragossa (no Zaragoza). Açò sembla clar en tots els topònims (tot i que nosaltres som especialistes a catalanitzar els noms estrangers i fer que els altres no ens tradueixin —malgrat sigui en castellà ens fa mal veure Lérida i Alicante—), però no ho sembla tant que hagi de ser Gran Canària i no Gran Canaria, ja que el problema arriba amb Las Palmas de Gran Canxria (no em mullo, vol dir la x). La traducció sol tenir un origen antic i amb tradició, així fem Lió (no Lyon) i no Nió (Nyon), per falta de tradició, tot i que és evident quina és la forma catalana de la ciutat suïssa. i sembli un poc incoherent I potser per falta de tradició la catalanització de topònims com ara Gran Canària pot ser contraproduent, a més dels casos ridículs de Càceres i Palència.

El que té més cua i encara ningú s’ha atrevit a fer completament (El Punt, parcialment) és utilitzar topònims de llengües minoritzades amb el nom d’origen. Per exemple, un cas en llengües romàniques, en català sempre s’han fet servir les formes castellanes dels topònims asturians i aragonesos. Per què hem de fer Oviedo, Gijón, Jaca i Ajaccio si són molt més properes a les pronúncies catalanes les formes pròpies Uviéu, Xixón, Chaca i Aiacciu? Les formes asturianes cal dir que són cooficials. I a més que aquestes formes no són passades per cap llengua superposada s’acosten molt més a la pronúncia catalana.

Com deia, El Punt sí que fa servir les formes occitanes pròpies, només cal veure les formes —diferents de tothom— dels pobles, colls i ports occitans per on passa el Tour. Amb tot, també apareix el problema de què fer amb les formes del francoprovençal, que a més que no està fixat ortogràficament la forma no queda clara si és pròpia, coincident amb el francès o amb l’occità. Un bon embolic, de fet.

L’altre gran problema amb els noms de llocs amb llengua minoritzada és el desconeixement. Sí que podem suposar que Kever és Quevert en bretó; ja costa més que Caerdydd és Cardiff en gal·lès; però com podem saber —sense saber, clar— que Cymru és Gal·les? Qui és el primer que s’atreveix a fer servir Roazhon —la capital de la Bretanya— en lloc de Rennes? Fer servir alguna d’aquestes formes és un acte de militància i suposar que el lector ho entendrà és un acte de fe.

Seguir un criteri fix és bastant difícil i mai es podrà fer tothom content, però en general és fa poc esforç per adaptar les formes pròpies minoritzades. Malgrat que genera un plus de feina, adaptar progressivament formes ens fa guanyar en credibilitat a l’hora de reivindicar les formes catalanes i no castellanes de topònims catalans en llengües terceres com ara l’anglès (en Viquipèdia, per exemple, surt Alicante en anglès, alemany, francès, italià, etc., excepte en basc, esperanto i occità). Això sí, xino-xano. Per començar, jo introduiria tots els topònims romànics en la llengua original —asturians i aragonesos inclosos, que a vegades sembla que no existeixin— i amb els no romanics s’accepten propostes.

Intentant cercar exemples he descobert el nom real de la capital del Paraguai. Prepareu-vos: La Muy Noble y Leal Ciudad de Nuestra Señora Santa María de la Asunción.

I hi ha eleccions, diumenge

2009-06-05T19:25:00.004+02:00

Aquest diumenge, eleccions europees; aquelles en què es decideix la configuració d’un parlament en l’àmbit europeu que, bàsicament, només té capacitat consultiva perquè les grans decisions les prenen els caps dels estats la Unió Europea. Sembla que hi haurà una pujada de l’extrema dreta a tots els estats (l’espanyol, també). Amb tot, però, no té importància, perquè no votarà ni Déu i açò que dèiem, que té una capacitat de decisió bastant minsa. Espanya, aquesta vegada, només escollirà 50 diputats, 5 menys que fa cinc anys. Les eleccions s’han plantejat en clau estatal i nacional i s’esperen els vots de càstig. Per tant, molts vots per al PP i per al PSOE —el PSOE n’hauria de perdre per denunciar la crisi (tot i que ells culpen el PP en la seva campanya) i el PP hauria d’augmentar, com a alternativa que es venen ells mateixos— i algun per a la coalició de Convergència, pocs per a Esquerra —també n’hauria de perdre per tota la merda interna i la submissió al PSC en el govern del Principat— i Esquerra Unida-Iniciativa —veurem a Catalunya com li afecta la gestió de Saura a Interior (Mossos!) i el fet que en Romeva (sembla que és molt vàlid) sigui el número 2 i no l’1—. Després haurem de veure què passa amb els casposos de Ciudadanos i UPyD i amb Iniciativa Internacionalista. La llista independentista té el suport de l’esquerra independentista i d’Arnaldo Otegi, que si la participació és molt baixa i els abertzales voten en massa... No han fet gaire campanya, però en Rubalcaba ja se’n va encarregar quan els va intentar prohibir per terroristes i no se’l va creure ni el Tribunal Constitucional.

Ahir pel Facebook vaig fer una espècie de porra i la meva aposta (sense diners, que enguany ja n’he perdut molts per culpa d’apostar sempre a favor del Madrid) va ser la següent: un 37% de participació, 23 diputats per al PSOE; 22 per al PP; 2 per a CiU i companyia (com es facin dir, ara que ja ens havíem après Galeuscat sembla que només vulguin embolicar-nos); 1 per a ERC i els altres; 1 per a IU-IC-V, i 1 per a Iniciativa Internacionalista (la meva gran aposta). Molt optimista, me veig...

I si sou del 63% que crec que no votarà, doncs molt bé, però almenys que sigui una acció meditada. Per açò, per ajudar-vos a decidir, penj dos vídeos de Youtube que incentiven a prendre una decisió. L’un, una nova versió en videoclip de La Bomba de King Africa que es diu Vota; l’altre, Vota idiota, de Manolo Kabezabolo (és la cançó amb imatges de fons de Zapatero i Rajoy; al final surt cosa que no saps ben bé que és —un ZP amb un símbol d’ETA pel mig—, i per açò me’n desentenc de la font). Jo ja he votat (per correu).

PD El Partit Carlí no s'hi presenta...

Quan la Mercè està contenta

2009-03-30T19:39:00.002+02:00

L'any passat per la Mercè, en Sisa. Enguany:

25/09/2009 - Virus Laics amb La Dic Emsembla per La Mercè. Pç.Catalunya (Bcn)

Encara m'acabarà caiguent bé n'Hereu...

I si no teniu espera:

23/04/2009 - En Solitari. A l'Institut Alexandre Satorra de Mataró.

Depenent de l'hora, podria demanar festa a la feina...

Cançó d'abril (Clementina Arderiu)

2009-03-17T17:54:00.003+01:00

Cançó d'abril

Hi tornarem, al sol solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin airet!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
—deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

Arderiu, Clementina: Contraclaror: antologia poètica. Clàssiques catalanes 6-7. La
Sal. Barcelona, 1985, pàg. 170 (I musicada pel nét a De Riba a Riba, i es pot escoltar al web de Música de poetes).

Prèvia de precampanya europea: ein?

2009-01-30T20:37:00.001+01:00

S’acosten un altre cop eleccions: parcials basques i europees. Les eleccions de tres províncies basques, com sempre. Antidemocràtiques perquè no s’hi pot presentar qui vol, i enfrontaments entre defensors dels drets bascos i espanyols. Potser un dia a Madrid se n’adonin que ells no hi voten (bé, tenc entès que un quants, sí, que hi ha militantes que s’empadronen allà per votar el PPartido) i deixin de fer campanya, que sembla que se’n fa més des de Madrid que des de Vitòria i Bilbao juntes.

Les eleccions europees, també com sempre. Elegirem amb espanyols i companyia part d’un parlament que no decideix gairebé res i que molta gent no sap ni que existeix. Un vot és un bitllet a un desterrament luxós, una jubilació anticipada, un lloc on enviar la gent que ningú del partit vol veure prop ni en pintura. Una despesa inútil. Bé, per camuflar rere la democràcia les decisions unilaterals que prenen els caps d’estat, els ministres d’exterior i els lobbys econòmics més influents.

I amb tot açò, la qüestió és: quines opcions hi ha per votar? o, simplement, cal votar? La veritat és que fa poques ganes, però alguna cosa haurem de fer. Per part meva, les eleccions europees és la vegada que se m’obren més possibilitats. Poder votar el mateix que la gent del Principat obre un ventall de vot nacionalista que a Menorca no existeix.

L’opció més menorquina, el PSM, sempre sol anar-hi amb CiU (ells sempre diuen que ERC es nega a presentar-se conjuntament). Convergència, després que en Guardans hagi dit que votaria «no» a la independència i amb tota la feruma de la Casa Gran, n’han fitxat un que té bona pinta, en Ramon Tremosa, independent i independentista. Llàstima que el número dos segur que serà d’Unió... Per contrarestar, Esquerra ha atacat amb un historiador guenyo, n’Oriol Junqueras, que una època sortia per la televisió autonòmica del Principat. També independent i independentista. Amb la crisi del partit s’ha acabat l’aposta d’ERC per candidats no principatins. Però bé, al final era una aposta simbòlica, més que una aposta real per articular políticament els Països Catalans. A tant catalanisme s’hi afegeix segurament la CUP, el vot real de l’independentisme català, però sense cap possibilitat actualment d’aconseguir un eurodiputat. Però pot fer mal tal com estan les coses...

Tot, però, fa plantejar-se fer un vot de càstig a la política catalana i al sistema polític europeu en general —igualment les repercussions seran mínimes— i enviar el vot a candidatures com ara els Escons insubmisos o Ciutadans en blanc, que proposen buidar els parlaments; és a dir, es comprometen, si surten elegits, a no assistir mai al parlament i destinar tot el dineral que rebrien a una ONG. Clatellada! La darrera opció que es pot valorar a falta dels espais electorals dels matins en campanya (que després d’un parèntesi podré tornar a veure!!!), la més extravagant —evidentment—, és el Partit Carlí. Defensen un rei, sí, i Borbó, també; però quin rei! Els orígens de la dreta tradicionalista catalanista (i basca) més casposa s’han reformulat. I si algú ha de ser rei, que ho sigui com Déu mana: mascle, descendent de mascle i de sang totalment noble (per una tasca que tenen, almenys que la compleixin, no?) És el cas de Carles Hug de Borbó i Parma —descendent de Carles V—. Un dels seus llibres, La vía carlista al socialismo autogestionario (1977) (malgrat que només conec el títol), fa que la cosa prometi: nacionalistes, socialistes (de veritat, no dels d’ara) i monàrquics. A veure qui regala més bolis i encenedors...

Parlem del Madrid?

2009-01-16T21:36:00.004+01:00

Eva González (ex d'Iker)

Elisabeth Reyes (den Sergio Ramos, però crec que ja han tallat)

Arancha de Benito (la den Guti)

Raúl González i Mamen Sanz

Sylvie van der Vaart

Cannavaro de jove

Miguel Torres

Bé, per aquesta setmana potser no cal parlar-ne gaire més, del Madrid, no? Només dir que ara el senyor Vicente Boluda Fos, un home nascut ric a València (l'Horta) de família tradicionalment del Llevant, ara n'és el nou president.

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any (II)

2008-12-21T03:49:00.002+01:00

Hi he tornat. Aquest cop acompanyat. La meva primera sorpresa, veure que el local no està ple, però que hi havia molta més gent que el dia abans. La segona, la més espectacular, la més guai, el toc realment diferencial; que no hi havia cinc mortimers, ni sis, ni set; vuit mortimers!!! Açò fa que la cosa encara soni molt millor, tot i que amb la bateria el paper no s'escolta tant (ni amb el cridar ni el parlar pel mòbil de la parella del darrere, una gent odiable), però molt més bé. Si ahir estava encantat, avui molt millor. Hi havia el mortimer Moi, que fa que el so de la panxa tingui un digerir dur, i tot plegat, ha fet la cosa molt més engrescadora encara que ahir. També té mèrit, però, que ahir amb tres menys ho fessin sonar tan bé.

Com que venia de treballar, vaig arribar vint minuts tard, però per sort només vam perdre l'intro general (tot i que va començar abans que divendres, hauria pogut ser al revés!!!). La resta, tot bo i gairebé tot millor. El problema és que per més que m'hi fixo no sé com fan volar la melòdica.Ho hauré de continuar investigant, el problema és que ara ja, mirant el calendari, aquesta temporada no hi podré tornar.

Si ja no ens alimenten molles (ja volem el pa sencer), si ja no volen un Catalunya-Colombia ni un País Valencià-???, ni una Andorra (volem els Països Catalans jugant un mundial); volem les nadadales en DVD!!! Bé, volem volem... Jo ho vull. Què li darem en el noi de la mare?

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any

2008-12-20T03:43:00.004+01:00

A la una de la nit a la Muntaner. I allà era jo, amb ressaca, sol i només amb deu persones més, per veure i sentir les nadadales d'enguany. Sabia molt de greu que en un espectacle com aquest només hi hagués onze persones (i tècnics i sis músics). Com l'any passat, només que l'any passat hi vaig anar el darrer dia de Barcelona, el 10 de gener (i enguany el primer), i estava ple fins dalt, que gairebé no em deixen entrar. I l'any passat al Teatreneu; enguany, la Muntaner (que enguany he hagut d'agafar el metro i el nitbus). L'hora no era la més adequada, però valia la pena esperar fins tan tard.

De fet, l'espectacle va ser força semblant al del 2008, però amb petites novetats que donaven el toc de diferent i el repàs de l'any. A més, he pogut comprovar que el bis de l'any passat, com el d'enguany, era la Dansardana, la cançó preferida dels meus nebots de Menorca d'entre les que els he posat jo (i també una de les millors del disc Virus laics, que ja us en vaig xerrar). Amb tot, i parant-hi molta atenció, encara no he estat capaç de descobrir com fan el numeret de fer volar les melòdiques amb un globus (inflat a pulmó). Si demà hi torn (si algú s'hi apunta), que no ho descart, ho tornaré a intentar, a veure què.

Ara, quan anava de la Muntaner cap a casa, pensava «cony, haurien de fer un DVD, que amb el llibre-cd de l'espectacle de la primera edició no n'hi ha prou, i, a més, per internet no hi ha gairebé res de les nadadales». Doncs, DVD, no; però internet en va ple des de fa dos dies. Bé, ple vol dir tres youtubes (a més del número de les melòdiques, que ja hi era, tot i que mal gravat). Au idò, si voleu mirar-los, us els deix aquí. Per cert, enguany hem perdut mortimers, només eren cinc. Potser tenien son i es van quedar al camerino dormint...

Ah, ja estava tancant l'ordinador, açò ja estava editat, però m'he recordat de les coses dolentes, que també s'han de dir. Uns problemes tècnics amb l'electricitat, o cosa així, van molestar una bona estona. L'altra, que enguany no van repartir diccionaris que-te-lé / català com l'any passat, que fan que no hagis de pensar amb segons quins noms per retrocedir una vocal. Però bé, molta més cosa bona que dolenta.

Bones festes!

2008-12-17T01:35:00.000+01:00

Hola a tothom,

Us volia penjar un powepoint en català, però els que hi havia eren molt dolents i/o senzills. Així, que he escrit nadal en anglès per posar-vos un powerpoint de nadal en anglès, que segur que n'hi ha que estan bé, però no ho he fet bé i me n'han sortit en estonià. Amb filosofia menorquina del "ja que hi som...", me'ls he mirat i n'he trobat un amb molts dibuixets, i ben igual, no cal entendre res, ja que sempre es diuen les mateixes coses per nadal.

Doncs això, ja us ho dic en català: bones festes, no passeu pena pel sobrepès que en gener es perd tot una altra vegada i es deixa de fumar i la gent s'apunta al gimnàs i comença les col·leccions del Planeta d'Agostini; i si teniu betlem a casa o us agradaria tenir-lo, bon nadal i bon any 2009. Que hi hagi sort el dia de reis i/o que cagui molt el tió (papanoel, per als més cocacolitzats i/o nòrdics).

Cercant powerpoints també he trobat dos calendaris per al 2008. Crec que són la referència masculina per als calendaris del 2009. Jo me qued amb juny del primer i del segon calendari, tot i que si me n'aconseguiu qualsevol altra, jo no li faria un lleig.

| View | Upload your own

Les nostres seleccions

2008-11-30T03:36:00.002+01:00

Ara que al País Basc estan en plena guerra pel nom oficial de la selecció, Euskadi o Euskal Herria (a El 9 no afectarà gaire perquè li continuarem dient País Basc), en què, de fet, darrere d’un nom o de l’altre s’hi amaguen dues maneres de fer i d’entendre el país, aquí continuem a la nostra bola, o més ben dit, cadascú a la seva. Allà, almenys hi ha debat per definir el país; aquí, no. Segurament no interessa.

Així, tenim gent que oficialment és d’Espanya, de França o d’Andorra. Podem tenir jugadors en qualsevol d’aquestes seleccions oficials. Extraoficialment, en les costellades de nadal, tenim la selecció catalana, la valenciana, la murciana (ho dic pel Carxe, un dels grans oblidats nostres) i l’aragonesa (tot i que ha jugat tres partits en deu anys, dos dels quals contra Castella i Lleó i el darrer contra Xile el 2006). La selecció balear en va tenir prou amb una derrota contra Malta, entrenats per en Serra Ferrer, i ho van deixar córrer. Amb açò, quina és més selecció dels Països Catalans? Aquí ningú dubtarà a dir: Catalunya. Però per què? Què té la selecció de jugadors del Principat que no tengui la del País Valencià?

En cap moment s’ha pretès fer de la selecció catalana la selecció dels Països Catalans, de fet, s’han erigit amb lemes d’un secessionisme que gairebé cap perifèric s’atreviria a dir: «Una nació, una selecció.» Però quina nació? El Principat és una nació? Tortosa és el sud i Figueres el nord? En cada manual per ser un bon catalanista, nacionalista i independentista hi diu que s’ha de donar suport a la selecció del Principat. Catalunya, el nom ja ho diu tot. Igual que País Valencià: blaveros i botiflers. Doncs si jo sabés jugar a futbol no em deixarien jugar en cap de les dues.

Ja només pel potencial i la competitivitat de la selecció seria interessant una selecció nacional real (tot i que en bàsquet tenc un equip de la Supermanager d’ACB només de jugadors nacionals —i en Moss, un homenatge i una reivindicació—, i quina merda d’equip!!!). Jo us deix la meva proposta de llista de convocats per a un mundial i no fer el ridícul (i en Raül Agné de seleccionador —per tenir algú de la Franja— i mai en Reixach): Palop (*, açò vol dir titular), Valdés i Moyà; Puyol (*), Albiol (*), Lopo (*),Capdevila (*), Piqué, Fernando Navarro, Jarque, Oleguer i Bellvís; Pablo Hernández (*), Xavi (*), Cesc (*), Riera (*), Albelda, Vicente, Gavilán, Hèctor Font; Soldado (*), Sergio García (*), Verdú i Victor Casadesús (Tamudo està acabat i Bojan està sobrevalorat, és molt dolent, a més que a tots dols els agrada ser espanyols). I encara podem descartar jugadors com ara Jorquera, David Navarro, Ramis, Biel Medina, Gerard Autet, Belenguer, Bruno Saltor, Damià, Gabri, Sergio Busquets, Coro, Moisés Hurtado, Óscar Serrano, Crusat i Albert Luque. Sí, ens faltarien davanters de primer nivell, però tots sabem de la dificultat de progressar dels davanters de planter.

Bé, tornant al tema, jo també ja m’he cansat de dir «oh, que guais que són els bascos», però en aquest cas ens donen mil voltes (nosaltres tampoc ens hem molestat mai a mostrar-los quin és el nostre país i els permetem que ETA faci una treva a Catalunya —amb estelada de fons, els germans que lluiten i açò— i col·loquin una bomba a Santa Pola; i ningú diu res!) i juguen junts bascos de tots els racons, d’Urzaiz (Tutera, al sud [Tudela]) a Lizarazu (Donibane Lohizune, al nord [Saint-Jean-de-Luz]). Un exemple.

Estaria bé posar les cartes sobre la taula i veure realment on volem posar els límits. La gent no ho vol reconèixer i es camufla en posicions poc clares, però el secessionisme principatí és molt més important en quant a nombres que el valencià (i potser l’annexionisme espanyol tampoc no està tan lluny). I pot acabar fent més mal, però sota la bandera catalana tots som bons i no hi poden haver dolents si defensen Catalunya. I una merda amb patinet!

Antaviana

2008-11-03T01:59:00.003+01:00

.
I cada cosa, un nom. Un món per a un mot.
.

Un ull de la cara

2008-10-28T14:31:00.001+01:00

Luis Buñuel. Un perro andaluz, 1960.

I ara què xiula aquest?

2008-10-20T03:21:00.003+02:00

-----------------------------------------------
El bloc no és mort; de moment, està en càmera lenta, però ja tornarà a agafar el ritme.
-----------------------------------------------

Els àrbitres sempre aixequen controvèrsia en qualsevol esport, però els seus errors són els que donen més línies als diaris, cafès als bars i cigarrets d’indignació a les tabacaleres. Jo sempre m’he mostrat contrari al fet que els àrbitres tinguin televisions i repeticions, ja que perdríem una part molt important —potser la que més— d’esports com ara el futbol i el bàsquet: la subjectivitat i el fet de poder donar la culpa als altres. La part més humana, l’error. Tot i així, corres el risc de sortir-ne perjudicat.

Amb tot, hi ha una cosa molt clara: els equips grans i els locals sempre són els que surten més beneficiats de les decisions arbitrals i els errors són els que tenen més repercussió. Els del Barça sempre han dit que el govern de Madrid i Franco i no sé què més. I probablement tenguin raó quan parlen de fa més de trenta anys (tot tenint en compte que Franco no pintava res a Europa i el Madrid va guanyar sis copes d’Europa, i per qüestió d’ajudes econòmiques, el Barça també construirà al Miniestadi sense el vistiplau dels veïns —fins i tot més pisos dels que havia demanat el club, sembla—, i el Menorca Bàsquet viu de subvencions), el que no s’entén és que encara es neguin a veure que les ajudes són per a tots dos equips (i algun altre, clar, com el València, sempre que no s’enfronten a un altre equip gran).

Una de les coses que no vull creure, però que sempre em fa rodar el cap, és què passa amb els diferents governants de l’Estat, si tenen cap relació directa o semidirecta amb els resultats de la lliga. Quan governava Aznar, el Madrid va rebre més ajudes arbitrals que el Barça (a mi també em va fer vergonya aquell penal famós de Marchena a Raúl) —crec que és un fet—, però amb l’arribada de Zapatero tot va canviar i el Madrid va perdre la final de la copa del rei i no va aturar de perdre fins fa dos anys (esportivament, els zidanes, que ja estan retirats, i els pavones, que són a segona). L’única cosa que no quadra en aquesta conspiració és que el Madrid ha tornat a guanyar, tot i que d’ajudes arbitrals en continua tenint més el Barça.

En la penúltima jornada de la lliga de Capello, per exemple, si el Madrid guanyava i el Barça perdia ja érem campions de lliga: doncs un error arbitral va fer que els culers no perdessin contra l’Espanyol i un altre que el Madrid no guanyés el Saragossa. Quina gràcia si haguéssim perdut contra el Mallorca. Seria interessant saber què hi ha darrere i per què el març del 2004 va marcar un abans i un després per als dos clubs...

Les cases d’apostes i les compres de partits per part dels mateixos equips també sempre han estat un tema que no és gaire clar. A Itàlia la cosa devia ser molt greu perquè es destapés (tot o part no ho sabem) i enviessin el Juventus a la segona divisió. Casualment, però, en Berlusconi no va estar directament relacionat amb tot el merder. Açò de comprar els partits no té res a veure amb rebre primes de tercers equips per guanyar. Un incentiu totalment lícit (el Tenerife, que no s’hi jugava res, va sortir molt motivat, fa anys).

No obstant açò, tots ens neguem a veure evidències que poden ser subjectes d’interpretació, pel simple fet que ho volem creure. Què faríem nosaltres si no poguéssim discutir per un penal, una expulsió, un fora de joc o un gol anul·lat? En un futbol objectiu, El As i El 9 Esportiu serien el mateix diari passat pel Comprendium (el traductor automàtic)? Us imagineu una màquina en lloc de Rafa Guerrero? No heu acabat estimant aquest personatge que te podia rebentar qualsevol partit? El recordeu? L’únic línier del món que ha rodat un anunci (de Renault) i es va retirar del camp plorant en el seu darrer partit. La injustícia i les diferents maneres de veure el joc fan el futbol més divertit, sempre suposant que la injustícia respon a errors humans i no a conspiracions de les altes esferes, de les cases d’apostes o de les compres de partits directament («¿De donde era el árbitro? ¡Ah!, catalán», Schuster dixit).

—Penalty y expulsión.

—¡Rafa, no me jodas! ¡Me cago en mi madre! ¿Y expulsión de quien?

Potser he començat la casa pel terrat, perquè ja xerraré un dia del meu madridisme i les relacions del futbol amb la política en el sentit d’identificació, però aquesta entrada no està feta per rebre comentaris que el Madrid és un equip de feixistes i tot açò. Per cert, dels darrers expresidents del Madrid, Fernando Martín està arruinat (Martinsa), Florentino Pérez calla, Lorenzo Sanz (exmilitant de Fuerza Nueva, com Del Nido) ha estat empresonat per corrupció i Ramón Mendoza va morir fa anys a una illa exòtica mentre una noia li feia un massatge (o cosa així). A veure com acaba en Calderón!

Tornem-hi? I en Pau Riba, clar!

2008-09-27T13:44:00.003+02:00

CANT EGREGORIÀ

qui té ànsia de la infància
que es despulli —amb elegància
però sense aires d'arrogància—
de les capes restrictives
de nefasta petulància
amb què el saber l'ha anat vestint
i que les llevi
primer l'una, després l'altra-
fins restar conill conill (és a dir, nu
petit i xic com un no res
insospitat en l'abundància)

qui té apetit de ser petit
que giri un dit, que descargoli
el cargolet que el fa erudit
i, alçant la tapa de l'olleta
on bull l'embull —nus d'espaguetis—
de les trames i els ordits
que deixi anar la bafarada
d'aus d'antull, afanys i llunes
que hi barbullen com mosquits
deixant-se vèncer pel delit
d'alliberar vols inhibits

qui té ànsia de la infància
que —vestit d'angelical bel·ligerància
i esgrimint l'indicador
de la freqüència i la impedància—
com bus busqui en el submón
car és aquí, sota el vernís
de la més fàtua jactància
on rau el temps de la fanció
(d'on tot s'exfància
s'extravia en laberints d'erudició

fins que, per fi, de nou s'infància)

Pau Riba, Virus laics, 2008. (Ja va ser publicada al cd Transnarcís, 1986, però passada de revolucions, i al llibre Lletrerada, 1998, Proa.)

Segons en Pau Riba (Al·lòlalia, 1999), egrégor és un derivat de GREX (de ramat, i que se'n deriven gregari, agregar, disgregar, etc.) que no surt als diccionaris i significa l'entitat espiritual d'una congregació entesa com un sol individu, o l'ànima el cos de la qual el formen els individus d'una congregació —o societat— determinada. Així, qualsevol societat, sigui del tipus que sigui, forma un egrégor.

En en Sisa és més normal les referències a la infantesa per tornar a l'estat primitiu de la vida (Voldria fer una cançó, Marrec a la pastisseria, Com un nen petit, Un noi del barri, El fill del mestre, etc.). La llibertat de la ment, la innocència,la felicitat i tot açò. I en aquest cas, s'hi ha posat en Pau Riba, que no és tan freqüent. Deu ser part de la hiparxiologia den Francesc Pujols? Ja ho investigaré.

Estimem el Senyor com ell ens estima a nosaltres

2008-09-26T03:03:00.004+02:00

.

Isaïes 3,16-3,26

Contra les dones de Jerusalem

16 Diu el Senyor:

«Les dames de Sió són altives,

caminen molt tibades,

miren amb ulls seductors,

passegen a passos menuts

fent dringar les anelles

dels turmells.»

17 Per això el Senyor

les omplirà de tinya

i les farà anar amb el cap pelat.

18 Aquell dia, el Senyor arrencarà a les dones totes les seves gales: anelles dels turmells, collarets de solets i llunetes, 19 arracades, braçalets i vels, 20 turbants, cadenetes, mocadors de pit, talismans i amulets, 21 anells, anelles del nas, 22 vestits de festa, capes i xals, bossetes de mà, 23 robes de gasa i de lli, mocadors de cap i de coll.

24 Llavors, en lloc de perfum

hi haurà tuf de podrit;

en lloc de cinyells, sogues;

en lloc de trenes i rínxols,

el cap rapat;

en lloc de vestits fastuosos,

faldars de sac;

en lloc de bellesa, marca de foc.

25 Els teus homes, Jerusalem,

moriran a la guerra;

els teus millors soldats

cauran en el combat.

26 A les teves portes

se sentiran planys i sanglots;

seuràs a terra

com una dona que no té ningú.

Bíblia Catalana Interconfessional
Bíblia en català. Edició interconfessional
Edició bàsica.
1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides

La migdiada nacional. I en Pau Riba, clar!

2008-09-11T01:36:00.008+02:00

M'han dit que diu en Pau Riba que avui [11 de setembre] celebram la migdiada. Al principi, vaig pensar, una altra cosa de les seves. després vaig entendre que és perfecte:

1. Quatre surten al carrer a demostrar consciència nacional i una milionada es queda a casa fent la migdiada. És així.

2. La diada és un dia en l'any i la migdiada es pot fer cada dia que vulguis. Cada dia es pot segar cadenes i fer tremolar l'enemic. Només cal voler-ho. Com diu en Sisa: «Quan es fa la revolució? Cada dia n’és el millor.»

3. La migdiada és la diada de mitja nació; és una mitja diada. Jo sempre he criticat el PSM per uns adhesius que hi posava que el 17 de gener és la diada nacional del poble de Menorca. El cas és el mateix, però, en canvi, «17 de gener, migdiada nacional, del poble de Menorca», és una altra cosa, no?

Per cert, si la diada nacional hagués de ser un sol dia, podria ser Sant Joan o el 25 d'abril, l'inici de la derrota, fa 301 anys. El 1714, Xàtiva ja estava cremada i més cosa. L'Onze mai podrà ser una diada nacional, com tampoc el 17 de gener; igual que la selecció autonòmica (que no nacional) i la televisió (tan autonòmica és tv3 com Canal 9), res de tot açò és nacional.

Lligant ribades i migdiades, avui surt oficialment el darrer disc den Pau Riba (jo ja el tenc) i el presentaran a Vic al festival de Música Viva. El cd, Virus laics, és una mescla de la majoria d'estils que ha tocat en Pau Riba. És boníssim i només es pot criticar, igual que el darrer den Sisa, Ni cap ni peus, que és massa dispers, és a dir, que hi ha música recitada, raps, música popular i rock. Sent crítics podem dir que cada cançó és boníssima però que en conjunt falla. Només cal dir que l'ha gravat amb tres grups diferents... En Sisa, que el va gravar amb en Joan Miquel Oliver, li passa el mateix, però cada vegada que l'escolt m'agrada més. El den Pau Riba, encara l'estic descobrint (amb una mitjana de dues vegades per dia des de fa tres setmanes, encara hi estic descobrint els detalls), però de moment és boníssim.

Un enllaç que no sé d'on és. Si ens el diu el cd, serà bo:

I finalment el vídeo de presentació dels Virus laics. Amb l'estona que fa que esper que es carregui, esper que no sigui el mateix...

A la nit ja fa fresca (interludi)

2008-09-09T02:49:00.009+02:00

.

S'acosta Nadal, eh!

I d'aquí res, Sant Joan una altra volta.

Cada vegada dóna més voltes que cops.

.

Els qualques amics de la A a la L (Enllaços 2.1.)

2008-09-03T11:18:00.003+02:00

Ep! Ja he tornat de Menorca i torn a tenir connexió a internet. El bloc torna a la vida. Ha estat estrany, perquè de fet, durant tot l’estiu, tots els blocs han estat ben morts. A veure què passa el setembre. Jo he tornat sense cap idea per al bloc, però aprofitaré les que tenia abans de partir. I quan s’acabin, n’hauré de pensar de noves (llei de vida).

D’aquí a quinze dies farà un any que el bloc existeix. Va ser una tarda a la biblioteca de Mundet. Tenia molta feina i poques ganes de fer-ne. Una de les primeres entrades que vaig fer va ser comentar els blocs que tenc enllaçats, amb no més de tres línies. Ara, la família d’amics ha crescut (només hem perdut el den Tóbal, crec, que el va fer desaparèixer) i la idea d’ara era fer el mateix que fa onze mesos. He dubtat fins al darrer moment si fer-ho en una o dues tongades. Al final m’he decidit per dues, que n’hi ha molts. Us els recoman tots, tot i que n’hi ha que visit més i menys (és normal), però poc temps que tenc i blocs que hi ha, podria passar mitja vida llegint i comentant blocs. Tornem-hi per l’ordre en què apareixen, que no és alfabètic perquè no reconeix accents —eh, Àlex i Òscar!—. Au idò!

Atka Kevlarsjäl: Aquest és un pseudònim en hinuït. El seu bloc, Lullaby in black & white, és tipus aquest, un plat combinat, hi cap tot el que no cap en cap dels altres blocs ordenats que té (Fonent el gel és el més guai, tot i que potser mori, però la versió en anglès continuarà).

Carlos: Pensament Racional-Emocional és un bloc, també bastant divers, que sol conduir a la reflexió, normalment a partir de bons textos d’altres autors. També es nodreix del Youtube (que faríem sense això!).

Dan: Actualitza poc les Bandarrades, però quan ho fa ho sol fer amb unes vinyetes ecologistes molt divertides que no sé d’on surten.

Escriure, llegir i regar el jardí: És un bloc d’autor indeterminat que volta pel món, normalment entre Catalunya i Galícia. Per açò el bloc està tant en català com en gallec.

Fotos de la capçalera: tot i que les hem de canviar, són tretes d’aquí (totes les que he tingut). També és de l’Atka. Per cert, ja toca canvi...

Gemma: El Diari d’un cap verd és una novetat de bloc. A veure com va (dos dies, quatre entrades; comença amb força).

Irene i Nàdia: És un bloc temporal per contar les aventures de les dues nenes que se n’han anat a fer un mes a Dublín a l’aventura. Ara ja han tornat, però encara no sabem quin futur li espera al bloc.

Jesús: Aquest és l’únic senyor que no sé qui és.

Joan Melià: Actualitza poc, però més que un bloc és un web. Si feu recerca, hi podeu trobar coses ben diverses.

Jordi: Notes de lletres és el millor bloc sobre literatura que conec. Seriós, rigorós i tot açò. Si us agrada la literatura, llegiu el Notaire!

Josep: El bloc den Josep no és gaire seriós, s’hi pot riure molt amb aquest bloc, és un festival de l’humor, normalment absurd, és bo per evitar l’avorriment. Tot i que darrerament ja no fa tantes entrades com abans, encara és un gran productor.

Labatzuca: És el myspace del grup den Xavi. Paraules i música. Darrerament reciten Bartra, però en principi és poesia recitada den Xavi Grimau. Escolteu-ho un poc un dia que tingueu temps.

Laia: Karkinyoli és el bloc en què es poden fer lectures diverses, sempre des de la perspectiva de la triple revolta: dona, de classe treballadora i poble oprimit.

Deixem-ho aquí per avui. D’aquí a uns dies, de la M a la Ò (passant per la X).

Els futbolistes més odiables

2008-08-18T20:25:00.004+02:00

En la meva llista negra de futbolistes i exfutbolistes més odiats n’hi ha entrat un de nou: Sergio, que es col·loca en la tercera posició. Una bona entrada en la llista. Un poc més i prest serà el número 1. La llista no segueix un criteri fix ni racional, l’odi no es tria. A veure com està la meva llista:

En el número 5 d’aquesta llista hi ha el senyor Francisco Narváez Manchón, des de sempre més conegut com a Kiko. Si ja era un tipus molt odiable quan jugava a futbol —amb el Cadis, l’Atlético i l’Extremadura (amb qui va baixar a segona B)—, ara que té «de todo menos caspa» encara ho és més. Tot i així, crec que tampoc té gaires llumetes al cap.

En el número 4 hi ha el senyor Raúl Tamudo. Aquest és una persona normal de Santa Coloma que es nega a jugar amb la selecció catalana, misteriosament sempre té una lesió. També s’ha de dir que va baixar un lloc en la llista el dia que va repassar el Barça al Camp Nou. Hi ha gent que li atribueix a ell la lliga del Madrid del 2007.

En el 3 hi ha entrat directament Sergio González, del Dépor i exjugador de l’Espanyol. A una revista o un diari del Dépor de dia 10 d’agost de 2008 va fer aquestes declaracions: «El catalán es un dialecto. No es un idioma, como el gallego. Es como el asturiano. Eso no son idiomas. Yo creo que son dialectos, no los considero idiomas.» Aquest senyor és un crack. I no es nega a jugar amb la selecció catalana. O no s’entera de res o és un poc cabró. Quina tela i quins ous!

En el número 2 hi ha en Xavi Hernández, del Barça. Té una cara d’imbècil que no se l’aguanta, està sobrevalorat, se li han pujat els fums al cap i les sospites sobre el seu espanyolisme es van confirmar a Madrid amb aquell «viva españa» (sense aquesta confirmació seria el tercer). Però com és del Barça té tota la impunitat del món per ser el que vulgui i dir-ho i tot açò. Fos de l’Espanyol ja l’haurien insultat tots els catalanistes, però no, que és del Barça, té una cuirassa protectora que li permet fer el que li doni la gana. (Per cert, quants barcelonistes van celebrar al país la victòria de la selecció espanyola en l’eurocopa? Segurament més que madridistes, però el problema dels catalanistes som els madridistes, no els milers d’espanyolistes del Barça, aquests no compten ni molesten. Au, va...)

En el número 1, l’única persona de la llista que insultaria si me trobés pel carrer, hi ha un tal Luis Enrique Martínez García. Ara és un entrenadorot de la segona divisió B, però fa uns anys va fer el quart gol del 5-0 al Barça de l’any 1995 (el 5-0 del Madrid, no el del Racing, que també va ser bastant patètic) i dos anys després no va voler renovar (tot i que en Capello el volia). Per imbècil va canviar tres copes d’Europa i dues intercontinentals per alguna copa del rei. Se li diu ser ase i no saber anar pel món.

Tot i aquest top-5, no penseu que no hi ha més jugadors odiables, futbolistes com Salva Ballesta, David Güiza, Fernando Gómez Colomer, aquell italià feixista que no record el nom, Javi Navarro, Diego Tristán, Leo Franco i Albert Luque també hi són en la llista. No penseu que no hi ha madridistes, també hi ha en Butragueño, en Santi Cañizares, en Martín Vázquez, en Sandro, en Tote, n’Aganzo i en Ze Roberto.

El somni de la TV pública: un malson

2008-08-12T19:56:00.002+02:00

Açò del Facebook és una cosa bastant inútil, però a vegades també serveix per (re)trobar gent amb qui fa anys que no parles ni en saps gaires coses i així pots conèixer de primera mà coses que no saps ni què estaven passant ni res. De fet, darrerament estic molt desconnectat del que passa a Menorca i amb tot açò, fa poc em va sobtar tot el que m’han explicat sobre IB3. Vaig fer uns correus de «uep!, com estem?», i açò és el que em van dir. Bé, més que sobtar crec que la paraula és més indignar o emprenyar. Perquè els treballadors sempre són els que la paguen, ja siguin de les drassanes, de la Seat, de Radio 4 i, ara prest, d’IB3.

Sí, ja ha arribat l’hora de retallar el personal d’IB3 —o tornava econòmicament viable o es feia un canvi en la dinàmica, o era previsible— i, evidentment, no s'ha fet ni l’una ni l’altra i els més perjudicats seran els treballadors perifèrics: els de Menorca i els d’Eivissa (com sempre; també previsible). El senyor Antoni Martorell, director general, diu que s’ha de reduir el pressupost d’IB3, perquè el deute que té ja és inassumible, que és de 218 milions d’euros. El problema és que no comença retallant les quantitats que paga cada any al RCD Mallorca i el Menorca Bàsquet, entre d’altres equips; sinó la mateixa plantilla d’IB3. Retallaran part dels que cobren directament d’IB3, és a dir, caps, administratius i editors; perquè el canal mallorquí ho té pràcticament tot externalitzat a empreses privades. En plantilla pròpia d’IB3 només hi ha els directius i els caps. La resta, depenen de productores. Fins i tot els informatius, que és gravíssim, perquè són la columna d’una cadena, i a més pública! Una gran manera de fer tele pública.

Però el que és més fort de tot és que dissabte passat, en ple mes d’agost, van treure al BOIB un nou concurs per externalitzar una altra volta els informatius, amb un contracte de quatre anys. No sé si ho sabíeu, però, tal com deia, el model de televisió que va crear en Matas és que tot estigués externalitzat. Açò vol dir que una empresa privada tornarà a ser l’encarregada de fer els telenotícies d’IB3. També significa que els que tant havien criticat el model quan no governaven ara el continuen des del govern balear. Havien dit com a promesa electoral que internalitzarien els treballadors i que refundarien IB3. Tornen a treure contracte per externalitzar els informatius. Per tant, contradiuen una promesa electoral en ple mes d’agost i donen només vint dies per presentar ofertes. Ja no te’n pots fiar de ningú, i menys d’un govern que no té un cèntim per la crisi.

El contracte d’ara retalla un 10% el pressupost que tenia fins ara la cadena. I, a més, tal com m'explicaven, en el plec de les clàusules especifica que a Menorca només s’ha de fer una desconnexió diària de 15 minuts aproximadament (ara n’hi ha dues). Per altra banda, de la ràdio no s’especifiquen per enlloc les desconnexions que s’han de continuar fent.

Es veu que els periodistes estan que treuen foc pels queixals. A Palma ja hi ha hagut reunió entre el comitè d’empresa i l’SBT, l’empresa que té ara els informatius i que és propietat den Sinto Farrús (Canal 4, un amiguet). Amb el nou contracte, si guanyessin (que sembla que té totes les opcions de guanyar), hauran d’assumir també el personal de Menorca i Eivissa, a més també dels tècnics, que ara són d’una altra empresa. En fi, que si ara sumats tots són 400 treballadors, amb la retallada de pressupost se n’hauran de fer fora 160. És a dir, el 45%. I a Menorca i Eivissa, segurament, seran els que més ho patiran, perquè es passarà a un model encara més centralitzat tot des de Mallorca, sense programació pròpia ni informatius de cadascuna de les illes. I així, com sempre, els treballadors són els primers perjudicats de les (males) decisions polítiques.

Per cert, ara sembla que per TDT ja es pot veure Canal 9 des del Principat. Ara veurem fins a quin punt és real la reciprocitat. En fi, per ara qui ho tenen millor són els menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, que poden veure els quatre canals i mig autonòmics (no ens enganem, cap és nacional) en català fets des de Barcelona (Tv3 i 33), València (Canal 9 —el mig català— i Punt2) i Palma (IB3). A veure si per tot és igual i s'hi afegeixen els 3/24 i altres canalots de TDT, el fet és poder triar.

Que en són d'estranys, els murcians!

2008-08-04T20:09:00.006+02:00

He descobert un web molt interessant, www.llenguamaere.com. És un lloc que defensa que la llengua murciana és una llengua —no un dialecte del castellà amb influència catalana—. La diferència amb molts webs d’aquest tipus, com ara els que defensen la llengua càntabra http://usuarios.lycos.es/aicionpolcantabru/, és que aquest està molt aconseguit, és a dir, que té un pressupost que deu ser impressionant i fa que tot sigui creïble. Fins i tot citen en Ramon Muntaner, que «escribió en su Crónica (1330) que “en cibtat de Murç y seu regne parlaban del plus bell catalanesch del mon”», i també regalen música, tant tradicional com uns punquis o així que es diuen Er Tabardillo. Descarregueu-vos-ho, que és gratis!!!

El lloc està muntat per una associació que es diu L’Ajuntera: «L’Ajuntaera pritende ricuperar er llenguaje murciano, esturriallo po tos los cornijales y po tos los medios dimponibles, y’escarcullar to lo remaniente ar mesmo y surtirllo a cualsiquier presona que lo precise y’esté interesao en’ello. Y to ello con la enza e concenciar a nuestro poeblo e que su plática no es argo qu’esté po ebajo e lo que se pué considerar “platicar bien”, que lo qu’aquí se charra no es argo qu’esté peor platicao que lo que se charra en’otros roales e la Pinínsula, qu’es sencillamente destinto.» Aquesta associació es va fundar el 1989 i, a diferència dels aragonesos, no mencionen —crec— Espanya per cap banda (si de cas empren l’eufemisme Pinínsula).

Una de les contradiccions que s’hi troben és que escriuen coses en castellà i coses en murcià, com si acceptessin aquesta diglòssia o dialectalització. Així, però, accepten el català com a llengua unitària, tot i que a vegades alternen entre catalán, valenciano i catalán-valenciano. Així, cit un fragment en què reconeixen la unitat de la nostra llengua i es reafirmen que la seva també ha de ser tractada igual:

En teoría la diferencia entre lengua y dialecto es sencilla: el dialecto es una forma local que procede de una lengua matriz con suficientes peculiaridades para poder ser identificado por parte de hablantes de otros dialectos, que provienen del mismo tronco y que tienen particularidades diferentes. Por ejemplo son dialectos del catalán, el valenciano, mallorquín, ampurdanés, perpiñanés.

Parece ser que la gran polémica del murciano estriba solamente en determinar cuál es su verdadero marchamo: ¿Lengua? ¿Dialecto? ¿Habla? Este afán de querer instalar la peculiar forma de hablar de los murcianos dentro de una categoría convencional, ha retrasado la investigación y por tanto ha favorecido la pérdida de vocabulario, de desarrollo literario, de fomento antropolingüístico que nos llevara a conocer mejor, hechos y matices de tipo intercultural.

Para nosotros el murciano es una lengua. Una lengua minoritaria. Porque no hay lenguas cultas o vulgares. Es el hablante que las utiliza el que muestra si es culto o es vulgar.

En esta valoración tomamos como aliada a la lingüista ucraniana Karina Maistrenko, colaboradora de nuestro libro Diccionario Popular de nuestra Tierra y que, después de haberlo estudiado minuciosamente, fue concluyente y tajante en su postura diciendo: «El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua contiene unos cuatrocientos vocablos de origen murciano, lo que conforma que dicha lengua existe, a pesar de que todavía no haya un reconocimiento formal de ella».

Sembla que podem entendre, però, que el murcià és una llengua minoritària però no minoritzada, és a dir, que el que ells parlen és murcià i no castellà, però es refereixen al que parla tothom, no al que parlen quatre vells com en els casos de les llengües minoritzades. Tot i així, la globalització, TV-1 i tot això, s’estan perdent els trets i, consegüentment, la llengua que «se ha ido reduciendo progresivamente su uso, tendiendo hacia un castellano normativo». Així també, la denúncia és la diglòssia, ja que parlen murcià i escriuen castellà. Tot i així, ells també cauen en el mateix parany.

Segons ells, el murcià, que no panocho —és un dialecte («Es el dialecto o variante del murciano originario de las comarcas de la Vega Media, la Huerta de Murcia y la Vega Baja (panocho-seseante). A pesar de que se desconoce el origen de este término, tradicionalmente se ha dicho que nació en la ciudad de Murcia en el siglo XIX como una forma de desprestigiar, parodiar y vulgarizar el habla de las gentes de los pueblos del Segura.»)—, s’estén de la part oriental d’Almeria, passant pel sud d’Albacete fins a les zones castellanoparlants del sud del País Valencià —el Baix Segura (diuen que Oriola és Origüela), el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó—. Tot i això, reconeixen el català (en aquest cas valencià) del Carxe.

Així, el que és interessant d’aquest web —a part de concursos literaris en murcià i molta informació d’activitats relacionades, encara que segurament d’autoconsum— és que ofereix uns apartats molt complets sobre les característiques de la llengua, com ara lèxiques, morfosintàctiques i el sistema vocàlic. Si les dades són certes i no es basen el murcià que es parlava en el segle XVIII o que s’escrivia en l’època medieval, poden ser bastant útils i per tenir en compte. Són ben rares totes aquestes coses, però millor que els murcians es dediquin a aquestes coses que a votar el PP, com malauradament fa la immensa majoria.

Finalment, açò m’ha fet plantejar molts problemes poc previstos per la dificultat, poca probabilitat i llunyania de la possible trama: Què hem de fer quan siguem independents? Català única llengua oficial o també hauríem de reconèixer amb caràcter plenament oficial l’occità —Vall d’Aran i la Fenolleda—, el castellà —les comarques interiors del País Valencià (xurro)— i si aquests tenen raó el murcià? Potser encarà és tot massa llunyà, però la manera i la concepció de l’estat que volem crear la hauríem de tenir prou clara. Tot i que potser és ser massa agosarat tenint en compte que encara no tenim clars ni els límits del país.

Per què dir-li crisi si parlem d'economia?

2008-07-20T03:24:00.002+02:00

Excepte en Canimas, que continua dient que el que hi ha és molt de morro, tothom està d’acord que hi ha crisi, fins i tot en Rodríguez i en Solbes, que són els principals responsables de la situació actual. Jo no sé si ho compartesc del tot ni sé què pensar, però hi ha coses que no em quadren, no ho veig clar i hi veig contradiccions.

Per començar, no té molt a veure, però fins ara ens deien que havíem d’estalviar energia, que es contamina molt i no és bo, que hem d’utilitzar el transport públic, que la benzina omple de porqueria l’atmosfera Açò no obstant, ara resulta que, com que no consumim, Repsol i Campsa tenen suposats problemes econòmics i ara és igual la contaminació. Quin és el criteri? Tal vegada és que deien que no contaminéssim perquè sabien que ho continuaríem fent. Així ens han enganat tot aquest temps, des del govern mateix, que ara està preocupat perquè la gent no consumeix benzina, i açò que ens proposaven i ens venien l’ecologisme. Queda molt bonic dir-ho, molt progre, però l’ecologisme, si passa per reduir el consum, no interessa al sistema.

Després, també ha estat divertit això dels pisos. Semblava que es volia actuar per aturar que els preus continuessin pujant, però ara que ja s’ha aconseguit, és una catàstrofe nacional, només cal mirar les notícies per Antena 3. De fet, els preus no han baixat, però no sé quantes immobiliàries i constructores han tancat. Què volem? Perquè els constructors estiguin contents hem de continuar comprant pisos i l’habitatge ha de pujar encara més de preu. Un dia havia de parar, si els sous no pujaven al mateix percentatge que el metre quadrat...

També hauria de parlar de les hipoteques, però no sé què dir. Ho deix en l’aire per si algú vol comentar res.

Finalment, si fa més de deu anys que els preus del sòl augmenten desmesuradament, si des que ens van imposar l’euro (sí, imposar, tot i que si ens ho haguessin demanat hauríem estat prou babaus com per acceptar-ho, com la constitució europea) tots els preus han crescut de manera clara, per què no s’ha parlat de crisi fins ara? No fa anys que estem igual? Quan ha pujat més la cervesa, durant el 2002 —el primer any de l’euro— o durant el 2008? I la benzina? I el metre quadrat d’habitatge? Idò...

Potser els mitjans de comunicació fan creure el que volen i ara toca dir-li «crisi» (i amb això crear el pànic col·lectiu) i «abans pujada de preus». Fa deu anys que el problema econòmic afecta les classes baixes i mitjanes, però, de crisi, només se’n parla quan ha arribat a les altes esferes. La situació no és pitjor, però ara li diuen així i tothom s’acollona: «És que ho diuen per la tele!» (Deix una entrada pendent al bloc sobre els mitjans de comunicació i el poder de modificar pensaments i conductes.)

Tot i que açò és un peix que es mossega la cua —si consumim menys, ells pugen els preus per equilibrar, nosaltres consumim menys, ells tanquen les empreses, els treballadors al carrer i deixen de consumir—, estic segur que ho tenen tot controladíssim. Era tan previsible que aquesta situació insostenible tenia límit que uns governants mínimament eficients ja haurien de tenir-ho tot preparat per solucionar l’assumpte. Fins i tot és possible que aquesta sensació de situació límit l’hagin provocat i tot. Potser serveix d’alguna cosa tot açò. Sigui com sigui no crec que la cosa sigui com per aconseguir cap canvi en el sistema, ans al contrari, per refermar-lo. Açò sempre passa en economia. I que li diguin com vulguin, és la mateixa merda de sempre, no fa ni falta que li posin nom, ni que ens ho diguin per la televisió.

En David Hasselhoff també sap cantar i ballar

2008-07-12T12:16:00.003+02:00

Darrerament per City TV, que ara li diuen Canal 8 (TeleGodó, també li podrien dir), tornen a fer Los vigilantes de la playa i podem veure na Pamela Anderson de jove passejant amb biquini per la platja. El seu cap, però, en Mitch Bucanan, també és una persona espectacular. Bé, no en Mitch, que és un gran vigilant (el millor), sinó en David Hasselhoff (ho deuen saber dir els espanyols que no saben dir Josep Lluís?), que a més de tenir problemes d'alcoholisme i de fer Los vigilandes de la playa, Los vigilantes de la noche i El coche fantástico, és un music com una casa. Aquí el teniu en un videoclip de Hooked on a feeling i es posa molt en el paper. No us ho perdeu, balla molt bé. En David és un artista en tota regla!

El vídeo me'l va recomanar n'Esteve el 20 de maig de 2006 i l'altre dia, remenant correus elecrònics antics, el vaig trobar i continua sent igual de bo que el primer dia. Per fer-vos una idea del videoclip, us puc dir que n'Esteve és l'amic den Pere que me va recomanar la Droja en el colacao i el senyor ahí-está-la-puerta-de-alcalá. No us penseu que no sap fer recomanacions normals, però aquestes són prou divertides. Ah, i ja m'està bé, açò, a jo. Ja m'està prou bé. Idò no me queixaré, perquè si ja m'està prou bé no me queixaré.

L’onada de calor, ai no, d’espanyolisme

2008-07-07T12:05:00.002+02:00

Algú dubtava que hi hagués tants espanyolistes a Catalunya, tenint en compte els vots de Ciudadanos, PP i els dels sectors més rancis del PSC? El que ha sorprès és que s’atrevissin a sortir al carrer per celebrar la victòria d’Espanya en l’Eurocopa. Ens han perdut la por o el respecte?

Es podria fer un recompte de quantes banderes espanyoles incloïen un animal: trobaríem que la bona part de les banderes espanyoles tenia un brau i una part més reduïda, un aguilot. Després ens diuen que la selecció espanyola no és política, però, evidentment, la catalana, sí. I una merda en patinet!

Si de banderes va la cosa, quines banderes hi havia en la celebració dels jugadors a part de les espanyoles? En Sergio Ramos duia una bandera andalusa i en Villa i en Cazorla, una d’Astúries. Jo he debatut durant hores si Andalusia és una nació o una regió (realment és dubtós) i Astúries és la nació de la península Ibèrica més desconeguda. És a dir, hi havia banderes de zones amb una diferència cultural amb Madrid prou diferenciada, però que no fan cap por a la unidad de la patria.

Un dels motius, però, perquè no hi hagués banderes catalanes (a part que nosaltres no hem guanyat res) és el mateix perquè ningú es va atrevir a parlar en català (almanco hi havia cinc catalanoparlants de naixement, més els d’adopció): tenim clar que Catalunya i Espanya no són compatibles i a un lloc no es parla de l’altre ni com a l'altre. El problema és que ells no ho tenen tan clar i ens passen per sobre.

Un olé pen Xavi Hernández, que li va sortir de l’ànima un «¡Viva España!» Si aquest tipus jugués amb l’Espanyol ja hauria estat apedregat, però com és del Barça no s’ha dit gairebé res, s’ha dissimulat i aquí no ha passat res, diuen que s’ha intentat adaptar a la situació. I una altra merda! Si tots odiem en Tamudo per ser tan espanyol de Santa Coloma, hem de fer el mateix amb en Xavi per ser tan espanyol de Terrassa. Pensava que la qüestió nacional estava per damunt dels equips, però no, no es pot comparar en Xavi amb en Tamudo, no?

El cap de la policia local de Barcelona va rebre una pilotada dels Mossos mentre celebrava el triomf d’Espanya a la plaça Espanya en l’Eurocopa. Pobre home!, li han hagut d’extirpar la melsa. És genial: quan algú rep dels antiavalots només s’ho mereix si és hippy; quan la manifestació no és d’esquerres ni catalanista, ningú entén l’actuació excessiva de la policia. Ningú mira amb el mateix prisma uns fets semblants, però bé, la conclusió és hippys, dolents; espanyols, bons, i policia, humana (tots podem tenir un error). Potser ho saben, que la policia abusa sempre, però tal vegada ja els està prou bé que es carregui desmesuradament en les manifestacions.

I dues coses més per acabar: si hagués guanyat Turquia contra Alemanya trobeu que la colònia immensa de turcs hauria sortit a celebrar-ho d’aquesta manera?; i sabeu quines són les úniques paraules en català que du o ha dut una equipació de selecció espanyola? Comunitat Valenciana, de la secció de bàsquet.

Punt informatiu

2008-07-07T11:49:00.002+02:00

A partir d’ara s’ha acabat el tren i s’ha acabat Girona cada setmana. Sembla una ciutat maca, però no hi ha gairebé res per anar a fer cerveses en diumenge després de les tres. No hi ha ni un Sí ni un Tobico ni res semblant, és a dir, res obert.

Però bé, no criticaré Girona perquè no tingui festa, ho hauré de fer perquè és molt lluny de Barcelona (he calculat que aquest hivern he fet una mitjana de més de 300 km a la setmana en tren entre la feina i el postgrau). Com si jo sigui un gran estratega, però, a partir de dimecres faig feina a Barcelona. A més a més, ara faré més dies de feina: 36 hores de dimecres a diumenge, de moment. I fins a la segona quinzena d’agost, que ara sí que puc dir que me n’aniré a Menorca que faré vacances (si record què són i què es fa quan s'està de vacances). Després, el setembre continuaré amb aquests dies i a partir de l’octubre, que començaré un màster, de Lèxic i comunicació, faré feina de dissabte a dilluns i alternaré una setmana dimecres i a la següent divendres (el cap volia que fes els divendres, però jo volia fer els dimecres, així que li vaig proposar un ni-tu-ni-jo).

Així idò, a partir d’ara si me voleu trobar seré a Barcelona, disponible a partir de les dotze del vespre entre setmana i a la una (o les dotze) el cap de setmana.

10 motius per diumenge anar amb Alemanya

2008-06-28T00:30:00.000+02:00

És més fàcil aprendre català a Alemanya que a Espanya.
Amb España no juga en Raúl González Blanco, l’únic argument possible per anar amb Espanya.
Alemanya és ple de romanistes com ara en Walther von Wartburg, en Gerhard Rohlfs i en Wilhelm Meyer-Lübke. Espanya, en canvi, és ple d’espanyolistes.
Els alemanys no alimenten cap família reial.
Dos madridistes per Espanya i un per Alemanya: la diferència, tant per tant... Si això no convenç, en Metzelder és més alt i més vell.
S’han sabut sobreposar prou dignament de perdre dues guerres mundials (per sort). A Espanya es va perdre una guerra civil i encara s’arrosseguen les conseqüències.
En Manolo Lama, si no va amb el Madrid, no té gràcia.
Per la poca dignitat que ens queda com a poble no es pot estar animant la selecció imposada per l’opressor.
És més barat comprar un pis a Alemanya que a Espanya.
La Franciskaner és molt més bona que la Cruzcampo.

Avui, uns altres

2008-06-17T16:12:00.003+02:00

Prest acabaré les pràctiques i tornaré un poc a la «normalitat» i esper que el bloc també. Mentre, tornaré a deixar que els altres facin el bloc, un poc. Avui li toca el torn de n'Ausiàs Marc, en Camilo Sesto i en Pedrito Fernández.

N'Ausiàs March ha preparat el poema «Lo jorn ha por de perdre sa claror». En Camilo Sesto fa una versió de «Som», den Raimon (sí, en valencià, xiquets, com la llengua de la seua mare, i apta per als més catalanistes). Finalment, en Pedrito Fernández fa «La de la mochila azul», la meva ranxera preferida (i amb molt diferència).

Au, ja direu que us agrada més i a veure si la setmana que ve pens qualque cosa per posar que sigui encara més interessant, però ara mateix tenc la ment totalment absorbida. I clos el març vindrà l'abril, que diuen.

LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d’altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.

(Edició de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, pàg. 64, versos 1269-1288.)

(Per cert, si teniu res pensat que us faci ganes que posi aquí i no dugui gaire feina, o si algú que no té bloc i sí que té coses a dir i a més vol fer veure que en té, només ho heu de dir. Estic obert a propostes.)

Avui, en Verdaguer

2008-06-11T18:20:00.002+02:00

El bloc ha estat molts dies aturat i no m'agrada veure'l sempre igual, però la nova vida momentània m'absorbeix la imaginació (si teniu idees només ho heu de dir), això d'aixecar-me tant dematí en deixa inútil tot el dia.

Per reprendre un poc falsament l'activitat bloquística aquesta setmana parla en Verdaguer. Ahir (dimarts 10) va fer l06 anys que es va morir en Verdaguer, a la vila Joana de Vallvidrera de cara a Montserrat. Així, un homenatge al Verdaguer més popular: una de les Rondalles. En les seves excursions pels Pirineus va arreplegar un munt de material popular i està publicat a Rondalles i Folklore (diria que les dues són pòstumes).

Ratafia

Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d’esbadiar lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, de mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vegem de què li ve aquest nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masaire alguna cosa per fer passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren— Com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-li nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: «Rata fiat (queda firmat).»

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i ell és conegut en totes bandes.

2008-05-31T11:37:00.001+02:00

On són les ales?

2008-05-29T16:34:00.002+02:00

«Vola, vola, àngel meu

vola mentre tinguis ales

que en la vida és poc freqüent

conservar-les.

»Vola, vola àngel meu

mou les ales dins el cel blau

que quan un creix un xic més

solen caure.» Pau Riba.

Tots tenim cinc anys. Terrabastall?

D'uns exàmens i una bufanda

2008-05-25T13:18:00.006+02:00

Aquest dimarts tenc dos exàmens; en principi en tenc un de bastant complicat i un que ho és molt. Aquests exàmens, però, no suposen cap problema, perquè ja sé a quina hora són, què hi entra i sé què és tot el que hauria de saber.

En canvi, dimarts passat tenia classe a la una de Metodologia de la Investigació Lingüística, com sempre, i vaig arribar ben content a classe a la una i mitja (dos quarts de dues, es diu, també). Tot i que el vespre abans vaig anar a veure l'Anti-karaoke, me vaig despertar prest, però me vaig enredar més del compte. La sorpresa que me vaig trobar és que estava tothom (bé, eren tres) escrivint molt concentrats. Me va estranyar un poc, però vaig anar a la meva cadira per a esquerrans com si res, fins que el professor em va explicar que estaven fent un examen. Jo vaig pensar que devia ser un examen sorpresa, coses de Bolonya, però no. Resulta que tothom excepte jo sabia que el darrer dia de classe teníem un examen que podia comptar com a nota final i tot.

Vaig seure, vaig mirar l'examen i vaig començar a improvisar. Hi havia coses que sabia de què anaven, unes altres que me sonaven i d'altres que ni açò. Tot i açò, no podia perdre temps, tenia només una hora --mitja hora menys que la resta-- per omplir un examen. Per sort no havia de ser gaire llarg i tenc l'esperança que el professor serà benvolent, i més tenint en compte que sap que no en tenia ni idea del dia de l'examen.

Per altra banda, la bufanda continua creixent. Jo ara la veig bastant llarga i estic pensant a començar-la a tancar, però no ho faré sense consultar les fonts més fiables que tenc (eh Irene!). Ara mateix me la puc posar i enrevoltar i tot perfectament (bé, anant un poc alerta amb l'agulla, que no m'entri dins un ull). Un dels problemes que tindré és com he de calcular-ho per fer que les bandes de colorets siguin ben iguals (una altra consulta per a les meves fonts).

D'aquesta foto ja fa molt.

D'aquesta no fa tant (la bufanda en si en el tren, on si no?).

Aquesta està acabada de fer.

«Ahí está»

2008-05-19T19:53:00.003+02:00

«Jo cant perquè el que canta el seu mal espanta.»

Ja fa una setmana que vaig posar la darrera entrada, i més temps ja seria molt. Així, com avui no tenc ganes de fer res interessant, pos un vídeo del youtube que m'ha recomanat n'Esteve (no ye luengo, o bideo, e beyereis que bi charra un siñor d'una canzión d'antismás en una moto, eh que sí?), el que em va recomanar el vídeo de la droja en el colacao, i demà o demà passat ja faré una alguna altra cosa. A més, darrerament, pos vídeos del youtube com a complement, però fa molt que no són el centre de l'entrada (jo tot sol m'estic intentant justificar, eh!); per tant, avui me puc permetre aquest vídeo encantador de 19 segons. Ahí está:

Per cert, a mi també m'encanta cantar quan vaig en moto, però després que me van dir que m'havien sentit un matí pel passeig Maragall ja me control un poc més. I ara, amb aquest vídeo, crec que conduiré amb una bolla de ping-pong a la boca, per assegurar.

En Canimas

2008-05-12T19:20:00.002+02:00

«Farem caure l’imperi d’aquells que miren però no hi veuen. No hi haurà cap més destí sinó el que tu i jo hem decidit. Travessant totes les portes d’allò que en diuen realitat. Follarem sobre les runes d’aquells pecats que ens feien por... Ahir!» Eduard Canimas.

A molta gent ja li he fotut el rotllo que n'Eduard Canimas (són dos enllaços diferents, el web i el myspace) és molt bo. Feia molt que no m’aficionava tant a un músic nou, des que vaig descobrir en Sisa i en Pau Riba, tots van passar en segon terme, excepte aquest senyor. De fet, és de l’escola den Riba i un poc den Sisa, amb qui musicalment no hi té res a veure.

El vaig descobrir a l’homenatge al Dioptria den Pau Riba (tot i que s’hauria d’escriure diòptria), que va fer un parell de versions molt bones («D’un temps d’uns botons»). Després, un amic em va passar el primer disc (Canimas i rebentes, 2003) i ja enganxat li vaig demanar què més tenia, i tenia el Noh iha crisi, 2006 (amb aquest amic ens passem un munt de música a través de l’Skype, va perfecte. L’Skype també el recomanava molt, jo, però començ a creure que és una causa perduda com l’anarquia i l’esperanto —i a vegades diria que el programari lliure).

Bé, us deix tres vídeos del youtube que hi ha en el seu myspace i la versió den Pau Riba perquè el vegeu. Al seu myspace també hi ha quatre cançons, però el problema és que tot és del segon cd i això no és representatiu. A més, a mi m’agrada més (només un poquet) el primer. Del seu web (www.canimas.net) us podeu descarregar una cançó del primer disc i també un videoclip.

Circ

Crisi

Sosa càustica

D’un temps, d’uns botons (Dioptria 2.1. Eduard Canimas i Roger Mas)

Cites

2008-05-09T02:37:00.003+02:00

"Des que, quan era petit, vaig trobar un home fent versos a la platja de Son Bou i em va dir que es deia Dante, convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts." Ponç Pons, 2003.

"Potser no tots els herois són morts, però si encara en queda algun de viu, el trobarem encadenat al ventre e la màquina." Xavi Grimau, 2003.

(Bon any el 2003, no? Doncs això.)

Com es fa la revolució, fem servir la imaginació

2008-05-05T17:55:00.003+02:00

En Sisa ja ha tret el disc nou. Es diu Ni cap ni peus. Està bé, no és dolent, però no és el millor. És normal, després de tots els discs tan bons que ha fet, no es pot superar cada vegada. Jo no seria capaç de triar-ne només un, i si ho fes, en triaria cada setmana un de diferent. Això sí, Qualsevol nit pot sortir el sol és el més famós però en cap cas és el millor. Orgia, La màgia de l’estudiant, Roda la música, Transcantautor galàctic, Visca la llibertat i El congrés dels solitaris són els que generalment (avui) m’agraden més, però no té gaire mèrit dir sis discs com a el millor.

Avui, però, l’ordre aleatori ha fet que escoltés la cançó «La Revolució», del Transcantautor galàctic, i m’ha fet ganes compartir-la amb vosaltres (si la voleu posar a l’emule..., jo us pos la lletra). És molt llarga —10 minuts i 47 segons— i la música no és espectacular, però la lletra té molta força: cadascú fa la revolució, no depèn de ningú ni res més. Les grans cançons den Sisa sempre són molt llargues, potser és això que les fa tan bones. El Transcantautor galàctic és el disc doble que va treure el 1984 quan va dir que es retirava («D’altres amors em sol·liciten i, per tant, recerco l’emoció de desflorar virginitats llunyanes, car tot el que tenia per dir fins avui, quan l’impuls era pujant i engrescador, ja ho he dit, i amb aquestes darreres cançons ho arrodoneixo. Després, caldrà el silenci»). No us penseu tampoc que aquesta és l’única cançó que m’agrada més d’aquest disc, bé, sí, però juntament amb «La més maca de la fira», «Marquès apuntador» i «Hores» —del primer disc—, i «Per camins de sorra il·luminats», «Rambles» i «Cantautor català» —del segon—. Res, que aquí us he posat la lletra (i esper que us la llegiu, perquè no era a internet i l’he hagut d’escriure tota jo, que és una feinada).

La revolució

Beatífiques maldats han proclamat les regles del joc

En les temples del poder s’han concentrat els conspiradors

Des del balcó veurem passar

Menjacocos elegants i espantaocells i zombis mudats

Des del balcó escoltarem

Les llicències patriòtiques en vers de la inquisició.

Monsieur Pompier tregui el pinzell

Posi color i pinti aquests morts.

Què vol dir revolució? Establir una nova il·lusió.

Microfísics nuclears fan de radar naus militars

Terroristes démodés i patriarcals atraquen un banc

Des del balcó retractarem

Els marxistes i catòlics ocupant el mateix harem.

Feministes, maoïstes i carlins es queixen al Rei

Diuen: «Hei, l’anestesista s’ha excedit amb el mioflex.»

Des del balcó avisarem

La cambrera més lleugera del meublé, i més insolent.

Per excitar la germanor

Ai, quanta roba i quant poc sabó!

Per què fer la revolució? Per canviar del món el color.

Si convoquen les eleccions

Hi haurà un concurs per tal d’esbrinar

Quin polític ensenya el plomero més gros

I ofereix les més pures virtuts de tremperabilitat

Democràcia, justícia i llibertat.

Vinga mòmies i esquelets prefabricats, aneu a dormir

Deixeu pas a companyies triomfals, que estrenin el jardí

Des del balcó veurem pujar

La maror filosofista i no creient, volar sense fil.

I els predicadors penjats a collibè de les taxigirls

Ruixaran amb vi de missa els astorats clients de la fe

Des del balcó veurem morir

Tant romanço i tanta història i tant patir, de mort natural.

Senzillament per variar

I el galliner revolucionar.

Qui farà la revolució? Tot aquell que en vulgui ser actor.

Els minyons de l’ortopèdia comercial, en combinació

Amb científics japonesos marcaran un ball de bastons

Des del balcó controlarem

La partida més podrida i més legal de l’oposició.

Pirotècnics de les lletres servicials llegint del revés

Els capítols d’un manual d’urbanitat. Paraules de més

Des del balcó esborrarem

Instruccions en el permís de conducció d’avions i camells

Perquè el pilot està amargat

D’anar a parar sempre al mateix lloc.

Com es fa la revolució? Fent servir la imaginació.

Niu artístic, niu de ximplets

Escombraria a socarrimar

Espectacle de bojos tocats del bolet.

A la rifa solar dels marxants. Compra venda de colors

De progrés ideològic i pol·lució

Salvadors impertinents de l’absolut, tauletes de nit

Travestís i pacifistes, un a un, de la taula al llit

Des del balcó veurem florir

Luxurioses teories i animals de seda i setí.

I unicorns de vellut i surreals manifestacions

Psicoanàlisi d’urgència a l’hospital de la inspiració

Des del balcó farem senyals

Al gos verd de la consigna underground del tecno pai-pai

Per animar la reunió

I replantar l’antiga llavor.

Quan es fa la revolució? Cada dia n’és el millor.

Cibernètics diletants ja són a un pas de prendre el relleu

Programant computadores amb els grans invents del TBO

Des del balcó descobrirem

Els banquers espavilats comprar el carnet a qualsevol preu.

Arribat és el moment d’interpretar la clau i el compàs

D’un llenguatge unificat sintetitzant la cua i el cap

Des del balcó transnacional

Quan perdem l’origen i la identitat, ai, ai, quin descans!

Farem el salt. Cuques de llum

Il·lumineu el rumb orbital.

On es fa la revolució? Dintre teu engega el motor.

Una en castellà

2008-05-05T01:31:00.001+02:00

Campeones. Campeones. Oé. Oé. Oé.

Así. Así. Así gana el Madrid!

(I un 10 a La Quiniela! 1,15 euros!!!)

La bufanda

2008-04-29T16:57:00.004+02:00

Un dels objectius que tenia plantejats per al viatge en tren era començar a teixir una bufanda. Fins ara he estat fent calça un poc en broma, per provar, agafar pràctica. Però ara, aquesta ha de ser la primera gran obra mestra. Objectiu: la primera bufanda.

Així, aquest és l'inici de bufanda que he començat a teixir per tot el país (en el tren, evidentment). Ara que estan tan de moda els reality shows (el Termcat proposa xou d'impacte, però me sembla un terme força desencertat), la idea és anar fent un seguiment cibernètic amb escàner de l'estat de la qüestió, tot i que estic bastant decebut de la imatge, en realitat sembla més llarga (ocupa tot l'escàner, un din-A4).

Com podeu veure, la bufanda comença amb aquests colors vermellosos i l'he fet passar a verd. La idea és continuar en verd fins al final de la bufanda, que tornaré a fer el to vermellós (la idea és fer-la simètrica). Hi ha un forat en un racó del color verd i la sort és que no es veu.

Allí on s'acaba el país

2008-04-29T03:16:00.007+02:00

I l’idioma en que escric, no l’entenen ni els morts (Ponç Pons).

I estimo a més amb un desesperat dolor la meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria (Salvador Espriu).

Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat del somni exiliat (Obrint pas).

Com podreu veure a tots els enllaços que us he posat (copiats tots de Vilaweb), la manifestació del 25 (26) d’abril a Alacant —allí on s’acaba el país— va anar molt bé. Teníem molta por que no hi hagués gaire gent i els nazis ens apallissessin, però no. 20.000 persones segons l’organització, 6.000 segons la policia (que a més de torturar no sap contar!). El concert (no el vaig veure tot perquè vaig anar a veure i cercar Pedro i Rosabel, que van venir a fer una estoneta des de Cartagena) també va estar prou bé. Fins i tot Mugroman va estar bé, que va fer una versió de Run to de Hills d’Iron Maidem amb la lletra de La manta al coll. Va acabar molt prest, de fet, tot...

El problema va ser diumenge i dilluns a Alacant. Amics, la llengua pràcticament ha mort. A Ciutadella molta gent també vota PP, però parlen en menorquí i no passa res. Allí sents parlar valencià pel carrer una vegada de cada cent. I només vaig sentir un nen. De moment, açò m’ha fet entrar en una (espere que petita) crisi d’idees i de país, ja que no té sentit defensar una llengua morta (no confongueu amb país), però clar, pocs, però encara en queden i no els podem deixar allí tiradets ni fer un ta. Però, com ho hem de fer? El recurs estrella del cotxe-bomba no crec que faci més que empitjorar les coses. Ha de ser molt dur viure sempre allí, una batalla perduda diàriament. Fins i tot els noms dels carrers estan sols en castellà, açò no passa ni a Perpinyà (l’altre extrem quasi perdut del país)!

Bé, supose que me perdonareu el pessimisme i la mala crònica que us he fet (hi ha moltes anèctodes i coses —com ara un bar, que deia: «café y cosas para comer»— per contar), però ara mateixa pense que potser he viscut en una bombolla i tenc la imatge que el país s’esfondra amb la rapidesa que s’aixequen els gratacels a peu de platja per tota la costa.

Un darrer apunt, el diari Información (de la Provincia de Alicante), que tracta igual el València que el Racing (igual que El 9), encara posa la programació de tv3 i del canal 33. O ni se’n han adonat o reivindiquen el dret a veure’ls. Una altra cosa, a les pancartes es reclamava tv3, el 33, el 300 i el 3/24. Que no es passe tampoc eixa gent, que jo a casa de Barcelona no veig ni el 300 ni el 3/24!

+ VilaWeb: El Tren Jaume I arribarà tard a la manifestació d'Alacant | El País Valencià reclama l'emissió de TV3 i la llibertat d'expressió.
+ VilaWeb Alacant: Galeria de fotos de la manifestació del 25 d'abril (de 177 fotos que hi ha, no sortim a cap, crec).
+ Blocs de MésVilaWeb: Manifestació a Alacant, del bloc 'Festa, lluita i catalogació' (amb vídeos).

+ Canal 3/24: Milers de persones es manifesten a Alacant per reivindicar la llengua i la cultura catalanes .
+ Terra Actualidad: Unas diez mil personas claman en Alicante contra la 'censura' a TV3.
+ La Verdad: Unas diez mil personas claman en Alicante contra la «censura» a TV3.
+ Diario Información: Más de 6.000 personas exigen la señal de TV3 en Alicante.
+ Panorama Actual: Una manifestación recorre Alicante para reclamar las emisiones de TV3.
+ La Verdad: Una avería deja 'tirados' a 300 viajeros.
+ El Mercantil Valenciano: Marcha por la reapertura de TV3.
+ El País: Miles de personas reivindican TV3 en Alicante.
+ ABC: El tren deja tirados a varios cientos de manifestantes que iban a «defender» TV3.

Mireu també el youtube, ja està ple de vídeos de la manifestació i del concert.

És sant Jordi!!!

2008-04-23T02:22:00.004+02:00

Malgrat tot,el passat i la tradició encara forneix la nostra vida. Primer per nadal; ara, sant Jordi. És cert que es tracta d'un dia d'excés de consumisme motivat per l'excusa del descompte i les signatures, però no fa ganes deixar de celebrar un dia com aquest, tan cultural, romàntic i català. I aquí estem. Així, us recomanaré uns llibres per si encara teniu ganes de passejar per la Rambla entre milions de catalans i, enguany, milers d'anglesos borratxos que es preparen per veure el festival futbolístic del seu equip, que encaminarà el rumb cap a la final de la copa d'Europa. Llavors, feu el que vulgueu (a mi, segurament, no m'hi veureu).

Un assaig: La tiranía de la comunicación, de n'Ignacio Ramonet (el director de Le Monde Diplomatique). Crec que és del 1998 (l'estic llegint a Girona). Boníssim. Potser li dediqui una entrada al bloc, prest.

Dos nous clàssics: El baró rampant, de n'Italo Calvino, i L'estrany, de n'Albert Camus (nét de santlluïssers). Sempre hi ha grans clàssics que no hem llegit i s'haurien de llegir abans que algunes de les grans novetats, que encara no estan contrastades però tenen una gran editorial al darrere fent la promoció.

Ja us vaig recomanar fa poc Les 15.000 vergues, de n'Apollinaire. Ja sabeu què en pens d'aquest llibre. I si no, feu clic aquí.

Enguany he llegit un parrell de llibres de russos. Molt bé també. La meva infantesa, den Màxim Gorki (un dels primers ídols literaris den Papasseit), i Dubrovski, den Puixkin (un tipus del començament del segle XIX).

Cap a casa, Viatge tràgic de l'amo en Xec de s'uastrar, de n'Àngel Ruiz i Pablo (perfecte per conèixer el parlar i el caràcter menorquí i la Barcelona de principis del segle passat).

Pel que fa a la poesia, unes pinzellades: El salobre, el millor den Ponç Pons (tirant més cap a casa); El llibre de meravelles, den Vicent Andrés Estellés (poesia de la vida quotidiana, que darrerament sol ser bastant mediocre); Imitació del foc, den Rosselló Pòrcel (la segona lectura m'està agradant), i Uh, den Cassases (només n'he pogut llegir i escoltar fragments, però promet moltíssim i «qualsevol fragment d'x versos [x >= 1] conté l'obra sencera [9.072 versos], cada pàgina es pot pendre com un poema independent titulat també uh [28 versos]» --els claudàtors no són meus--. A més, l'any passat el van reeditar).

Finalment, això de regalar llibres, des d'aquí s'ha de fer cibernèticament. Així doncs, el regal de sant Jordi de Galerades és l'enllaç per tal que us pugueu descarregar en pdf les Cançons d'amor i revolució den Cassases, que estan penjades a internet. Son uns 20 poemes alguns amb dibuixets i manuscrits. Només n'he fet una lectura ràpida (ho vaig descobrir ahir), però vaig riure molt (us deix una mostra). Allà també posa que hi ha Uh per descarregar, però jo no he trobat més que un fragment recitat amb en Comelade de fons. Si ho trobeu...

Per cert, per als menys lectors, ja ha sortit el darrer cd den Sisa (Ni cap ni peus). Està fet a Mallorca amb en Joan Miquel Oliver i mig Antònia Font. I si teniu paciència, hi falta poc per al den Pau Riba.

Pregunta 1: Vosaltres què recomaneu o què regalareu?

Pregunta 2: Què us han regalat (val de tot: llibres, roses, cds, etc.)?

De mica en mica

2008-04-18T17:34:00.004+02:00

https://www.docv.gva.es/portal/portal/2008/04/15/pdf/2008_4498.pdf

Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV)

Núm. 5742 / 15.04.2008

Conselleria d’Educació

DECRET 47/2008, d’11 d’abril, del Consell, pel que es modifica el Decret 73/2004, de 7 de maig, del Consell, pel qual es va aprovar l’Estatut de la Universitat d’Alacant. [2008/4498]

L’Estatut de la Universitat d’Alacant va ser aprovat pel Decret 73/2004, de 7 de maig, del Consell, d’acord amb les previsions contingudes en la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’Universitats.

Posteriorment, la Universitat d’Alacant va interposar recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, pel que fa a la redacció final donada a l’article 2.k) del citat Estatut.

En virtut de la sentència ferma de 20 de juny de 2005, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, es va estimar el recurs interposat per la Universitat d’Alacant contra el Decret 73/2004, de 7 de maig, del Consell, pel qual es va aprovar l’Estatut de la dita universitat, i es reconeix el dret al fet que el Consell aprove i publique l’article 2.k) de l’Estatut de la Universitat d’Alacant d’acord amb el text original enviat per esta.

Mitjançant un edicte de 26 d’octubre de 2005, es va publicar en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana la decisió de la sentència mencionada. Posteriorment, la Universitat d’Alacant ha sol·licitat l’execució de sentència.

Per tot això, i en compliment del que establixen els articles 103 i 104 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, és procedent portar a terme les declaracions contingudes en la decisió de la sentència, per la qual cosa, a proposta del conseller d’Educació i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió del dia 11 d’abril de 2008,

DECRETE

Article únic. Modificació de l’article 2.k) de l’Estatut de la Universitat d’Alacant
Modificar, perquè ho ha acordat així la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en sentència ferma de 20 de juny de 2005, l’article 2.k) de l’Estatut de la Universitat d’Alacant, que queda redactat amb el text enviat per esta.

DISPOSICIÓ FINAL

Única. Entrada en vigor
Este decret entrarà en vigor el mateix dia que es publique en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana.

València, 11 d’abril de 2008

El president de la Generalitat,
FRANCISCO CAMPS ORTIZ

El conseller d’Educació,
ALEJANDRO FONT DE MORA TURÓN

Sí amics, això és còpia-i-enganxa del DOGV. Direu: «I a mi què m'importen els estatuts de la UA?» Doncs sí. Sabeu què diu l'article 2.k, que el govern valencià s'ha hagut de retractar i permetre que sigui vigent? En aquell article es denomina la llengua nostra com a «valencià segons l'Estatut d'Autonomia» però «acadèmicament català».

La Generalitat Valenciana havia modificat aquesta redacció aprovada pel claustre de la Universitat d'Alacant el 2004, però la institució ho va recórrer al Tribunal Superior de Justícia valencià. El decret que us he enganxat es va debatre al ple del govern valencià l'11 d'abril passat a instàncies del conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora (el que signa, juntament amb el Camps, que sí deveu saber qui és). La d'Alacant és la primera de les universitats que la Generalitat Valenciana li reconeix el dret a fer servir el terme català per referir-se a la llengua. El 2005, el Tribunal Superior de Justícia també va reconèixer el dret a les universitats de València i Castelló. Tot i la resolució judicial, però, encara esperen que el govern valencià aprovi la publicació. (Aquest paràgraf està mig copiat d'un bloc a què he arribat per casualitat i per això he sabut la notícia; estava molt ben explicat, no? Jo només hi he fet el toc personal. Evidentment, us he de posar l'enllaç, si no, no seria just. Aquí és!)

Així doncs, aquesta és una bona notícia una setmana abans d'anar cap a Alacant a commemorar (hi ha gent que ho celebra: uns perquè ho celebren i els altres igual que celebren una reunió) els 301 anys de la conquesta espanyola (i borbònica) del nostres reialmes (no entenc aquells que parlen de 1714). Evidentment, en el moment oportú ja en tindreu una crònica. Si no hi pensàveu i dieu: «Hòstia, cony, jo també hi vull anar!», hi ha un tren organitzat que hi va a fer el dia i torna després del concert (sona Antònia Font, Betagarri, la Gossa sorda i Mugroman). Tren, dinar i concert surt a 40 herois (depèn de l'economia i el temps disponible pot ser assumible, no? Jo he demanat festa a la feina. S'hi ha d'anar!) (Si voleu informació, feu clic aquí). Per cert, és el primer any que es fa a Alacant, sempre s'havia fet a València, però enguany és vol fer força per tot allò de tv3 (la seva). És trist haver de defensar tv3, ni que tinguin en compte la perifèria, a part del temps (que pse) i Caçadors de paraules (folklorisme: «Que majo! Mira aquell imbècil de poble quina parauleta més divertida que diu! Oh, mireu-lo, mireu-lo!»). Prou!, prest seré sospitós de blaverisme i gonellisme, però cada dia estic més cremat del centralisme de sempre i mireu com estem, que els governs encara no ens acaben de reconèixer la nostra unitat. Tots a una o deixem-ho estar!!!

El DIEC i la Romània

2008-04-10T01:25:00.007+02:00

(Ja està actualitzat i definitiu. Jo solet he arribat a les 2.000 visites, però el format queda així com està, perquè ja m'he cansat de pernejar. Ivan, cap idea que creguis que encara no he provat? Maleïts retalla i enganxa!!!)

Segons el Diccionari de l’Institut d’estudis catalans hi ha llengües i llengües. S’ha criticat el diccionari per molts motius, però ara, de casualitat, n’he descobert un altre. Mentre feia un treball sobre apostrofació i no sé exactament per què (era per cosa que volia posar un exemple) vaig cercar aragonès al diccionari i vaig trobat això. Vaig cercar més i me’n vaig adonar que en la Romània hi ha llengües, dialectes i parlars. Amb quin criteri? Amb criteri d’oficialitat? Amb un de fixació ortogràfica? De fet, els senyors de l’IEC són arbitraris i sembla que obvien que tots ens emprenyem quan ens fan a nosaltres el mateix que el DIEC fa als aragonesos, asturians, francoprovençals i a d’altres en menor mesura.

He copiat les entrades de les llengües i algun dialecte per tal de cobrir el domini lingüístic. Hi ha coses molt bones, com ara això de: «Retoromànic –a Relatiu o pertanyent al retoromànic.» Són llestos, eh! Si n’Alcover ho veiés ja la tindríem armada. Per començar, l’aragonès és un dialecte romànic i el francès una llengua romànica. Dialecte romànic no està definit, però llengua romànica sí. Casualment, els exemples a llengües romàniques són les llengües més potents amb estat i, evidentment, el català també apareix en l’exemple.

Un altre cas especial és el de l’asturià. Per nom, sembla que és lleonès. D’acord. Després, però, diu «dialecte hispànic». Quin tipus de relació deu mantenir l’Institut d’Estudis Catalans amb l’Academia de la Llingua Asturiana?

A més a més, és més normal considerar el galaicoportuguès com una llengua unitària amb dos estàndards (o tres comptant els brasilers) i el cors com a llengua independent. Doncs no, segons l’IEC és al contrari: el gallec i el portuguès no mantenen gairebé cap relació i el cors és un parlar italià. El francoprovençal, «dialectes no estandarditzats». Evidentment, les llengües oficials —així com la nostra— no presenten cap dubte respecte al seu caràcter de llengua.

Per cert, asseguren, i es queden tan amples, que el català és una llengua iberoromànica. Ho diuen molt convençuts, de fet aquesta polèmica (és el català una llengua iberoromànica o gal·loromànica?) sempre ha estat entre espanyols (sobretot Menendez Pidal) —el català és una llengua iberoromànica— i la resta de romanistes (alemanys, sobretot, com ara Gerhard Rohlfs) —gal·loromànica—. Sembla que l’IEC dóna la raó als espanyols. Tot i així, no us preocupeu, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española diu més o manco el mateix.

aragonès -esa

2 1 m. [FL] [LC] Dialecte romànic parlat a la part pirinenca d’Aragó.
2 2 m. [FL] [LC] Dialecte espanyol parlat a Aragó.
2 3 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent a l’aragonès.

asturià -ana

2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de parlars lleonesos d’Astúries i d’una part de Cantàbria.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent a l’asturià.

lleonès -esa

2 1 m. [LC] [FL] Dialecte hispànic parlat a l’antic regne de Lleó.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al lleonès.

francoprovençal

1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al francoprovençal.
2 m. [FL] [LC] Conjunt de dialectes no estandarditzats intermedis entre el francès i l’occità.

gallec²-ega

2 1 m. [FL] [LC] Llengua romànica parlada a Galícia i part d’Astúries i de Lleó.
2 2 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al gallec.

portuguès -esa

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Portugal i als antics dominis portuguesos.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al portuguès.

galaicoportuguès -esa

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a Galícia i a Portugal.
2 1 m. [FL] [LC] Llengua romànica medieval parlada a la franja occidental de la península Ibèrica.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al galaicoportuguès. Literatura galaicoportuguesa.

sard²-a

2 1 m. [FL] [LC] Llengua romànica parlada a Sardenya.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al sard.

aranès -esa

2 1 m. [FL] Varietat del gascó parlada a la Vall d’Aran.
2 2 adj. [FL] Relatiu o pertanyent a l’aranès.

gascó -ona

2 1 m. [FL] Dialecte occità parlat a Gascunya i a la Vall d’Aran.
2 2 adj. [FL] Relatiu o pertanyent al gascó.

occità -ana

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Occitània.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent a l’occità.

català -ana

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.
3 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al català.

cors²-a

1 2 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a Còrsega o als seus habitants. Parlars corsos.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt dels dialectes italians parlats a Còrsega.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al cors.

italià -ana

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Itàlia, Còrsega i al cantó suís de Ticino.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent a l’italià.

espanyol -a

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Espanya i als antics dominis espanyols.

francès -esa

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a França, als antics dominis francesos i en una part de Bèlgica i de Suïssa.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al francès.

dàlmata

2 1 m. [FL] Llengua romànica, avui extingida, parlada a Dalmàcia.
2 2 adj. [FL] Relatiu o pertanyent al dàlmata.

romanès -esa

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Romania i a Moldàvia.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al romanès.

retoromànic -a

1 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al retoromànic.
2 m. [FL] [LC] Llengua romànica parlada a la Suïssa oriental i al nord d’Itàlia.
3 [FL] [LC] retoromànic central Conjunt de dialectes parlats a la regió de les Dolomites, al centre del domini retoromànic.

romànic -a

1 adj. [LC] [HIH] Relatiu o pertanyent als pobles conquerits pels romans.
3 adj. [FL] Relatiu o pertanyent a les llengües romàniques.

6 3 [FL] [LC] llengües romàniques Llengües sortides del desenvolupament del llatí vulgar: portuguès, espanyol, català, francès, italià, romanès, etc.

iberoromànic -a

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’iberoromànic.
2 m. [FL] [LC] Grup de llengües romàniques parlades a la península Ibèrica.

gal·loromànic -a

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent als gal·loromans.
2 1 m. [FL] [LC] Grup de les llengües romàniques, format pel francès i l’occità i pel conjunt de dialectes que constitueix el francoprovençal, parlats a l’antiga Gàl·lia.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al gal·loromànic.

Sí, faig calça

2008-04-07T15:37:00.001+02:00

(Primer de tot, com sabeu, m’agrada informar dels canvis del bloc. Ara us diré que he afegit un subtítol que crec que defineix molt bé el bloc: «La filosofia del plat combinat.» La idea no és meva, és el nom d’un disc den Pascal Comelade, però crec que s’adiu perfectament a la definició d’aquest bloc. O com diria en Pau Riba, aquest bloc no és com un disc de la Maria del Mar Bonet, «que saps que si vols rosquilles, tindràs rosquilles».)

Dimarts en el tren una amiga em va ensenyar a fer calça (mitja, en diríeu alguns, «ai que graciosos aquests illencs», dirien uns altres) i estic molt content i ho he dit per tot on he passat. És una cosa que requereix moltíssima paciència, un poc de manya i gens de força. S’aprèn ràpid, si us interessa... He calculat que pas cinc hores a la setmana als trens (sense tenir en compte el metro) i com ja pas el dia llegint, què millor podia fer en el tren que calça? A més, és una cosa que enganxa: Diumenge vaig baixar de Girona a Barcelona per anar a veure el Menorca Bàsquet (van perdre, però, els reputes) i em vaig arriscar a perdre les agulles —que a més no són meves— perquè vaig voler fer calça en el tren (unes tres hores, entre l’anada i la tornada), però després no les podia entrar al Palau Blaugrana. Me les vaig amagar a la cama, enganxades en el calcetí i la llana enrevoltada a la cama. A la senyora que anava abans que jo li van palpar les cames, em vaig posar molt nerviós, però al final no me les van trobar i després vaig anar al bany a treure-les de la cama.

Només m’he trobat amb dos problemes totalment diferents: Primer, encara no en sé gaire, estir massa el fil i després costa molt de passar l’agulla, a vegades m’invent punts i sembla que estic teixint un trapezi i també me queden forats que semblen xines, i, segon, m’han mirat amb cara rara. Què passa amb el segon problema? Només poden fer calça les dones? Això m’acosta a conductes femenines i, per tant, homosexuals? Encara hem de fer que els nens juguin a cotxes i futbol i les nenes a barbis i cuinetes (i, evidentment, que no s’acostin els uns als altres, que se’ns desvia el nen!)? Crec que en el món hi ha coses i no coses d’homes i coses de dones. Pensava també que bona part de la societat (homes i dones) ja ho tenia entès així, però encara tenim més prejudicis dels que creia i això no és bo per arribar a la igualtat total entre homes i dones. Si la gent riu d’un home que fa calça, no és només que l’home estigui discriminat per raons de sexe i pobres homes, sinó que les dones encara tenen el rol social de fer calça mentre esperen que el seu marit torni del bar o del futbol. Darrere d'un home discriminat i ha moltes dones.

A mi, amics i desconeguts me miraran amb una cara com si sigui la persona més estranya del món perquè m’agraden les dones i m’agrada fer calça, però l’hivern que ve tindré —fins que la perdi, és clar—una bufanda molt bonica i molt llarga que m’hauré teixit jo mateix. Mentrestant, l’altra gent anirà al carrer Pelai a veure si troba la bufanda que li agrada.

ARA

2008-04-02T03:09:00.002+02:00

Passen els minuts, notem els segons, s’allarguen infinitament les hores, i els dies; però els anys, els anys volen: un any són dotze miserables mesos de quatre ràpides setmanes. El TEMPS se’n riu de nosaltres perquè passen els segons i els minuts i les hores i els dies i les setmanes i els mesos i els anys, i què? RES ha canviat, uns han mort, uns altres engendrat i els més petits ja són nats, què ha canviat? Quin és el CANVI? L’alçada, el pèl, el perfum? El CALENDARI! Ell és la mesura de totes les coses sense importància, ans el sol surt cada dia i quan se’n va ve la lluna. Avui la mare engendra una filla que demà li engendrarà una néta, però el temps no passa ni torna, de fet, ni existeix. EL TEMPS NO EXISTEIX. El temps és follia, la vida és passió, les hores són noves i el dia no és rutina ni l’any un cicle. Tant per tant, som el fruit del passat i desvirguem dia a dia el futur. FUTUR? No! Desflorem el nou present que ens arriba en cada bri de temps. Present d’infantesa, present de fornica, present de vellesa. Guanyem-nos l’ARA! Demà ja lluitarem per l’ara de demà, demà-passat ja lluitaran els altres pel seu ara.

A mi, que ni Déu em porti flors.

Especial Almodovar

2008-03-25T03:25:00.003+01:00

Darrerament, amb en Josep (hola, Josep!) estem molt encegats amb aquest senyor conegut popularment per tenir un Oscar, però que nosaltres coneixem pel consum excessiu de drogues que feia en l'època de la movida madrileña. N'Almodovar ens ha polaritzat musicalment a casa, i no hi ha cap convidat que surti sense haver escoltat Gran Ganga. Fins i tot tenim projectes: un dia de ressaca, i tot, volíem fer una versió i gravar-la, però tot va acabar mirant vídeos com aquests. Així idò, aquí teniu les millors coses que ha fet n'Almodovar; si demà mor, açò és el que en passarà a la posteritat i no Todo sobre mi madre ni hòsties.

Per cert, resem tots un Pare Nostre per a McNamara, el company musical (i no només musical) de l'heroi de Hollywood. Tot i que el va matar una heroïna, ell no era tan dolent com pot semblar. Al limbo sia (A. L. S.).

Paint

2008-03-25T03:19:00.002+01:00

Denunciant

2008-03-20T13:16:00.006+01:00

(Això de fer feina a un diari s'ha de notar. Però en fi, tots els diaris tenen l'agència EFE, que en qualsevol moment te poden treure d'un merder. Ara, us pos informació per denunciar com uns neonazis de la Franja d'Aragó van de catalanistes i les coses no han acabat bé del tot i hi ha judicis i coses. Bé, el text ho explica millor. Aquests feixistes són de Democracia Nacional. Jo sempre he dit que aquest és el partit d'extrema dreta que més m'espanta després del PP. Idò , per dir-vos això, he recorregut al bloc que denúncia els fets, <http://locacaodelafacao.wordpress.com/>, on podeu trobar el text en català, aragonès i castellà. Jo us el col·loc en aragonès, perquè vull i per fer difusió d'aquesta llengua més menystinguda que la nostra. A poc a poc, ho entendreu tot, segur. I si no, a la font!, que hi diu moltes més coses. Com sempre, també hi ha recollida de signatures per tot el merder i els judicis i coses. El text està ple d'enllaços, supòs que arribaran tots bé. I si no això, a la font. Quan els blocs es tornen diaris d'informació, vol dir que tenim un problema greu amb els mitjans de comunicació de masses que, lluny de donar la informació real, donen la informació que els és afí al seu grup econòmic i empresarial. Així, qui va informar millor sobre el ferrerienc, sa mare i la policía nacional va ser el bloc Ca'n Lluri i ara Lo cacao de la Facao. Casualment, aquestes coses no interessen a ningú.

Finalment, deixant la informació per fregar la demagògia, he rebut un correu que fa saber que el PP de Talavera de la Reina, a Toledo, té un militant que va anar a llistes per l'Ajuntament que es dedica a fer-se fotos amb els gats que acaba de matar amb pedres. Són imatges lletges i el tipus fa por, sembla posseït. La pregunta: D'aquests n'hi ha a cada casa o només a cal PP?)

"Güe ha estau un diya espezial, porque grazias ta os blaveros d’a Francha emos conoxiu o mondongo de l’estau. Fa un tiempo denunziemos en poblico que Facao yera un cuco d’a estrema dreita biolenta en a Francha. No en febamos porque ellos piensen diferén que no nusatros sobre a luenga aragonesa. En denunziemos porque han promobiu a biolenzia, han feito manifestazions con partius d’estrema dreita, s’arroclan con atras collas biolentas y han pertenexiu a partius que reniegan d’os menimos prinzipios democraticos. No yera una fateza. As consecuenzias d’ixa denunzia son, por l’inte, que nusatros emos sufriu un prozeso chudizial, una detenzión a mans d’a polizia, un estanza en a garchola y a confiscazión por tiempo indeterminau de mobils y informazión presonal. Agora yera a millor oportunidat ta esfender a nuestra denunzia poblica y la faigamos plegar a toz os puestos an quieren que mos callemos.”

En ista pachina puez trobar o relato d’o prozeso chudizial que sufren as presonas que han denunziato en poblico as rilazions dente Facao y a estrema dreita, asinas como a posterior detenzión, estanza en garchola y confiscazión de propiedaz feita por a polizia. Podez siñar en solidaridat a las denunzias poblicas y informar-tos d’as dos berdaz d’a Facao: “Qué esfienden sobre o catalán en a Francha” y “qué autibidaz d’asoziazión con a estrema dreita y apolochía d’a biolenzia en fan. Por fabor, esparde tota ista informazión dentre la chen que li pueda intresar.

(I aquí això del pepero matagats.)

El tipus, Jaime Ferrero, és el de la dreta.

Si voleu, tenc més fotos, però crec que no cal. El mal ja està fet.

Victòria del bipartidisme i un nou a la travessa

2008-03-12T19:33:00.001+01:00

(El titular l’he passat per correcció, el redactor havia escrit: «Victòria del PPSOE i un 9 a La Quiniela».)

El dia de les eleccions va ser molt estrany. Primer de tot, vaig passar el matí amb les meves nebodes d’Olot, que el seu pare era a una mesa electoral passant el dia. Després cap a fer feina. Em va recordar el Barça-Madrid del desembre que em vaig perdre per la feina: un esdeveniment que sempre seguesc de molt a prop i ara estava informat, però en un lloc poc habitual i sense imatges. A les 20.00 h tenia un nou a la travessa, creia que el València guanyava i un un al Barça (tot de cara per fer un onze, era un senyal). Vaig mirar les enquestes per l’Avui i Vilaweb i donaven el PSOE pròxim de la majoria absoluta. I em diuen que el València va dos a dos. Ja no va arribar cap notícia bona en tota la nit.

Amb els nervis vaig continuar fent feina, no podíem perdre temps, tindríem una feinada amb això de les eleccions i el Barça de nit. A les nou, el València havia empatat i començaven els resultats parcials. De mica en mica, es va confirmar tot. I el Vila-real es va avançar. Quan vaig tornar de sopar ja estava tot dat i beneït menys el Barça, que empatava («no només m’ha de rebentar la travessa, sinó que encara puntuarà», vaig pensar). Poques vegades m’havia fet tanta ràbia una derrota del Barça. Prop de les dotze me van dir que un deu es pagava a sis euros. Encara no entenc com els equips catalans m’han fotut tant aquesta jornada (Barça, Vila-real, València i Mallorca) i no sé si té relació amb les eleccions: Els mals resultats d’Unitat, Esquerra i el Bloc m’han fotut aquestes eleccions.

I ara, un poc d’anàlisi dispers (o també anomenat pluja d’idees). Després d’una victòria del PP i una majoria absoluta del PSOE, aquest era el pitjor resultat que hi podia haver. Algú va veure el debat no bipartidista? Hi havia cap cap de llista? Tot aquest muntatge no ha fet més que reforçar això que ja es veia a venir. S’ha fet creure que el PP podia tornar al poder i la gent ha tornat a fer el vot útil cap al PSOE. El vot és tradició i campanya, creieu que algú que mira els programes del cor mira els programes electorals dels partits? I així vota tothom. La gent —entès com a massa— no fa un vot parlamentari, fa un vot presidencialista. Algú pensava que Llamazares podia ser president? Idò, per què votar-lo? IU ha de replantejar-se moltes coses. Potser en treiem alguna cosa positiva i tot. Ciudadanos, tot i les expectatives, no ha fet res, quatre vots més que el partit antitaurí. Alerta, però, amb na Rosa Diez, tres quarts del mateix, però amb més incidència en el terrorisme.

Crec que l’atemptat d’Arrasate ha beneficiat el PSOE, han demostrat la seva lluita constant contra els terroristes i aquestes coses. Els franquistes van morint, però el PP no baixa. Saben educar els seus fills per mantenir el vot! Jo pensava que quan morissin el PP baixaria, però no. Això vol dir que la gent jove també els vota o que tenen reconvertits.

Recordeu que fa quatre anys en Carod demanava a la gent de dretes que votés convergència? Igual que ara! No han enfocat bé la situació i la gent els ha castigat massa (ja us ho vaig dir). Podem entendre que l’excedència d’abstenció al Principat amb relació a l’Estat espanyol és de nacionalistes d’esquerres i emprenyats? Crec que això ens perjudicarà com a país (a tots, de Salses a Guardamar). Us heu fixat que el nacionalisme de dreta (CiU i PNB) és el que ha sortit més ben parat del joc bipartidista? Sobta sobretot després de la campanya tan dura que ha fet en Durán.

Quan temps feia que EU no treia més vots que els nacionalistes a Menorca? I mirau com està IU a Espanya. Ja us vaig dir que estava perdent esperances amb Unitat, però me sap greu. N’hi ha qui diu que anar amb Unió Mallorquina ha fet molt de mal, o que la gent no ho ha sabut què era. De fet, a Menorca i Eivissa ha fet mal el fet que és una coalició feta amb clau mallorquina. Sempre el centralisme.

Un cas paral·lel és el del Bloc al País Valencià. També ha perdut vots considerablement i no és una coalició feta a corre-cuita com Unitat. Potser el problema no era Unitat, ni ERC ni el Bloc, sinó un canvi de mentalitat en el votant de l’Estat espanyol: Benvinguts, de nou, a l’època del bipartidisme total!

Un llibre: 'Les onze Mille Verges' d'Apollinaire

2008-03-05T02:02:00.003+01:00

Les onze Mille Verges (Les onze mil vergues) és una novel·la de Guillaume Apollinaire publicada el 1907. Aquest senyor és més conegut pels cal·ligrames i introduir el surrealisme a la poesia, però es veu que quan feia novel·la no tenia res a veure amb cap cal·ligrama.

L'obra explica la història del príncep romanès Mony Vibescu, un tipus que decideix que ja no en té prou amb deixar-se sodomitzar pel vicecònsol de Sèrbia, Bandi Fornoski, i se'n va a la recerca d'aventures millors en un periple que el porta de Bucarest a París, després per tota Europa i finalment a Port-Arthur (a la Xina).

El llibre descriu moltíssimes escenes que inclouen vouyerisme, sadomasoquisme, coprofília (follen amb merda), coprofàgia (mengen merda) i necrofília (follen una morta, que es va morir asfixiada mentre menjava un cony); hi ha sexe homosexual, heterosexual; amb sang, pixades, cagades, animals, violència, etc. És una obra que realment hi ha fragments que fan molt de fàstic.

En castellà la podeu trobar amb el nom de Las once mil vergas publicada per l'editorial Laertes. En català, que jo sàpiga, encara no s'ha publicat mai. És un llibre curt (unes cent paginetes). Jo me'l vaig llegir de casualitat (bé, simplement no sabia què em trobaria) ja fa tres o quatre anys i darrerament torn a tenir ganes de llegir-lo. És una experiència interessant, llegir-lo; de fet, però, crec que no hi ha res que serveixi d'exemple per practicar, però de tant fàstic que fa, fins i tot és graciós. Una provocació supòs. Al 1907 devia fer el seu efecte.

Més d'eleccions

2008-03-03T21:20:00.002+01:00

Ja he tornat de Menorca. He tornat amb poques esperances que Unitat tregui un diputat. He vist el bipartidisme en la gent i, avui, he vist enquestes que només tenen de significatiu una baixada molt importat de tots els partits nacionalistes de l'Estat. Perdrien escons (que etimològicament seria més normal escony, però no sona gaire fi) ERC, CiU, PNB, BNG, i la Chunta perdria el diputat que té. Així, sembla que només augmentarien els vots d'IU (no penseu que gaire, tampoc) i del PP.

Ja fa setmanes que no crec que guanyi les eleccions el PP, així, per mi, els pitjors resultats que es poden donar és una baixada i una pèrdua de força del vot nacionalista, que se suma a la baixada de la força d'esquerres (independentment de la nació i sense comptar el PSOE com a esquerres) que hi ha hagut des de fa uns anys.

Si volem analitzar el perquè de la possible baixada dels nacionalisme, és evident. A Menorca, la manca de tradició nacionalista en el congrés és encara més important que en unes municipals, i així supòs que per tot amb poc costum de fer un vot en clau nacional. Però a les zones amb més representació deu ser a causa que malgrat trenta anys de 'democràcia' no s'ha tret res més que uns estatuts que no garanteixen gairebé cap dels drets que volem. La gent està cansada de reclamar independència i avantatges de tot tipus que no arriben i, desencantada, opta per no votar o per fer-ho en blanc o nul.

Així, sobretot principatins que esteu descobrint que no hi ha opció bona sinó menys dolenta, us demanaria, ja que estem en campanya, que envieu algú de tendència esquerrenosa i nacionalista a Madrid, que vulguis que no, defensarà millor els nostres drets que qualsevol candidat del PSOE i del PP, els grans beneficiats de l'absentisme electoral. És l'opció menys dolenta, però desenganyem-nos...

Per cert, la cançoneta que he enganxat al costat, en castellà, és un avanç del CD nou den Pau Riba. Aquesta cançó es pot descarregar a l'ordinador gratuïtament. Esper que sigui l'única en castellà que faci, que és bona, però amb una en foraster ja n'hi ha prou. Si l'avi en Carles veiés que fan el nét i els besnéts...

Que ens toquin els ous, passa; però la llengua, no

2008-02-27T16:04:00.003+01:00

Avui vespre partiré cap a Menorca i us volia deixar una entradeta sobre en Pau Riba, que prest traurà un disc nou. El problema és que casualment he sabut què me trobaré a Menorca. No em trobaré les platges i la tranquil·litat que diuen que troben tots els que hi vénen de turista, sinó que em trobaré un judici a un al·lot de 18 anys, Eduard Coll, i a la seva mare, Maria José Castan —ferreriencs—, per «falta de desobediencia a la autoridad». Aquesta falta no és més que parlar en català i negar-se a parlar en castellà a la Policia Nacional.

El judici serà demà dia 28 de febrer de 2008 a les 10.15 h a Maó. Un poc abans (supòs que cap a les 10.00 h) hi haurà una concentració davant del jutjat d'instrucció núm. 3 de Maó, al passeig Marítim núm. 49. Així, tothom que pugui, cap allà s’ha dit! I qui no, que en faci el màxim de difusió (si no de la concentració, del cas).

No sé si s’ha fet o si es farà una recollida de firmes; però, si de cas, ja us avisaria.

Si voleu tenir-ne més informació, podeu mirar aquest bloc que us enllaç. Hi ha la denúncia penjada i explica el cas molt millor que jo (hi ha informació de primera mà). Us recoman que mireu la denúncia, hi ha coses molt bones. Segons la policia, la resposta del noi quan li deien que parlés en castellà era: «No bui.» Mirau si era greu l’assumpte que entre mare i fill parlaven «en catalán o menorquín» (—Quin és el dubte, senyor policia?), de tal manera que els policies no els podien entendre. I que de «todos los funcionarios» cap entengués el català, ja són collons que tenen.

http://canlluri.blogspot.com/search/label/Xerrar%20sa%20nostra%20llengua%20no%20%C3%A9s%20delicte

Així, només podem dir que si trenta-dos anys després que es morís aquell fill de puta, amb una constitució espanyola, amb un estatut d’autonomia (bé un, un a cada regió espanyola) i amb tota la feina feta, i encara ens passa açò, vol dir que no ha canviat res, que açò no ens ha servit de res i els cabrons es continuen rient de nosaltres.

A vegades també pens que ens obliguen a la lluita armada. Però, de moment —no sé si durant gaire temps—, crec que val més armar-nos de paraules, catalanes evidentment, i d’un paperet de vot a veure si hi ha algun polític que no ens decepcioni. No fa falta ser tan fill de puta com són les forces de control, però a vegades sembla que amb les bones maneres perdem el temps.

Així també, deixau-me dir que si volem viure tranquils, ni que sigui lingüísticament, només ens queda una possibilitat: independència. És ser excessivament ingenu el fet de pensar que podem esperar res millor d’Espanya, en qüestions d’autonomia i de llengua (ja ho va dir en Joan Maragall fa més de cent anys). De molt bon rotllo (i sense res en contra de molts d’espanyols, la majoria no en té cap culpa), però que se’n vagi a la merda el puto Estat espanyol i tots el que el sustenten tal com és.

Perdonau l’excés de blasfèmies, però estic indignat i, a més, aquests cabrons se les mereixen. A la merda!

Salant la toponímia i l'albergínia (i 2)

2008-02-22T11:40:00.004+01:00

(Finalment, aquí teniu el final de les reflexions més salades que he fet fins ara. No us faig un resum de la primera part perquè és l'entrada anterior en el bloc, és molt fàcil. Potser un dia faci una enquesta d'aquestes que es poden fer al bloc; ja tenc pensada la pregunta: Què és més important salar l'alberginia o la toponímia? Però tranquils, hi haurà la possibilitat de posar les costelles de porc, que sense sal perden molt i, en canvi, amb foc de llenya i romaní guanyen molt. D'acord, el tequila també el posaré, però jo crec que és més important la llimona. Se m'ocurreix una altra enquesta: La llengua és com el menjar? Aquesta amb SMS al 666 me faria d'or: Envia GALE SÍ si creus que sí o GALE NO si creus que no —havia posat GAL en lloc de GALE, però he pensat que pot tenir certa connotació amb un escamot de la guardia civil—. Potser compri un espai de propaganda per Antena 3, a l'hora dels Simpsons que tindrà molt d'èxit. Res, aquí teniu la segona part.)

Els avantatges d’emprar l’article literari crec que són reduïts, de fet, crec que només n’hi ha un, que és la regularització sistemàtica de l’article.

Pel que fa als avantatges d’usar l’article salat en els topònims que el duen, crec que n’hi ha uns quants més:

1. Sense acceptació ens quedem sense llengua. Si renunciem als articles salats dels topònims, estarem donant motius a tots aquells que ja estan esperant per criticar (tot allò de la imposición de los catalanes), però crec que també perdrem molta acceptació entre la gent jove sense una ideologia política molt marcada. No podem fer de la llengua un acte de militància.

2. És cert que oralment distingim s’església (edifici) de l’església (institució) i es cel (físic) del cel (metafísic), i en escrit no es distingeix i ningú s’ha mort ni ha passat res. Tot i així, la semàntica dels noms propis és molt diferent a la dels comuns i per context es perd l’ambigüitat en els noms comuns (avui el cel està molt lleig, cap salador pensarà que el pare de Crist estigui enfadat), però amb els propis no, ja que el seu significat és el seu referent (avui he vist en Pere, quin Pere?). Així, no és el mateix anar a la Mola (Maó) que a sa Mola (Fornells). No és que aquests casos abundin, però així evitaríem coses com el Castell de Sant Felip, que, sincerament, em fa ganes de riure.

3. Això també representa un avantatge per als no saladors, que saben que si l’article no és salat, no s’ha de salar. Així evitaríem algun ensurt a més d’un principatí graciós que diu que «des des Fonduco es veu sa Mola i des d’allà es veu es Toro».

4. Aquest punt no és ben bé un avantatge, però és que l’article salat dels topònims no és cap amenaça per a la unitat de la llengua. De fet, si l’IEC permet que en fem ús (en aquests casos) és perquè ho sap. Després és quan apareix una Acadèmia Valenciana de la Llengua i ningú és capaç de fer autocrítica (i a l'estàndard se'l continua anomenant composicional). Però bé, això ja és una opinió que accepta moltes rèpliques.

En conclusió, amb els topònims de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera que en la parla col·loquial porten article salat, segons l'IEC, és tan lícit emprar l'article salat com el literari. Després, cadascú té les seves preferències, com en Bibiloni, que prefereix l'article literari (i bloc escrit blog) o com d’altres que preferim l’article salat. Finalment, tothom coincideix que el tractament amb relació a les majúscules i les minúscules és el mateix en l'article salat com en el literari, és a dir, en minúscula si no està en inici de frase.

Per cert, a tall de pregunta de Trivial o de Caçadors de paraules, sabíeu que això de l’article salat ve del llatí ipse, ipsa, ipsum? I sabíeu que això de salar és una cosa bàsicament illenca? Al continent, hi queden set parlants? Doncs sí (dos més dos menys...), quatre a l’Empordà (Principat de Catalunya) i tres a Tàrbena (País Valencià). En illes, es parla amb l’article salat a Formentera, a Eivissa (a banda i banda de l’autopista), a Menorca (sí, amb això ens hem posat d’acord tota l’illa, fins i tot maonesos i ciutadellencs), Mallorca (excepte Pollença), potser Cabrera i Sardenya (excepte l’Alguer). Sí, el sard també sala, és l'única llengua romànica que també sala.

Salant la toponímia i l'albergínia (1)

2008-02-20T13:24:00.004+01:00

L’altre dia a classe va sortir el tema de l’article salat en els topònims. El tema era què fer en casos com ara sa Mesquida: 1) sa Mesquida, 2) la Mesquida, 3) Sa Mesquida i 4) La Mesquida. Així, el tema tenia dos punts: a) manteniment o canvi de l’article salat i b) la majúscula o la minúscula de l’article.

La qüestió és que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) té un document que es diu «Topònims de les illes Balears» (<http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000041%5C00000055.pdf>), acordat el 21 de desembre de 1989. En aquest document es determina que els articles dels topònims que són salats es poden escriure tant amb article salat com literari. El problema és que aquesta ambigüitat no decideix res. Per una altra banda, el tractament de les majúscules i les minúscules és el mateix en l’article salat com en el literari, és a dir, en minúscula si no està en inici de text o després d’un punt.

També és interessant saber que n’opina la UIB i en Gabriel Bibiloni, sí, aquell que diu que bloc s’escriu blog i té engegada una campanya que ja us vaig dir que em semblava lletja. A més, però, és l’autor del Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears i també en teniu aquí una versió electrònica (<http://bibiloni.cat/toponimiabalear/preliminars.htm>). Ell defensa que els articles s'han d'escriure sempre literaris (com dèiem, l'IEC recull aquesta possibilitat). A la versió electrònica hi ha un annex que és un document aprovat per tots els tècnics en llengua catalana del Servei Lingüístic de la UIB, dia 30 de març de 2001. Reproduesc l’annex per als més vessuts (el DIEC2 recull vessa, però no vessut; no us sembla incoherent? Fa falta molta fe en aquesta vida...):

RESOLUCIÓ DEL SERVEI LINGÜÍSTIC DE LA UIB SOBRE L'ARTICLE

L'ús actual dels topònims amb article salat dins contextos formals es basa en una pràctica sorgida modernament i en fets d'inèrcia, i hom l'ha justificat únicament amb criteris extralingüístics, normalment d'adhesió social. L'Institut d'Estudis Catalans a partir del 1988 accepta la correcció tant de l'article salat com de l'estàndard, tot reconeixent la diferent naturalesa dels arguments a favor d'una i altra possibilitat, i dóna unes recomanacions que es presenten com a orientatives i subjectes a possibles modificacions en funció de l'ús.

Considerant que la tasca d'una institució científica com la nostra ha de ser actuar per damunt de tot amb criteris científics i cenyir-se a una argumentació centrada en la mateixa estructura de la llengua, al marge d'hipotètiques conveniències socials de difícil avaluació:

a) Es constata que no hi ha cap motiu de tipus lingüístic que avali el fet que els articles dels topònims hagin de ser una excepció al criteri d'ús universal que a les Illes Balears estableix una dualitat de formes associada a una distinció de registre formal i informal.

b) Es concep com a objectiu desitjable la recuperació d'una tradició històrica constant fins a època recent i netament mallorquina, menorquina i pitiüsa d'ús culte de la toponímia amb l'article propi de la llengua formal. Entenem aquesta recuperació com un aspecte més del respecte a la toponímia i de la seva preservació.

Per això es resol:

1. El Servei Lingüístic aplicarà normalment com a criteri d'estil en les correccions i traduccions l'ús de l'article estàndard.

2. El Servei Lingüístic, en general i especialment a través del Gabinet d'Onomàstica, recomanarà als usuaris la utilització de l'article estàndard en els usos formals, especialment en els casos en què el topònim vagi en el context d'una frase.

3. Els topònims de les llistes elaborades pel Gabinet d'Onomàstica aniran preferentment amb l'article estàndard, i podran anar acompanyades de la forma col·loquial en funció de l'ús a què s'hagin de destinar les llistes esmentades.

(Document aprovat per tots els tècnics en llengua catalana del Servei Lingüístic, per unanimitat, dia 30 de març de 2001)"

A mi em sorprèn aquesta frase: «La tasca d'una institució científica com la nostra ha de ser actuar per damunt de tot amb criteris científics i cenyir-se a una argumentació centrada en la mateixa estructura de la llengua, al marge d'hipotètiques conveniències socials de difícil avaluació», en què dóna a entendre que allò relacionat amb la sociolingüística i amb l'acceptació dels parlants no és important per a la fixació d'uns criteris; en referència al fet que l'article literari en els topònims (i només en els topònims), com diu l'IEC, no tindria «adhesió popular». Em recorda l’època del despotisme il·lustrat. Però, l’acceptació no és un procés de l’estandardització d’una llengua? «Una llengua estàndard, a diferència d’una llengua simplement codificada o normativitzada, és una varietat que, a més de tenir les propietats esmentades, té un ús efectiu dins una societat, és acceptada per la comunitat de parlants» (Bibiloni, Gabriel. Llengua estàndard i variació lingüística. Barcelona, València: 3i4, 1997).

També m'ha fet gràcia que es Castell sigui anomenat el Castell de Sant Felip, i s’afegeix com a informació addicional que el de Sant Felip es deu al fet que «es proposa d'afegir aquest determinant, històricament obvi [segurament té raó, però d'un poble que el primer dia es va dir George Town i darrerament es deia Villacarlos, potser no és tan obvi que ara sigui de sant Felip], per diferenciar el municipi d'altres que porten el mateix nom». Tot això és per no usar l'article salat? Tant costaria dir-li es Castell? He estat dotze anys empadronat en aquest municipi i he hagut de pensar cinc minuts a veure a quin poble es referia (pensava que s'hauria equivocat i devia ser un poble de Mallorca, d’aquells amb mallorquins).

(Ara haureu d'esperar la segona i darrera part, que són les conclusions i això, però tot junt me semblava massa llarg i es pot fer cansat. Serà el següent i ja el tenc fet. Possiblement, si hi esteu d'acord --i puc-- ho enviaré demà.)

Metabloquisme

2008-02-11T23:50:00.000+01:00

Hola a tothom,

Tenc diferentes coses a comentar. Ho farem per punts:

1. He posat un contador nou, bé, nou de fa un mes. Açò no és una lluita per l'audiència, sinó una motivació per continuar fent entrades. Tal com deia un dia en Josep, és un comptador molt generós i compta cada actualització i coses així com una entrada nova. Per tant, no tenc sis-centes visites al mes, però queda molt guai tantes, a més, si me volia motivar, així és millor.

2. A més d'açò, també tenc previst fer més canvis: vull canviar la capçalera, que sempre la mateixa cansa (per açò esper la col·laboració de na Marina, que té moltes fotos i són xules), i vull afegir un vídeo del youtube al lateral, és un den Pau riba però l'he de retallar perquè només m'interessa el comentari que fa abans de començar la cançó (en Josep me va dir que se podia fer, però amb calma).

3. Na Marina m'ha passat el relleu per escriure un meme (que no sé què vol dir, però pel context, sí) sobre propòsits blocaires per a l'any 2008. La veritat és que el canvi d'any m'ha afectat poc, així però, definiré de nou l'objectiu del bloc.
Vull fer entre una i dues entrades a la setmana, crec que és ideal, perquè més són massa i menys són pocs. Tot i que no sempre ha estat possible i us he fet alguna entrada per fer-ne una i prou, me fa ganes que siguin bones (no vull abusar del youtube, però és molt temptador per a una entrada ràpida) i de temes improvisats, és a dir, com dirien els actors còmics, no em vull encasellar i vull escriure el que em faci ganes, amb total llibertat, anarquia blocaire. De moment ho he fet. També esper que feu comentaris, ja que és el que dóna vida a un bloc. No puc demanar que tots comenteu totes les entrades, però sí que ho feu de tant en tant quan us interessi. Podeu dir el que vulgueu, no hi ha censura.
Finalment, he de passar el mort a algú (com ha fet amb mi na Marina) i el pas a tots els amics que tenc als enllaços, especialment a en Josep i na Neus (uns cracs en productivitat), i a en Carlos i en Dan (a veure si així reactiven el bloc).

4. Una crítica: qui va prémer sobre els enllaços que us vaig fer a l'Optimot fa unes setmanes? Crec que ningú, ja que algú hauria comentat que l'enllaç anava directe a la paraula imbècil. Ai mare del fill de déu, fa falta molta fe en aquesta vida...

S'atraca la campanya electoral

2008-02-04T18:38:00.000+01:00

Bé, s'atraquen les eleccions generals al parlament espanyol i prest podrem gaudir tots de les propagandes electorals tan divertides que hi ha, tot i que no vulgueu votar el partit. Jo he cercat pel youtube i us he fet una selecció de vídeos d'altres eleccions. Evidentment, no us pos el vídeos dels partits més coneguts, sinó de partits que cerquen vots amb originalitat (o no) a partir d'un pressupost baix. També n'hi ha que fan riure molt amb les animalades que diuen. De fet, s'entén com alguns partits no treuen més vots, és més, n'hi ha que sembla que en treuen massa.

Coalición Valenciana, molt bo:

El partit de Rosa Diaz, que acaba amb Z:

El Partido Carlista de Nafarroa:

El Partido Humanista, algú els escoltarà qualque dia (qualque dia):

El Partido del Cannabis, però no sé si encara existeix:

I penseu que els vídeos bons surten entre setmana al matí. Que gaudiu de la campanya 2008.

Una poma de fa dos anys

2008-01-23T19:30:00.000+01:00

Aquesta poma la vaig retallar ja fa més de dos anys i arran del darrer trasllat la vaig recuperar. És retallada i folrada amb cinta adhesiva transparent (celo) per enganxar-hi les lletres retallades de revistes i així enganxar-la a l'escriptori, el seu lloc original i on la poma té el sentit . Una feinada per no estudiar gaire i centrat en aquest tema. Per si no enteneu que hi diu, us ho transcric ara mateix:

Poma de paper
alimenta mes no engreixa
taula d'estudiar
desconcentra més que ensenya

Per cert, ara que no tenc la poma enganxada a l'escriptori, hi he dibuixat una Terra, una Lluna, alguns planetes, un cometa i estrelletes en negre sobre beix.

Veieu per què no puc estudiar a casa?

Frases que m'han cridat l'atenció

2008-01-23T03:23:00.000+01:00

Aquestes són algunes frases que m'han cridat l'atenció aquesta setmana. Segurament, me n'he oblidat de bones, però aquí n'hi ha cinc. A veure si en vosaltres també us desperten algun tipus de sensació. Aquí les teniu:

«Ens hem equivocat! S’han de recuperar valors com el respecte, l’esforç l’autoritat, el mèrit, la disciplina... a la família, a l’escola i a la societat». Joan Antòni Durán i Lleida

«Les lletres i llurs sons». Bernat Montsià (Titól de la Lliçó 1 del llibre: El català en vint lliçons. Barcelona: Barcino, 1934)

«Iguala amb “Ronnie” i primers xiulets per Gio». Titolet d’El 9, 21-01-2008 (quina merda de corrector, ui, si vaig ser jo!!!)

«Lo primer que buscà en Deberga al entrar al moll de l’Estació del Nort, fou un compartiment ben buyt, y ja desesperava de trobarlo y a punt estava d’encabirse tot enutjat en un dels que menys gent contenia, quan, fentli notar el seu criat que’l conductor retirava la placa d’un reservat de senyores, va córrer a ficarshi». Narcís Oller (primera frase de Pilar Prim, primera edició de 1906. Gràcies Fabra)

«Fabra tenia una malaltia: Peonasmofòbia. [...] La gent no posa pronoms per molestar Fabra, sinó per algunes raons». Joan Costa (el meu professor de Sintaxi catalana avançada)

Si no saps què és 'camot', empra l'Optimot

2008-01-15T00:44:00.000+01:00

Ja fa temps, us vaig mostrar els meus enllaços ràpids de llengua. Continuo defensant que estan tots molt bé, però un senyor desconegut va criticar que hagués col·locat l'Optimot tan avall. Jo en aquella època estava cobrant del ministerio de trabaco, és a dir, estava aturat, havia acabat la beca,havia acabat el llibre de n'Alfonso Buenaventura (que ja es ven per tot Menorca!) i encara no havia començat a El Punt.

I doncs bé, ara he pogut comprovar que realment l'Optimot és un detallàs de la Generalitat de Catalunya, per als més religiosos, en podríem dir una benedicció de Déu. Està tan bé que crec que mereix una entrada independent al bloc i dir-vos que us copieu l'enllaç als preferits i l'empreu sempre que pogueu.

L'Optimot és un cercador que encara està en proves d'estil Google, però només cerca al DIEC, els diccionaris terminològics del TERMCAT, el nomenclator oficial de toponimia, els diccionaris català-castellà i castellà-català de l'Enciclopèdia catalana i a unes fitxes que han fet (i que estan fent). A més, tens moltes maneres per delimitar les cerques, per arrel, per frase exacte (va molt bé per a les locucions), per criteris (açò diuen, però no sé que és) i per castellà català. També li pots dir que només te mostri els resultats trobats a un lloc determinat.

Així doncs, ja ho sabeu, és una eina molt fàcil d'utilitzar i potser no tan fàcil de trobar, però per això, aquí us pos l'enllaç i on posa Optimot, també hi he posat un enllaç directe. Ja direu si us va bé i si us és de profit.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.0ee0bcc77434e6b0a2fd1210b0c0e1a0/?vgnextoid=947501713ef61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=947501713ef61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD

Per cert, el títol, tot i que com a logo queda molt bé, és totalment fals. És fals perquè l'Optimot no incorpora el DCVB. Llàstima, però tot en un ja seria massa.

En Pau Riba també fa nadales

2008-01-12T01:58:00.000+01:00

Dia 10, era el darrer dia d’enguany que Pau Riba feia l’espectacle de les Nadadales (-dada- en referència al moviment dadà) a Barcelona. A més al Teatreneu, a cent metres de la meva nova casa nova. Evidentment, just ho vaig saber, vaig decidir anar-hi. Aquest és un espectacle musical entre la tradició i la innovació, que parteix de les nadales tradicionals i de la història de Crist, i ho adapta per col·locar l’acció d’aquí dos mil anys i fer un poc de sàtira de l’actualitat.

Enguany l’espectacle es deia: La ribada de l’AVE Maria. Ja fa anys que fa aquest espectacle, però el modifica parcialment depenent de les notícies d’actualitat de cada any. Abans, per exemple, el rei Hirudis (Herodes, les vocals del català s’han corregut una posició a la dreta. Hi ha un DOCSOUNERO (DICCIONARI) QUE-TE-LÉ / CATALÀ) vivia en un pujol, però ara viu entre un pujolet emergent i un puig i a la vora d’un mas amb una teulada nova, tot i que continua sent d’allò més tradicional. Tal com es diu al web de Pau Riba, enguany ha tocat el Bicing, les limitacions de velocitat a l’entrada de Barcelona, l’arribada de l’Ave Maria i el caos suprem de Rodalies, la pugna per la Terminal Sud, la gran Apagada, la Crema de fotos del rei (el ¿Por qué no te callas?), l’Alzeimer de l’expresident, la grisor de l’Intise de Pru-gris, etcètera.

Vam arribar tard, però no ens vam perdre cap cançó. En Riba anava descalç, bevia suc de fruites, tocava la guitarra i continua amb el pentinat rapat excepte unes grans patilles en forma de triangle. Estava refredat (tossia bastant), però això no va deslluir l’espectacle.

Va ser molt bo quan va dir que Dalí es va decidir fer surrealista quan a Madrid va sentir villancicos: “beben y beben los peces en el rio [los peces beben en el rio???], beben y beben y vuelven a beber [reincidents!!!], pero mira como beben al ver al dios nacido, pero mira como beben al ver al dios nacer [primer ha nacido i després el veuen nacer!?!?]”; “la virgen se está peinando entre cortina y cortina [tan petita era la cova per pentinarse entre cortines?], sus cabellos son de oro y el peine de plata fina [però no eren pobres!!!]”.

El grup que l’acompanyava era De Mortimers. Ho van fer molt bé, són bastant del tipus Comelade, és a dir, amb qualsevol cosa fan un instrument: melòdiques, campanes, paper de diari, màquina d’escriure, minipimers, etc. N’hi havia un que feia servir la panxa de tambor, i va quedar amb la panxa molt vermella, feia mal només de veure’l! Musicalment, van ser molt variats, ja que van fer des de jazz a rumba (fregant el flamenco) i cançons més lentes i tradicionals (i fidels a la tradició). Tot i això, a vegades s’assemblava més a una obra de teatre, ja que les introduccions a les cançons són tan importants com les cançons.

Ara ja, si no voleu sortir de Barcelona, enguany ja no hi arribau a temps, però per a l’any que ve, no us perdeu l’espectacle, que és molt bo i apte per a tots els públics: hi podeu anar borratxos, amb nens, amb els avis o els amics. Per cert, si hi anau, no cobraré cap comissió!

Una de futbol: La síndrome galáctico

2008-01-02T19:03:00.000+01:00

Com bé sabeu, m'agrada molt el futbol, però encara no us n'he parlat cap vegada. Comencem, doncs, tot i que ho farem parlant del Barça i no del Madrid, en esport sempre és millor parlar de les desgràcies dels altres que fer autobombo d'un mateix.

Això que no parlaré del Madrid és relatiu, perquè us explicaré el mal del Barça, que pateix el que es coneix com la síndrome galáctico, que es diu així en honor al Real Madrid, el primer club que va patir això, i Florentino Pérez, qui ens va produir la malaltia. La síndrome galáctico es caracteritza per tenir uns jugadors que han estat els millors del món i creuen que ho poden continuar sent caminant. D'aquests jugadors, també es podria dir que estan aburgesats, normalment, per exemple, els davanters no pressionen ni defensen ni es desmarquen. S'han transformat tots en galls i ja no hi queden gallines. Evidentment, l'entrenador és un titella secundari que no hi pinta res en la confecció de l'equip, que es fa utomàticament. Bona culpa d'això, sempre la té el president, que no ha sabut fitxar (més galls), ni ha sabut vendre els jugadors que ja no oferiran més bons serveis al club. Per acabar de rematar la situació, els jugadors joves del planter són sobrevalorats i automàticament destrossats pels altres jugadors que no poden permetre un jove competidor nou.

Així doncs, el vestuari del Barça està dividit (rossellistes-laportistes, en el Madrid era brasilers-espanyols), hi ha un excés de cracs sense cap tipus de motivació (Ronaldinho, Deco, Márquez, Henry, Thuram, potser Eto'o, etc.), l'entrenador no ha sabut dominar el vestuari, perquè ell allà no comanda (ara ha col·locat Ronaldinho a la banqueta, després d'un any que no fes res i quan la pressió ha estat molt forta). Laporta ha fitxat bé algun jugador a part d'Eto'o? Una pregunta (si algú ho sap, sisplau que respongui): Amb qui juga enguany Maxi López? I vendre, a qui ha venut Laporta (Rustu, Belletti i Giully)? Estic segur que Bojan, ara que el comparaven amb en Raulete, acabarà sent com Portillo: un bon jugador mediatitzat per fer-se un lloc entre les estrelles estrellades, però que es farà malbé (o el faran malbé) i acabarà amb 25 anys sent suplent en el Mallorca (aquí queda escrit), o en l'Osasuna, com Portillo.

Sort en teniu de Messi, que, per cert, me'l vaig trobar a l'aeroport quan tornava i anava amb un xandall blanc de marca Adidas; em vaig fer il·lusions i me'l vaig imaginar amb l'escut merengue. Sí, a aquest sí el fitxaria. No estaríeu a set punts sense aquest tipus.

No tot té sentit, ni sempre

2007-12-27T18:30:00.000+01:00

Ala brou raó romà soldat quadrat sobrassada fuet cusa socialista rem recte porta blau tecla cançó biscaí ull quimera ubiqüitat romeu armari mineria amor llana llagosta xile adob xirimia xauxa albacete mòlt meticulositat odi lluita puta pota quebab porc botifler menisc esquinç després mòmia cantar crònica optimitat endavant destral estri estirabot barca embarcar avió bus pujar saltar témer tendre conèixer cafè sal aigua vermell sang volar foc postica postular rosa déu clavell margarita plàstic monstre plausible veure omnipotència fe finor fura clau clivellament ràpidament dislocar gay pom hermètic plaer hermenèutica prosopopeia menta groc estel llibertat revolució síndria meló claudàtor asteroide explosió cobra brusa àustria música connexió telèfon karateca marca pilota futbol esport poal vòmit merda mugró cultura pop cap tancat fax poema vedella inflat baixar vell demà suc cuixa mosquit demà xulla ull cella palla vaixell conductor verd fonoteca por record infància homicidi reuma espatlla all bitxo oblic oblid quadre lladre blindat malvat pleura renou glauc melic pollastre barba tomàquet cullera plou

Bones festes!!!

2007-12-19T16:43:00.000+01:00

Hola a tothom,

Us volia penjar un powepoint en català, però els que hi havia eren molt dolents i/o senzills. Així, que he escrit nadal en anglès per posar-vos un powerpoint de nadal en anglès, que segur que n'hi ha que estan bé, però no ho he fet bé i me n'han sortit en estonià. Amb filosofia menorquina del "ja que hi som...", me'ls he mirat i n'he trobat un amb molts dibuixets, i ben igual, no cal entendre res, ja que sempre es diuen les mateixes coses per nadal.

Doncs això, ja us ho dic en català: bones festes, no passeu pena pel sobrepès que en gener es perd tot una altra vegada i es deixa de fumar i la gent s'apunta al gimnàs i comença les col·leccions del Planeta d'Agostini; i si teniu betlem a casa o us agradaria tenir-lo, bon nadal i bon any 2008. Que hi hagi sort el dia de reis i/o que cagui molt el tió (papanoel, per als més cocacolitzats i/o nòrdics).

Cercant powerpoints també he trobat dos calendaris per al 2008. Crec que són la referència masculina per als calendaris del 2008. Jo me qued amb juny del primer i del segon calendari, tot i que si me n'aconseguiu qualsevol altra, jo no li faria un lleig.

| View | Upload your own

Abusant del Youtube

2007-12-17T16:15:00.000+01:00

Com bé us deia, ara no tenc gaire temps per fer i pensar entrades bones per al bloc. Tot i així, no us vull deixar sense entrades noves i per segona setmana consecutiva tornaré a abusar del youtube (iutup). És un vídeo molt bo, que m'estranya que en Josep no hagi descobert abans; és un gallec a un programa del tipus Gente, en Jose Tojeiro, victima, que conta com unes senyores van robar-li. Gràcies Esteve per aquesta descoberta!

Açò diu ell

2007-12-12T03:39:00.000+01:00

El que deia "que te calles" a chávez diu coses molt boniques del caudillo. Tot quadra, tenia més pel, però ja despuntava qualitats de feixista.

Punt i seguit

2007-12-12T01:38:00.000+01:00

Feia temps que no deia res, però és que vaig un poc de cul. Tenc alguna idea per fer entrades al bloc, però el procés de Bolonya cada vegada obliga més a la feina constant, que, de fet, és el que volia fer i el que faig, però ara que he començat feina a Girona, no don abast de fer-ho tot en plenes condicions.

Aquest cap de setmana he començat a El Punt, bé, de fet a El 9 esportiu. M'encanta corregir esports, em fa creure que les hores que he passat consumint esport no eren hores perdudes (i això que ja sabeu que són moltes). Per exemple, quan dissabte vaig saber que el periodista parlava den Jefferson Fargan i en realitat volia dir Jefferson Farfán, tothom va flipar i jo vaig atorgar tot el mèrit a la Guia de Marca que tant me mir. També vaig haver d'alertar que en Shirov era nacionalitzat espanyol, allà que no sabien ni a què jugava. És com llegir el diari amb ulls de corrector, que de fet ja ho feia, però ara amb responsabilitat, molta més (i amb un sou també, tot s'ha de dir, però això és el que demana la responsabilitat).

Aquest és un gran canvi, el meu Notable+ de Historia de la lengua española i un 9 de Terminologia és un altre gran canvi (qui m'ho havia de dir això a mi fa un any, i vull anar a parlar amb la profe d'espanyol, que només m'ha posat un notable+!!!). Finalment, per cap d'any me'n vaig del Guinardó a Gràcia a viure; i amb això ja fem el punt. Per acabar-ho de rematar, el bar Maite es traspassa (si a algú li interessa...): nova casa, nova feina, noves notes i m'hauré de cercar un bar nou!

Feia poc ja havia començat una coordinada, però ara ja l'he de tancar i començar una frase nova, que els punts són necessaris per mantenir el ritme del text i fan que el lector no s'ofegui mentre llegeix. Ara, hauré d'intentar que aquest bloc no se'n ressenti d'aquest estrès, però de moment, just he començat i ja he abaixat el ritme d'entrades.

'Bloc' o 'blog'?

2007-12-03T00:18:00.000+01:00

No sé si ho sabeu, però hi ha certa polèmica per la manera com s’ha d’escriure la paraula que es refereix per exemple a aquest espai: bloc o blog. Generalment haureu vist, tant en català com en castellà i anglès, que el mot blog és el més utilitzat. En canvi, en aquest espai web, sempre heu vist la forma bloc, que és la que proposa el Termcat (la institució que regula la terminologia especialitzada, especialment tracta tots aquests mots que s’incorporen de nou a la llengua).

Perquè sóc de la minoria institucionalista que empra bloc? Primer de tot, perquè no em vaig mirar com s’havia fet aquesta adaptació: vaig acceptar el que va dir el Termcat sense informar-me de perquè (si ho haguéssim de fer de tots els mots de la Neoloteca o del Cercaterm, estaríem arreglats!). Em vaig assabentar de la polèmica a través del blog den Gabriel Bibiloni, on té un apartat dedicat exclusivament a defensar la paraula blog (<http://bibiloni.cat/blog/blog.htm>). Em sap greu dir-ho, però allò em va recordar molt la manera de fer d’Iniciativa Cívica Mahonesa (sí, els que defensen que Maó s’escriu Mahó i que el nom oficial ha de ser Mahó-Mahón, porque no nos roben nuestra hache). Com que a Maó ja estem bastant cremats amb aquesta gent, no em va acabar de fer gràcia que es mogués tot això i, a partir d’aquí, possiblement vaig perdre objectivitat. A més, és que si haguéssim de fer això de totes les paraules del Termcat que no ens semblen bé, crec que tindríem una feinada que no ens l'acabaríem.

És innegable que la proposta contrària a bloc és fonamentada científicament; blog és una contracció entre web i log, és a dir, no és una campanya sense fonament. Tal com diu en Bibiloni: «blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en qualque cas amb alguna adaptació ortogràfica: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent» Dues paraules: morfologia i internacionalitat.

Axí doncs, el Termcat es justifica d’aquesta manera: «pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web». Les tres justificacions que ens ofereixen són vàlides, però no les poden fer a la vegada; és a dir, si és una adaptació fonètica no pot ser una metàfora.

Per tant, podem veure que, parcialment, tothom té raó i ara ens toca a nosaltres —usuaris— utilitzar una proposta o una altra i decidir quina forma perviurà i quina no. La decisió és senzilla: es tracta que cadascú decideixi quin mot vol emprar, l’anglès o el català. Jo, generalment, he preferit les formes catalanes als manlleus (cercar per buscar, correu electrònic per e-mail, programari per software, etc.), i en aquest cas no canviaré de parer. No em sembla que sigui menys internacional ni «en la onda» escriure bloc en lloc de blog. El que no acab d’entendre és perquè s’ha muntat tanta polèmica per una parauleta que s’ha adaptat, com deia abans, crec que hi ha molts mots polèmics al Cercaterm. Aquesta polèmica entorn a la paraula bloc/blog crec que és desproporcionada, però amb aquest article (potser li hauríem de dir un post, com en anglès?) particip a augmentar-la.

Una altra de transports

2007-11-22T13:33:00.000+01:00

Una altra vegada he tornat a perdre el transport que no devia... Vaig anar a Girona a fer tests psicotècnics i no sé què més i al Punt a aprendre com funciona tot. Al matí, m'havia dormit i vaig arribar justíssim al tren, sinó hauria fet més de mitja hora tard i havia quedat a les 16.30 h (imagineu-ho: "perdó, és que m'he adormit"). Però el problema de veritat va ser que el Punt està situat a la vora de l'estació i vaig partir amb el temps molt just: vaig fer un minut tard, el vaig veure partir!

Vaig demanar pels autobusos nocturns i res. Per tant, tenia diverses opcions per ordre de preferència:

1. L'alberg de joventut (és l'opció fàcil).
2. Trobar una biblioteca oberta tot el vespre (no és broma, era la primera alternativa a l'alberg).
3. De bar en bar enganxat a una birra fins a les 6.00 h (a un bar s'hi està calent i per tot hi ha bars oberts fins a les 6 h, només els has de saber trobar).
4. De bar en bar per enganxar-me a una gironina (era la millor opció, però sent realista la menys probable...).
5. Una estona d'autostop (sense arribar massa lluny, que era molt fosc).
6. Un caixer (si tot fallava, quin remei, feia molt de fred!).

Bé, per sort l'alberg tenia lloc per a mi. Vaig haver de compartir habitació amb un tipus que em sonava molt i quan em va dir que era occità, vaig recordar que ens vam conèixer a Béziers perquè era amic den Pere i na Mar. Aquest està fent la tesi a l'Autònoma sobre l'entonació de l'occità (amb na Pilar Prieto) i anava a Béziers a fer una conferència sobre les sibil·lants en posició de coda sil·làbica en català central, català mallorquí, occità llemosí i occità llenguadocià. Per flipar, no?

Com que ell havia d'acabar de redactar el Powerpoint, jo vaig fer feina d'escola fins prop de les 3 h, però de 5 h a 5.45 h li va estar sonant el despertador. I res, he tornat amb el tren de les 9 h i crec que he dormit tres horetes.

I açò que encara no he començat la feina a Girona, esper que les historietes estranyes no siguin gaire seguides. Per cert, començ la primera setmana de desembre.

El nàufrag feliç

2007-11-19T21:44:00.000+01:00

M'estic llegint un llibre den Ramon Folch i Camarasa que es diu El nàufrag feliç (no puc prometre que me l'acabi, un percentatge prou alt dels llibres que començ no tenen aquesta sort i no perquè siguin dolents; però bé, ja us ho aniré comentant...). Aquest llibre té una faula preliminar que, de moment, m'agrada bastant i us la reproduesc tal com l'explica ell:

Faula Preliminar

Quan, després de molta brega, la tripulació de la barca de pesca aconseguí de pescar l'ampolla que surava entre dues aigües, hom trobà a dins aquest missatge:

«Sóc X, supervivent de l'enfonsament del transatlàntic Z. Per voler de Déu he arribat a una illa fins ara deserta i des d'ara intensament poblada per mi. Envio aquest missatge perquè ningú no em cerqui, car sóc, certament, un nàufrag feliç.»

Si estem condemnats a ser nàufrags («l'amor és Déu en barca/ la vida és un naufragi»), potser també podem ser un nàufrag feliç. Sempre hi queda l'esperança, encara que millor serà pujar a la barca. És una mirada a l'optimisme, no?

Per ase!!!

2007-11-12T23:24:00.000+01:00

Dissabte vaig anar a sopar. Vam fer un sopar francès. Fam fer una amanida amb formatge de cabra calent i creps: amb espinacs i beixamel, amb pollastre i nata (algú tenia xampinyons) i amb gelat, nata i xocolata. Boníssim!

El problema va ser que no m'han de dir segons què, perquè després m'enceg. La qüestió és que ara hem de quedar un dia perquè m'he de menjar deu plàtans. De fet, faig fer una aposta on només m'hi jug l'orgull (i un bon mal de panxa), però ja és motiu perquè me'ls mengi: jo assegur que si només menges fruita te quedes amb gana i me deien que no, així que me van dir que no me menjava deu plàtans i, encara que per ase, evidentment me'ls menjaré.

Ara no sé com fer-ho: no sé si menjar-me'ls abans de sopar, mentre els altres sopin (que no té merit) o després de sopar. També he pensat que els podria acompanyar: dos amb xocolata, dos amb mermelada, dos amb mel i no sé que més hi puc posar. L'al·lot de la meva companya de pis a vegades se'l menja amb tonyina, diu que al seu país es fa molt (el Perú), però a mi no m'acaba de convèncer (preferesc les muetes de pa amb sobrassada a la llet). Bé, ja direu que més li puc posar als altres plàtans (no val dir carn-i-xulla, que no en tenc).

Un avantatge sí que tindré: és que podré posar jo la música; que es preparin en Julito Iglesias i en Pedrito Fernandes!!!

Enllaços de llengua

2007-11-07T19:53:00.000+01:00

Aquest post és un poc una mentida, perquè vull treure'n profit personal. És a dir, divendres vaig a fer una prova al Punt de Girona i no sé si podré emprar internet o no. Si en puc emprar, aquí hi he enganxat tots els meus enllaços de llengua del Firefox, i així, si és necessari, tenc tots enllaços juntets a una pàgina i no els he de cercar al google.cat (sí, google ja empra el .cat).

Tot i així, crec que els enllaços són aprofitables per a tothom. N'hi ha que no he emprat mai, però n'hi ha que són imprescindibles i estrictament necessaris: sobretot els primers, els diccionaris en català. Ala idò, a veure qui en tre més profit!!!

Institut d'Estudis Catalans - Diec2

Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Diccionari català-valencià-balear

Diccionari Invers

Diccionari Acadèmia Valenciana de la Llengua

Diccionari Acadèmia Valenciana de la Llengua

ÉsAdir

Optimot

Diccionari de la Llengua Catalana Multilingüe

Comprendium Translator: Inici

interNOSTRUM

Dicc. multilingüe alemany PONS

MultiMultiLingüe Diccionari

Dizionario WordReference

Diccionario de la lengua española-DRAE

Diccionari anglès Chambers

diccionari anglèsWallon

Diccionari francès Lexilogos

DIZIONARIO ITALIANO lliure

Diccionario asturiano

Diccionario Terminológico Cast-Esk

diccionarios cast

Diccionarios de Galego

Diccionari d'euskera.

Le Trésor de la Langue Française Informatisé

mapa llengües UE

MERCATOR llengües

Crònica del final del Correllengua 07 a Perpinyà

2007-11-05T23:24:00.000+01:00

Dissabte vaig anar amb l'Esteve a Perpinyà per fer el final del Correllengua d'enguany (si voleu veure la notícia de Vilaweb, feu clic aquí). L'autobús sortia a les 9 h del matí de dissabte i jo em vaig despertar a les 9.15 h. Pels meus collons que arribava a Perpinyà! Vaig anar a cercar un bus regular, però ja havien sortit. Així, al passeig de Gràcia vaig agafar un tren cap a Cervera (que, amb mentalitat espanyola, molts catalans, i no només del nord, li diuen Cerbére). Eren més de les dues quan vaig arribar allà, i el primer tren a Perpinyà partia a les 16.30 h. Vaig començar a caminar i a fer autoestop, i a la mitja hora de caminar per la carretera (per cert, la costa aquella és molt polida, recorda la costa nord de Menorcxa), m'agafava una parella de gironins amb la seva nena que també anaven a Perpinyà pel Correllengua. Damunt les 15.30 h, arribava a Perpinyà.

Hi havia molt poca gent. Sembla que hi hauria hagut mala organització (no hi havia ni els de la Bressola, que van fer baixar tota l'escola a Barcelona per l11 de setembre). Erem pocs, però tot i així, hi va haver un incident, perquè al nord hi ha catalans que diuen que la immigració és invasió i que Catalunya és per als catalans. Aquells devien dir coses lletges a algú i se'ls va fer fora de la manifestació. Quina por: extrema dreta catalana! Vam veure quatre algueresos: sí, existeixen.

Després, vam anar a menjar al bar d'uns gitanos --ben catalans ells, evidentment-- que tenien molt menjar i molt barat, més de les dues coses que a la majoria de bars del sud. Els nens gitanos, però, parlaven més francès que català, tot i que l'amo del bar, el senyor Escudero crec, ens va assegurar que no. Després, vam conèixer unes gitanes que ens van acompanyar fins a la vora del concert. Vam riure molt i s'ho van passar molt bé (per cert, n'hi havia una de fadrina, si a algú li interessa, li cercaven marit). Només hi va haver que quan vam arribar a un lloc on hi havia gent, ens van dir que ens deixaven perquè els homes gitanos no les podien veure amb nosaltres (homes). Hi ha societats més masclistes que d'altres.

Finalment, vam anar al concert i ens vam engatar com podríem haver fet a qualsevol racó del país. Per arrodonir el viatge, una altra volta a Barcelona vam anar a berenar: cafè amb llet i un gelat de llimona amb nata i galeta (per a l'Esteve) i un plat de patates amb bacó i un ou fregit (per a mi). Malgrat tot, la valoració del viatge és positiva, però la valoració del final del Correllengua no ho pot ser.

El poder de nissaga

2007-10-30T23:58:00.000+01:00

Vegent que Alcover no us agrada gaire, faré un qüestionari, com en Josep ha fet al seu bloc. Aquest, però, va sobre: què recordeu de Nissaga de Poder? Envieu les respostes (1.a 2.b 3.c, etc., així per exemple) i diumenge penjaré les respostes. Si no us en recordeu o no ho vau veure mai, podeu posar respostes a l'atzar, com més coses digueu, més riurem. El guanyador, rebrà un reconeixement públic i podrà dir amb orgull que és un gran nissagadepoderista o que té poders de nissaga. Sort!

1. A quin poble passava la novel·la?

a. Vilafranca del Penedès
b. Santa Eulàlia del Penedès
c. Sant Narcís del Penedès

2. Quin era el segon llinatge den Raimon Montsolís?

a. Ribalta
b. Montsolís
c. Aimerich

3. Qui escrivia les novel·les de terror?

a. L'Agustina
b. El capellà
c. El fuster

4. Qui va matar el Fèlix?

a. L'Eulàlia
b. El Mateu
c. L'Eduard

5. Com li deia l'Eulalia Montsolis al seu germà Mateu quan se'l follava?

a. Capità Blood
b. Bartleby
c. General Sherman

6. On era el Marçal quan algú va matar el Fèlix?

a. El cercava
b. A Barcelona comprant cocaïna
c. A Cadaqués amb una puta

7. Com es deia el fill de l'Eduard i l'Abril?

a. Eduard
b. Roger
c. Mateu

8. Quin percentatge d'accions de les caves Montsolís va arribar a tenir l'Amadeu Cabanilles abans de morir?

a. 51 %
b. 49 %
c. 26 %

9. Qui va impedir que se suïcidés l'Elisenda Castro?

a. El Gabriel Montsolís
b. L'Eulàlia Montsolís
c. El Maurici Castro

10. A qui es va follar l'Enric Cabanes?

a. La Laia
b. L'eulàlia
c. La Laia i l'Eulàlia

I perquè us en recordeu:

Galerades

Homenatge

Altaveu de la mar

La cosa de l'art

Lluita no armada contra el capital militar

La "saudade" del Madrid

Cau la sort

S'obre un món a l'horitzó

Córrer no sempre aclareix les idees

Til·la, molta til·la

Galeano, l'art i una abraçada

Uns països sense nom

Dues o tres més cap al congrés galàctic

I un raig de colors, els dits

Somnis

Moussu T, el referent occità

Visquin els incendis, morin els boscos!

L«Avui» del demà

Elena de Borbón

Horòscop

Els noms de fora poble fan anar de cul

I hi ha eleccions, diumenge

Quan la Mercè està contenta

Cançó d'abril (Clementina Arderiu)

Prèvia de precampanya europea: ein?

Parlem del Madrid?

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any (II)

D'una altra den Pau Riba i els Mortimers. La de cada any

Bones festes!

Les nostres seleccions

Antaviana

Un ull de la cara

I ara què xiula aquest?

Tornem-hi? I en Pau Riba, clar!

Estimem el Senyor com ell ens estima a nosaltres

.

Isaïes 3,16-3,26

La migdiada nacional. I en Pau Riba, clar!

A la nit ja fa fresca (interludi)

Els qualques amics de la A a la L (Enllaços 2.1.)

Els futbolistes més odiables

El somni de la TV pública: un malson

Que en són d'estranys, els murcians!

Per què dir-li crisi si parlem d'economia?

En David Hasselhoff també sap cantar i ballar

L’onada de calor, ai no, d’espanyolisme

Punt informatiu

10 motius per diumenge anar amb Alemanya

Avui, uns altres

Avui, en Verdaguer

On són les ales?

D'uns exàmens i una bufanda

«Ahí está»

En Canimas

Cites

Com es fa la revolució, fem servir la imaginació

Una en castellà

La bufanda

Allí on s'acaba el país

És sant Jordi!!!

De mica en mica

El DIEC i la Romània

(Ja està actualitzat i definitiu. Jo solet he arribat a les 2.000 visites, però el format queda així com està, perquè ja m'he cansat de pernejar. Ivan, cap idea que creguis que encara no he provat? Maleïts retalla i enganxa!!!)

Un altre cas especial és el de l’asturià. Per nom, sembla que és lleonès. D’acord. Després, però, diu «dialecte hispànic». Quin tipus de relació deu mantenir l’Institut d’Estudis Catalans amb l’Academia de la Llingua Asturiana?

aragonès -esa

asturià -ana

lleonès -esa

francoprovençal

gallec2 -ega

portuguès -esa

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Portugal i als antics dominis portuguesos. 2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al portuguès.

galaicoportuguès -esa

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a Galícia i a Portugal. 2 1 m. [FL] [LC] Llengua romànica medieval parlada a la franja occidental de la península Ibèrica. 2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al galaicoportuguès. Literatura galaicoportuguesa.

sard2 -a

aranès -esa

gascó -ona

occità -ana

català -ana

cors2 -a

italià -ana

gallec²-ega

2 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Portugal i als antics dominis portuguesos.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al portuguès.

1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a Galícia i a Portugal.
2 1 m. [FL] [LC] Llengua romànica medieval parlada a la franja occidental de la península Ibèrica.
2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al galaicoportuguès. Literatura galaicoportuguesa.

sard²-a

cors²-a